dissabte, de desembre 31, 2005

Nit de Cap d'Any










Imatge: Entrada amb descompte al Bolsería.


Ja està tot en marxa!

Aquesta Nit de Cap d'Any la gent del grup —no tota, però, que n'hi ha qui ha fet altres plans—, el meu amic de Castelló i jo soparem a València, en la marisqueria Los Tres Mares, on tenim taula reservada per a les 21.30h; és una miqueta prompte, però ens hi obliguen perquè a mitjanit tanquen el local i a eixa hora hem d'haver acabat ja de sopar.

No sé jo per què eixa pressa en fer-nos acabar i enviar-nos-en —que no diuen que el client sempre té la raó?—, però, en fi, serà per a millor perquè així no ens estarem massa temps al mateix lloc i podrem arribar bé a altres locals perquè la veritat és que no tenim res planejat per a després, encara que a l'endemà els dos de Castelló hem de tornar-hi per al dinar de Cap d'Any amb les nostres respectives famílies i no podem tranuitar gaire: fins a quarts de set del matí o així com a molt.

Ja veurem com hi va tot, però em pense que s'assemblarà molt a una altra nit qualsevol d'eixida, tret del lloc del sopar i de la roba; jo en la Nit de Cap d'Any m'he acostumat a estar pel Carme, com cada dissabte, i un bon lloc per a començar-hi —i fins i tot quedar-s'hi fins que tanquen, si hi ha ambient— és el Bolsería; després, el Fox Congo i el Ghecko, i acabar a la discoteca 100 guineas (a l'Albereda), tots llocs on encara no ha estat el meu amic.

L'ambient, l'ambient i la diferència amb la resta de les nits espere que els hi posaran les dones, que nosaltres també hi farem tot el que podrem...o el que ens hi deixaran.

Crua veritat

Imatge: Vinyeta de Máximo a El País (30/12/2005)

Sol passar...

divendres, de desembre 30, 2005

Paraula de Presidente

Imatge: Vinyeta de Ferreres a El Periódico (30/12/2005)

La palla...










Imatge: L'onada, de Bouguereau (1896).



IX

(...)

M'he masturbat avui mirant el cos
des del meu llit d'una jove a la platja:
he retornat a la meua infantesa
d'albercoquers i de dacsars furtius.
He estat feliç, immensament feliç.
He rescatat la meua adolescència
amb brusca mà mentre mirava el cos,
esvelt i nu, dempeus damunt la sorra,
compacte i bru, d'adelerada gràcia.
Molt l'he estimat, molt més l'he desitjat.
En arribar aquell delit suprem,
el goig darrer, he sentit caure espès,
en gotes grans i calentes l'esperma.
No he lamentat el que he fet: contemplava,
amable, el cos, dura imatge invencible,
i he retornat, amb l'altra mà, al meu acte.

(Vicent Andrés Estellés, «Les acaballes de Catul»)


Fa gairebé un any va escriure el niqmad un manifest negativista on defensa que els textos han d'arribar directament al cervell i que s'hi han d'arraconar tota mena d'eufemismes; suara, tot seguint els seus mateixos preceptes, ha escrit el relat «La palla», que no dubte en recomanar-vos malgrat la 'sordidesa' del tema, el qual, d'altra banda, ja heu vist que compta amb antecedents en la nostra millor Literatura.

I no és només Vicent Andrés Estellés qui en època moderna ens duu 'el missatge de la realitat', sinó que en la nostra època clàssica ja ho va fer un altre valencià, Joanot Martorell, en la seua obra «Tirant lo Blanc»: o no en recordeu els passatges més eròtics de Tirant amb Carmesina (i amb la Plaerdemavida pel mig!)? I què dir-ne, de Bernat i Baldoví i «El virgo de Visanteta»?

No ho sé, però tenint en compte que també m'agrada què escriu l'ararat en El blog dels meus collons trinxats (i, per cert, heu llegit el seu penúltim missatge,"Com ho diriem?"? ), i veient-hi l'acidesa crítica de les Falles ¿serà que els valencians tenim una propensió innata a la transgressió de tot tipus, inclosa la sexual i l'escatològica? O vosaltres, què en penseu?



P.S.: Per cert, a catapings podreu veure que li fan una entrevista al niqmad.

dijous, de desembre 29, 2005

A en Granoteta...










Imatge: La granota i el bou.



Granoteta, pren-ne nota...

La .XX. de la rana y del buey.

Si algún pobre quiere ygualarse con algún poderoso, el tal se destruye y peresce, según muestra esta figura.

Una rana, viendo pascer a un buey en el prado pensó entre sí que podía ser tan grande si aquella su piel y cuero arrugado pudiesse henchir. E assí començó a hincharse de manera que parecía a ella que era grande, y preguntó a sus hijos si era tan grande como el buey. A la qual respondieron sus hijos que no. Ella se hinchó otra vegada y les tornó a preguntar:

-¿Soy tan corpulenta?


Ellos respondieron que aún no se ygualava con él en quantidad. A la tercera vegada començóse a hinchar con gran fuerça de manera que rompió el cuero y rebentada murió.


E por esto se dize "no te hinches y no rebentarás".

El que mucho se quiere hinchar, por fuerça se ha de rebentar

(Vida del Ysopo, impr. Juan Joffré, València, 1520)




[Missatges relacionats: Manos blancas]

Música humana


Imatge: Tors humà, per Leonardo Da Vinci.


N'hi haurà algú que pense que la música ja no pot esdevenir més humana?

Doncs s'equivoca, ja que entre un artista (Marcus Woxneryd) i un metge (Francis Wells), guanyadors del premi Sciart del Wellcome Trust, van a gravar mitjançant estetoscopis i altres aparells d'alta tecnologia tots aquells sons produïts pels òrgans humans a l'interior del cos i hi crearan un model anomenat 'Cos sònic' (Sonic Body), que instal·laran en una exposició d'art. La seua idea és que, segons el públic vaja anant d'un costat a un altre de l'exposició passant-hi d'un òrgan a un altre, vaja canviant-ne també el so de manera interactiva i s'hi produïsca un efecte simfònic.



[Llegit en: IBLNews, Así suena "la sinfonía" del cuerpo humano]

dimecres, de desembre 28, 2005

Santa innocència...

Imatge: Vinyeta de Nando a El Periódico (28/12/05)

Remembrances



Imatge: Adam i Eva expulsats del Paradís, per Masaccio (1425).


Hui estava buscant un vell vocabulari de castellà-valencià i viceversa de Ferrer i Pastor ja mig desfet, raó per la que me l'he deixat al poble i no me l'he endut a València, i un diccionari de sinònims de l'editorial Arimany que em vaig comprar en un viatge de final de curs d' EGB, i, sense esperar-m'ho, en aquest darrer m'he trobat gairebé una dotzena de paperetes d'una rifa; en mirar-hi el revers m'he emportat la sorpresa de què hi eren alguns dels poemes que vaig escriure en la meua adolescència, poemes en els que encara note la influència de Bécquer i de les aleshores recents lectures de Salvador Espriu.

Com calia esperar, són poemes amorosos que em retrotrauen als meus anys d'estudiant de batxillerat i que més que no pas deures, exàmens o decepcions, em porten a la ment rostres, figures i sentiments, i el record d'una antiga companya de cabells rossos i ulls blaus a la que vaig estimar en silenci com aleshores —els temps han canviat molt, ja ho sabeu— ho podia fer un adolescent; un adolescent, a més, que treia coneixements i experiència només dels llibres.

I en l'anvers de la darrera d'aquestes paperetes, unes anotacions clarament posteriors als poemes en uns tres o quatre anys i fetes amb bolígraf roig: el nom i el número de telèfon d'una companya d'estudis de la Universitat, de Borriana, i els d'una altra amiga de Castelló però que coneixia de l'estiu, de la platja a Benicàssim; res, només unes amigues.

Dalt, però, dos hendecasíl·labs amb tinta blava:
Quan jo parle d'amor, parle de tu,
i no em desdiu el gest ni la paraula
Ella una altra vegada!

En el camí de l'adolescència a la joventut s'esvaeixen els cabells rossos i ulls blaus i deixen pas a uns ulls marrons i uns cabells castanys i arrissats, a la que més vaig estimar i la que més mal em va fer i encara me'n fa perquè és el patró que use per a comparar-hi els meus sentiments envers algú quan no els tinc gaire clars...i sempre n'ix ella guanyadora.

He trobat, sense voler-ho, una càpsula del temps molt personal, massa, i el millor que puc fer és tornar-la a segellar i desar-la, procurant recordar-ne només els moments millors i els versos i sentiments d'aquella, per dir-ne així, edat de la inocència, l'edat d'abans de tot, l'edat a la que puc retrocedir amb nostàlgia i sense dolor, l'edat de l'adolescència,
i jo fent literatura
i tu seguint el teu camí...

dimarts, de desembre 27, 2005

A cal barber




Imatge: A la barberia (tot i que a l'Havana).


Aquest matí he aprofitat que estava al poble per a anar al barber a tallar-me els cabells perquè, com m'agrada portar-los curts, no passa mes i mig o dos mesos que no hi vaja; a més, és el barber de tota la vida, i ja a mon pare li'ls tallava el seu, que també me'ls tallava a mi al principi, i l'únic que ha trencat la tradició familiar és el fill del meu barber, que ha entrat al cos de bombers.

Així, no és d'estranyar que, fins i tot vivint en València i tenint-hi amigues perruqueres —una fins i tot hi treballa a la secció d'homes de El Corte Inglés de l'avinguda de França—, sempre me'n vaig al poble a tallar-me'ls, cosa que em permet ridiculitzar la fatxenderia dels borrianencs, que no tan sols parlen de "Borriana, París i Londres" (com altres pobles més, per cert, que ni en açò són originals...) sinó que també presumeixen d'anar a València a afaitar-se.

Però, com li vaig dir a un company d'estudis de Borriana amb qui vaig compartir pis dos anys a València quan hi estudiàvem, per a chulos els del meu poble, que feien com jo: a ells —els de Borriana— València els pareixia tan gran que venien a afaitar-s'hi, però a nosaltres se'ns quedava tan menudeta que, tot i viure-hi, continuàvem anant-hi als barbers del nostre poble. I què?


dilluns, de desembre 26, 2005

Castelló (de nit)


Imatge: El Fadrí de Castelló.



Divendres va ser el primer dia que vaig eixir per Castelló [de la Plana] des de l'octubre, i, tal com han caigut enguany les festes, divendres que ve serà el segon i l'últim perquè la Nit de Cap d'Any i tots els festius de la setmana següent me'ls passaré en València, cosa que també preferisc perquè així podré tornar a casa com i quan vulga sense haver d'esperar a fer-ho en un tren a un quart de set del matí o en taxi i gastar-m'hi quinze euros.

Abans solíem començar amb un cafè a L'Espígol, però aquest local va tancar aprofitant l'estiu, de manera que ara anem al Café de Flandes, un lloc que vam descobrir en octubre i on em prenc un cappuccino que, després del cafè irlandès que em faig en casa abans d'eixir, m'ajuden a aguantar sense haver de prendre'm res d'estrany. Després seguim la ruta més o menys normal de la gent —bé, de la nostra gent—: comencem per La Antigua, guaitem a Kché, seguim per El Refugio, continuem a Moncloa i, cap a uns tres quarts de quatre, marxem a Oxo, on podem acabar la nit, o fer-ho a Botánico, una discoteca que sempre està massificada. Tot locals, com podeu veure-ho, prop del centre de la ciutat, al voltant de l'Avinguda de la Mar.

(Segueix)

De totes maneres no ha acabat d'haver-hi feeling perquè no hi hagut res que m'haja cridat especialment l'atenció, així que hauré de veure com va la cosa divendres venint. És veritat que La Antigua estava millor del que esperàvem, amb dos o tres grups molt interessants de xicones, fins que hi han arribat els grups de 'buitres' i han escarotat el galliner, i també que el Café de Flandes, al començament de la nit, prometia, però després la cosa ha estat molt fluixa pel que fa a les dones i amb un excés de borinots que han omplert els locals de gom a gom.

Normalment sóc jo el qui es queixa de l'excés de gent i el qui reacciona més bruscament amb la mala educació dels qui et passen per damunt o es pengen a la teua esquena o et claven una colzada una vegada sí i una altra també mentre fan que ballen o estan parlant-hi massa efusivament amb un altre de la seua tribu, però aquesta vegada va ser el meu amic qui va posar fi a la nit ja fart de tots aquests cafres.

Reconec que ben bé podria haver-m'hi quedat tres quarts d'hora més i haver agafat el tren de les 6.15h, però, com vaig veure que no trauria cap profit de quedar-m'hi, després de quinze minuts d'espera vaig agafar un taxi a la seua parada —que, a sobre, ací no n'hi ha tants com a València i generalment tampoc no pots aturar-los al carrer—; i bé que vaig fer-hi perquè, tot i gitar-me cap a les 5.30h, vaig dormir poc i malament, així que no vull ni pensar com hauria passat la nit —bé, el matí— d'haver-me gitat una hora més tard...

En fi, que almenys no vaig tenir-hi problemes amb la beguda...tret del seu preu: 7€ la copa, com si açò fóra València!

Bé, comptat i debatut, només hi són quatre caps de setmana a l'any, així que bé puc fer un esforç de confiança i esperar que divendres que ve serà millor que aquest darrer. O això vull creure.

diumenge, de desembre 25, 2005

Regals de Nadal







Imatge: Nadal a la discoteca Guru (25/12/2004).


Hui toca gaudir dels regals de Nadal, acabats d'eixir del sac del Pare (o Cosineta) Noel...


(Segueix)



Imatge: Jenny McCarthy en "When Jenny Met Santa" (Playboy, 1998)

dissabte, de desembre 24, 2005

Bon Nadal


divendres, de desembre 23, 2005

Loteria de Nadal (i 2)

Imatge: Vinyeta de Forges a El País (23/12/2005)


Almenys jo hi he tingut més sort...

Memeleo



Imatge: Operation Torch: Les tropes arriben a les platges.

Fa uns dies vaig llegir al bloc de la Unmei la proposta (que ella havia agafat del Giorgio, aquest de l' Ainalma, aquesta de l' Awake, i així) de fer-hi un 'memeleo': agafar el llibre que estigues llegint actualment, obrir-lo per la pàgina 23 i copiar-n'hi el cinquè paràgraf a partir del primer que estigués complet.

Doncs bé, seré jo hui una baula més de la cadena i hi afegiré el text del llibre de memòries del general George S. Patton Jr., War As I Knew It (ISBN: 0-395-73529-7), però vos haig de dir que la pàgina escollida no és precisament de les més interessants del llibre, ja que hi reflecteix una conversa que va tenir-hi sobre política regional amb el Gran Visir del Soldà del Marroc un mes després del desembarcament nordamericà ('Operation Torch').

La veritat és que n'hi ha tant de més interessants com de més entretingudes, però mira, aquesta és la pàgina que ha tocat i no val la pena de fer-hi trampa, així que ací teniu la meua contribució al memeleo:

Lunch with General Noguès, Rabat, Morocco
Headquarters Western Task Force
December 8, 1942

(...)
I then told him that it was very important for me to know what was going on in Spanish Morocco, and that I knew that he and the Sultan had better information on what went on there than anyone else. The Grand Vizier replied that there were certain natives living in Spanish Morocco, miscalled Arabs, who were always the cause of trouble, and that the Sultan would make it his special task to keep me informed of what these miscreants and their Spanish masters were planning, and that such information would be given me as if I were a member of the family.
(...)
Un altre dia, però, ja n'hi posaré algun passatge més interessant, que no tot el llibre és així; de fet, cal recordar que Patton, tot comandant el 3er Exèrcit dels EUA a partir de la primavera de 1944, va conseguir-hi uns èxits impressionants, no superats ni tan sols per l'alemany Erwin Rommel. El president Roosevelt el considerava "our greatest fighting general"; i ell, Patton, deia que
War is the only place where a man really lives
i resava així pels seus enemics:
May God have mercy upon my enemies; they will need it.

dijous, de desembre 22, 2005

Loteria de Nadal





Imatge: Dècim d'aquest Nadal.



Powered by Castpost

Enguany el calb de la loteria va estar en València rodant l' anunci televisiu, així que, a més de les notes de Lara Is Charming —un vals compost per Maurice Jarre per a la pel·lícula Doctor Zhivago (1965)—, espere que hi haja deixat també una miqueta de bona sort ...almenys la suficient com per a què, d'ací a unes hores, em toque alguna cosa amb l'únic dècim amb què hi jugue.

No m'ha agradat mai jugar amb diners o fer cap mena d'aposta perquè sempre he dit que jo només jugue per a guanyar, no per a perdre, i enguany és una de les poques vegades en què me n'he pogut sortir: només hi tinc un dècim, una papereta de participació en dos números a 1,20€ cadascun, i una papereta a 3€ d'una rifa; en total, 25,40€.

Si no m'hi toca res, poc hi hauré perdut; i, si m'hi toca, hi hauré guanyat molt més de la quantitat invertida, així que tampoc no m'hi capfique, que

no és pobre el qui té poques coses, sinó el qui en desitja més (1);
que la mesura de la riquesa és

primer, tindre allò que necessites; després, allò que t'és suficient (2),

i, ben mirat, d'ambdues coses ja vaig jo ben servit.




Notes:

  1. Sèneca, Cartes a Lucili I, 2, 5: non qui parum habet, sed qui plus cupit, pauper est.
  2. Íd.: primus habere quod necesse est, proximus quod sat est.

dimecres, de desembre 21, 2005

Ai la carn, la carn...







Imatge: Susanna i els vells, quadre d' Artemisia Gentileschi (1610).





[/1r/] BREVE COMPENDIO PARA BIEN EXAMINAR LA CONSCIENCIA EN EL JUYCIO DE LA CONFESSIÓN SACRAMENTAL. COMPUESTO POR EL
ILLUSTRÍSSIMO Y REUERENDÍSSIMO SEÑOR DON MARTÍN DE AYALA, ARÇOBISPO DE VALENCIA.
AGORA NUEUAMENTE CORREGIDO Y AÑADIDO
POR SU REUERENDÍSSIMA SEÑORÍA.
Impresso en Valencia, en casa de Ioan Mey.
1567.
Véndese a la puerta de los Apóstoles.




/42r/ TERCERA PARTE QUE TRATA DE LA CONFESSIÓN Y eXAMINACIÓN DE LA CONSCIENCIA POR LOS PRECEPTOS DE DIOS NUESTRO SEÑOR Y DE SU YGLESIA.

(...)

CAPÍTULO IX. DEL SEXTO Y NONO PRECEPTO.
No fornicar ni dessear la muger agena.

¶ Es a saber, no tener accesso carnal ni dessearlo sino fuere con su propria muger ni la muger con el hombre que no sea su marido.

Lo que se manda en este precepto: vsar casta y honestamente el casado del sancto estado del matrimonio y conseruación de la muger. Ser casto, templado en el comer y beuer, honesto en las palabras y trages y huyr los tratos y conuersaciones que pueden traer a peligro desto y, también, se manda procurar los remedios propinquos con que el peccado bestial de la luxuria se destierre, /54r/ los quales se pondrán delante quando se trate de los peccados mortales.

Lo que se ueda en este precepto y cómo se quebranta: teniendo accesso carnal o exercitando obra de luxuria y delectación carnal de qualquier manera que sea, fuera de con su muger.

¶ Explicar deue aquí el penitente los modos en que acerca del peccado de la luxuria contra este mandamiento se viere culpado, sin nombrar ni explicar en singular las personas con quien ha peccado, pero deue declarar en especie la suerte de la persona con quien ha offendido a nuestro Señor porque suele variar esto la naturaleza de los peccados.

Los quales peccados de luxuria se reducen a seys differencias, es a saber, adulterio, que es accesso con casado o casada; sacrilegio con persona /54v/ dedicada a Dios por especial dedicación, como persona religiosa y también por ser en lugar sagrado; [e]stupro con virgen, especialmente, si es con engaño; incesto se llama quando es con persona a quien tenga parentesco o affinidad dentro del quarto grado; simple fornicación es con persona soltera y libre; bestialidad se llama la que se comete con animal bruto. Todas las quales especies no hay necessidad de declararse con extensión por ser materia peligrosa y abominable. Péccase, también, en lo accessorio, antecente o concomitante o consequente a esto, como es en las vistas, tocamientos illícitos, mensages, cartas, presentes, dádiuas, offertas, trages, músicas, inuenciones, vanidades, olores curiosos y vsos de otras cosas lasciuas que incitan a esto, vsando también mal y con desone- /55r/ -stidad de la conuersación de la propria muger o contra la orden de naturaleza o con peligro estando occupada con preñez o con su regla; contrayendo o celebrando matrimonio contra los [e]statutos de la yglesia o precepto de su p[re]lado; comiendo también o beuiendo demasiado o comiendo manjares o tomando cosas que inciten a esto; induziendo o aconsejando o dissimulando o no impidiendo, concurriendo en algo de lo susodicho por obra o por palabra o por algunas señales o deteniéndose en pensamientos semejantes o consintiendo con voluntad en ellos. Y, al fin, se quebranta con todo género de luxuria y desonestidad.

(...)

/64r/ QVARTA PARTE DE LOS PECCADOS MORTALES Y SUS REMEDIOS.

(...)

CAPÍTULO IIII. DE LA LUXURIA.

Lvxuria es appetito desordenado acerca delos deleytes corporales y, especialmente, acerca de las delectaciones del tacto. Deste peccado diximos ala larga enel vi mandamiento y de todas sus especies.

Los remedios contra luxuria y para guardar el sexto mandamiento. Los principales remedios deste peccado son: refrenar quanto nos fuere possible las imaginaciones torpes, que son la fuente de todas las offensas que se hazen contra nuestro Señor en este peccado y es menester, también, rogar a Dios con grande instancia que aparte de nuestra alma esta mala semilla de /70r/ pensamientos desonestos, los quales por poco que se dexen reposar en el alma apenas la dexa sin alguna manzilla; y también aprouechará castigar y exercitar el cuerpo en las cosas laboriosas y pías, como ayunos, vigilias, peregrinación, oración, meditación, disciplinas, lectión de escripturas y de exemplos de sanctos y, también, huyr la ociosidad y aparterse, sobre todo, delas occasiones y malas compañías y conuersaciones porque la victoria deste pecado está en huyr a los principios. Ayudará, también, mucho la moritificación delos appetitos y la remplança en el coraçón y enlos regalos de la carne y, principalmente, nos armaremos contra este peccado con la continua meditación de tres cosas, es a saber, dela muerte, del juyzio final y del infierno.




Observacions:

  1. Aquest llibre es troba a la Biblioteca Nacional en Madrid: R 7206.
  2. Els números rojos entre dues barres indiquen la pàgina, mentre que la lletra v indica que es tracta de l'anvers, i la r el revers.

dimarts, de desembre 20, 2005

ROMA



Imatge: Fotograma de la sèrie.


Dimarts passat, a la cadena cuatro, va començar l'emissió de la sèrie Roma, produïda per la HBO i la BBC, i ambientada en els darrers anys de la República.

A banda dels grans personatges històrics, s'hi introdueixen dos personatges 'menors' que certament van existir: Luci Vorè (Lucius Vorenus) i Titus Pul·ló (Titus Pullo), ambdós centurions de l' exèrcit de Cèsar durant la conquesta de la Gàl·lia i tots dos esmentats per aquest en els seus Comentaris sobre la Guerra de les Gàl·lies (V, 44) a causa del seu valor; a més, Pul·ló (tot i que aquesta atribució és dubtosa) torna a ser esmentat en els Comentaris sobre la Guerra Civil, on està lluitant al bàndol de Pompeu (III, 67).

Cèsar els qualifica de fortissimi uiri (B.G. V, 44, 1), i aquesta virtut —el valor— és la que sobretot promou la carrera dels simples soldats a l'exèrcit romà i la que més s'ha d'esperar en un centurió, cosa que es veu clarament si tenim en compte que els mateixos romans —i Cèsar n'és un bon exemple— mesuraven la magnitud de les seues derrotes pel nombre de centurions morts o ferits en la batalla.

Tant Vorè com Pul·ló són centurions de la legió XI —i no de la XIII, com consta en la sèrie televisiva i reflecteix la Wikipedia—, reclutada per Cèsar la primavera del 58 a.C. a la Gàl·lia Cisalpina (B.G. I, 10, 3) per a fer front a l'amenaça que suposava per als interessos romans l'emigració massiva dels helvecis (B.G. I, 10, 1-2) ; després de la desfeta d'aquests i d'haver-hi participat en totes les campanyes següents, l'any 54 a.C. va a Britània amb Cèsar (B.G. V, 1 i ss.) i, en tornar-hi (B.G. V, 23), és enviada a passar l'hivern sota el comandament de Q. Ciceró —germà menor de l' orador— a territori dels nervis, en la Gàl·lia Bèlgica, entre els actuals Sambre i Escalda (B.G. V, 24, 1-2).

Els nervis, però, incitats per l' eburó Ambiòrix (B.G. V, 38), que havia massacrat les cinc cohorts dels legats Q. Tituri Sabí i L. Aurunculei Cota (B.G. V, 26-37) acampades al seu territori (B.G. V, 24, 4-5), ataquen el campament de Ciceró (B.G. V, 39-40), i, en ser rebutjats, pretenen convèncer-lo per a què se'ls rendisca (B.G. V, 41, 1-6); com aquest no només no hi accedeix, sinó que, en canvi, els exigeix a ells que deposen la seua actitud (B.G. V, 41, 7-8), posen setge a la guarnició romana (B.G. V, 42 ss.) durant unes dues setmanes, fins que Cèsar se n'assabenta (B.G. V, 46, 1) i, amb dues legions (B.G. V, 48, 1-2), acut a l'auxili del seu subordinat i destrossa els belgues (B.G. V, 51, 5).

Un dels dies del setge belga, Pul·ló es llança fora de les fortificacions i ataca pel cantó on més enemics hi veu, tot desafiant Vorè per a què el seguisca, cosa que aquest fa perquè de feia anys que els dos competien amb total igualtat pels mateixos ascensos i no podia permetre que Pul·ló l'hi agafés cap avantatge. En la lluita subsegüent, a aquest li claven un venable al baldric, deixant-lo així desarmat perquè no pot desembeinar l' espasa; llavors Vorè corre a ajudar-lo, i, per la seua empenta i ardor, acaba relliscant i caient a terra entre els belgues, éssent aleshores Pul·ló qui va en el seu ajut, i tots dos acaben retirant-se a les seues línies sans i estalvis.

I així, conclou Cèsar, que ens conta tot l'episodi,
Sic fortuna in contentione et certamine utrumque versavit, ut alter alteri inimicus auxilio salutique esset, neque diiudicari posset, uter utri virtute anteferendus videretur (B.G. V, 44, 14)
és a dir,

"de tal manera la Fortuna va afavorir ara l'un ara l'altre en el seu antagonisme i emulació, que l'un rival va ajudar i salvar l'altre alternativament, i no va poder-se resoldre quin dels dos semblava que, pel seu valor, havia de ser promogut per davant de l'altre."

I açò és tot el que coneixem del Lucius Vorenus i del Titus Pullo reals; la resta és ficció.




Abreviacions:

  • B.G.: Commentarii de bello Gallico, 'Comentaris sobre la guerra de les Gàl·lies'.
  • L.: Lucius, 'Luci' (nom romà d'home)
  • Q.: Quintus, 'Quint' (nom romà d'home)


20-D

20 de desembre de 1973.

Un acudit de l'època:

Kwai Chang Caine, 'el pequeño saltamontes' de Kung-Fu...:



i Luis Carrero Blanco, successor de Franco...:



...i 'pequeño saltatapias'!:


dilluns, de desembre 19, 2005

Εις τά εαυτόν









Imatge: Hamlet i els enterramorts, per Jean Dagnan-Bouverte.


Sigues l'amo i senyor de les teues pròpies decisions, perquè, altrament, què t'hi quedarà?

diumenge, de desembre 18, 2005

Anticivisme al carrer



Imatge: Resultats de la manifestació (foto a Vilaweb).


Diuen que volen la llibertat.

Diuen que volen que el carrer siga de tots, i per això es manifesten contra les noves regulacions cíviques de l' Ajuntament de Barcelona, per a què no els prohibisquen jugar-hi a la pilota, anar fent-hi malabarismes amb patins i monopatins, fer-hi pintades, dormir-hi als bancs i rentar-se a les fonts públiques, etcètera.

Tant fa que t'embruten la paret de ta casa, que no et deixen passejar-hi a gust ni seure, i fins i tot que et lesionen atropellant-te amb un monopatí o que et ferisquen d'una pilotada a la cara..., ells diuen que no se'ls ho pot prohibir perquè «el carrer és de tothom»: ara, allò que es callen és que 'tothom' vol dir 'ells' i només 'ells'.

Crec que ahir van deixar-hi ben palès com són i què volen.

València la nuit (i 4)

Bolsería:




(Més)

Friends:



Café Cantante:



Cool Sessions:



dissabte, de desembre 17, 2005

El somriure de Mona Lisa




Imatge: Mona Lisa, de Leonardo Da Vinci (c.1503-1507)

Ja podeu estar tranquils tots aquells que de sempre heu estat desficiosos amb el misteriós somriure de la Mona Lisa de Leonardo: exactament, aquesta mostra un 83% de felicitat, un 9% de disgust, un 6% de por i un 2% d'enuig.

Segons la BBC, així ho revela l'estudi realitzat per la Universitat d'Amsterdam mitjançant un programari de reconeixement d'emocions creat per la Universitat d'Illinois (EUA), que compara les expressions facials femenines amb les d'una expressió 'neutra', que és la mitjana treta d'una base de dades.

A més, i fa gairebé dos anys, la mateixa BBC es feia ressò a les seues pàgines de l'estudi de Margaret Livingstone, professora de la Universitat de Harvard, la qual concloïa que, degut a la manera com l'ull humà processa la informació visual, el somriure de Mona Lisa només pot ser observat indirectament a través de la nostra visió perifèrica, i que, si l'observem directament, desapareix.

Pel que sembla, la visió directa s'utilitza per a captar amb nitidesa els detalls, mentre que la visió perifèrica se n'encarrega de l'aspecte general, més desdibuixat, i de les ombres; el somriure de Mona Lisa queda molt difuminat i per això només podem percebre'l bé de manera indirecta, tècnica que van emprar també els modernistes en llurs obres.



[A través de: 20 Minutos]

Fent-li l'ullet a Horaci


Imatge: Andrea: "Hawaii", per Voronin.



Huc uina et unguenta et nimium breuis
flores amoenae ferre iube rosae,
dum res et aetas et Sororum
fila trium patiuntur atra.



"Fes que ací ens hi duguen vins, i perfums, i les flors massa breus del delitós roser mentre la teua posició, l'edat i els fúnebres fils de les tres germanes(1) t'ho permeten". (Horaci, Odes II, 3, vv.13-16)


Notes:
(1) Les tres germanes són les Parques, que teixeixen el destí dels mortals.

divendres, de desembre 16, 2005

Sopars en València


Imatge: Tapes.



He estat rellegint el comentari del dissabte sobre la meua eixida en solitari i, en parlar dels llocs on solc anar amb la resta de la gent, em sembla que fa l'efecte que només eixim a beure-hi i que hi estic fent una llista que diríeu digna del Geoffrey Firmin, el protagonista alcohòlic de Sota el volcà (Under The Volcano) de Malcolm Lowry.

La veritat, però, és que normalment quedem per a sopar cap a les 22h i després passem la nit en un o dos locals i l'acabem en una discoteca, així que la quantitat de copes a beure només depèn de la voluntat —o, de vegades, inconsciència— de cadascú: jo, per exemple, només solc beure una copa a cada lloc i procure no passar-me'n perquè sé que després la ressaca és molt pitjor.

Els sopars, a més, procurem fer-los forts, ja que la nit serà llarga. Normalment anem als mateixos dos o tres llocs, de tapes o de carn torrada: al Justo, al Zacarías i al Rincón de Adriana (a l'avinguda de la Malva-rosa), i més esporàdicament a La Carrasca (al carrer del Castell de Pop, al barri de Natzaret) o al Rausell.

Algunes vegades, però, anem a algun altre lloc per a canviar i no acabar avorrint els anteriors. Així, dissabte vam anar a sopar a Arepera Canaria, a Catarroja, on ens vam demanar un menú de degustació molt bo i molt complet i a molt bon preu: i falta que ens va fer, perquè tornava a casa a les 9h del matí!

Altres llocs on recorde haver anat són el Juan, la Pizzeria Michelangelo —les pizzes de la qual no em van acabar de fer, comparades amb les de la Manduca de Benicàssim— i, sobretot per la diversió i la gresca que va haver-hi, el Turangalila, un lloc de drags.

Ara, en cada sopar ve a caure una botella de vi per cada dos de nosaltres, més els licors —generalment whisky—de després dels cafès, així que abans de començar les copes podem dir que ja n'hem fet un tast; però, com em va dir una amiga, si has de beure, que siguen begudes bones...a la qual cosa afig jo que amb la panxa tan plena que puguem dir també:

...pransus iaceo et satur supinus
pertundo tunicam palliumque
.
(Catul XXXII, vv.10-11)
(1)



Notes:
(1) Traducció de Josep Ignasi Ciruelo i Jaume Juan: "...ben dinat i tip, jec panxa enlaire / i travesso camisa i cobrellit". (Barna, 1982).

dijous, de desembre 15, 2005

Lluna





Aquest matí, quan anava a treballar, i abans de l'eixida del sol, he vist la lluna —totalment redona, gran i d'un color rosaci semblant al que pren les nits d'agost a la poca estona d'haver eixit de la mar— com es ponia darrere de les blavoses muntanyes. N'hi ha res, de tan senzill i qüotidià? I, tanmateix, no per això perd la seua bellesa.

Amor o sexe




Imatge: Home amb l'esperit de la seua estimada, obra de Katsushika Hokusai (c. 1800)



Tot i confessar-se republicana —sí, igual que jo...—, escrivia ahir la donot al seu bloc la carta als Reis d'Orient i, a més de les coses materials, en demanava d'altres en una llista complementària:
També agrairia un munt de sexe, amor i diners. En aquest ordre??? O Amor, diners i sexe? Diners, amor i sexe? Oixxxxx... Bé, l’ordre dels factors no altera el producte: Amor, sexe i diners.... (a Estimat Rei Carregat De Diners...)
He estat pensant-hi i la lògica em diu que:
  • Els diners no poden comprar la felicitat però hi ajuden molt, i si bé no poden comprar l'amor, sí el sexe.
  • El sexe pot anar acompanyat d'amor, i és meravellós, però sense amor continua sent com a mínim plaent.
  • L'amor sol, sense sexe, es queda coix, i tant és plaer com patiment.

Així que vosaltres mateixos, que jo ja ho tinc clar: l'ordre òptim hauria de ser diners, sexe i amor.


dimecres, de desembre 14, 2005

Domus aurea (i 2)


Domus aurea


Imatge: Reconstrucció d'una sala de la Domus aurea.



En Itàlia ha saltat l'alarma i, entre despús-ahir i ahir, s'ha estés per tot el món: a Roma caldrà tancar per al públic la Domus aurea, el palau de Neró.

Amb més de 10.000m2 i 300 cambres, de 25 anys d'excavació i obres i de 6 anys oberta parcialment, caldrà tancar-la almenys dos anys i invertir-hi cinc milions d'euros; o, per a anar-hi bé, cent trenta milions i deu anys d'obres. Els culpables? Les pluges dels darrers dies i, indirectament, els retalls pressupostaris per a Cultura en un país amb tant de patrimoni per conservar. I, per cert, bé podem trobar-hi cert paral·lelisme amb la situació de Tarragona; i, si no, vegeu-ho al bloc del Sebastià Giralt, Els dies de Dèdal, on també parla de la Domus aurea.

Aquesta Casa d'Or, però, que actualment hi atrau una mitjana d'un miler de visitants diaris, va ser molt malvista en la seua època pel seu excessiu luxe, per la seua desmesurada extensió i pel fet que l'emperador havia emprat molts terrenys i edificis públics i particulars per a fer-se una residència privada aprofitant-hi la devastació del gran incendi del 64 d.C. És d'aquesta manera com l'esmenta l'historiador Tàcit als seus Annals:

in illa invisa et spoliis civium exstructa domo (XV, 52; tr.: "en aquella coneguda i odiosa residència, edificada amb les despulles dels ciutadans"),
i ja en vida del propi Neró hi corrien epigrames satírics, recollits per Suetoni en la seua biografia d'aquest emperador:

Roma domus fiet: Veios migrate, Quirites,
si non et Veios occupat ista domus.
(Neró, 39)

Prompte Roma serà només casa d'ú: marxeu a Veïs, ciutadans
...això si la casa d'aquest no ocupa també Veïs!

És Suetoni també qui ens descriu el palau amb més detall:

Tanmateix, en cap altra cosa va malgastar més els diners que en edificar des del Palatí fins a les Esquílies una residència a la que primer va anomenar 'transitòria' i després, quan la va cremar un incendi i la va refer, 'àurea'. De la seua extensió i ornamentació, n'hi haurà prou en referir les següents dades. Tenia un vestíbul en el que hi havia un colós de cent vint peus d'alçària amb la seua pròpia efígie; la seua amplària era tanta que hi tenia un triple porxo de mil peus de llargària, i també un estany que imitava la mar, voltat d'edificis que semblaven una ciutat; a més d'això, camps amb horts sembrats, vinyes, prats i boscos de diversa grandària amb gran nombre de tota mena de bestiar i de feres. A l'interior tot estava recobert d'or i embellit amb pedres precioses i conquilles de perles grosses; els menjadors estaven enteixinats amb planxes d'ivori giratòries i proveïdes de tubs a fi que des del sostre s'hi espargiren flors o perfums; el menjador principal era redó per a girar contínuament dia i nit com el món; els banys usaven aigua de la mar i de la font sulfurosa d'Àlbules. D'aquesta manera, en inaugurar la seua residència ja acabada, aquesta el va complaure tant que deia que per fi ja començava a viure-hi com un home. (íd., 31)
No és d'estranyar, doncs, que hom l'acusara d'haver provocat l'incendi, vist el profit que n'havia tret:

Però ni al poble ni a les muralles de la seua pàtria va respectar. Havent recitat un conegut seu en una conversa:

εμου θανοντος γαια μειχθαιτω πυρι (tr.:"Mort jo, que el foc creme el món")

li va respondre: "I ara! εμου ζωντος" (tr.:"Que siga en vida meua"). I bé que ho va fer. Puix, com si estiguera ofès per la imperfecció dels edificis antics i per l'estretor i giragonses dels carrers, va calar foc a la ciutat tan obertament que molts consulars, havent descobert a les seues propietats cambrers de Neró amb estopa i teia, no van gosar tocar-los; i a certs graners al voltant de la Casa d'Or, l'espai dels quals desitjava moltíssim, va fer que els destruïren amb màquines de guerra perquè estaven fets amb murs de pedra i que els incendiaren. (íd., 38)

Segurament Suetoni —igual que en altres ocasions— no és molt de fiar en aquest cas, però el que sí que és cert és el ressentiment del poble contra Neró i les seues bogeries, i, entre elles, la construcció d'aquesta fastuosa mansió.

Així, uns pocs anys després de la mort de Neró, els membres de la dinastia flàvia van fer enderrocar el vestíbul i van drenar l'estany per a construir-hi a sobre l' Amfiteatre Flavi (o Colisseu), alhora que substituïen el cap de Neró pel del déu Sol al colós i Titus hi edificava unes termes enfront.

Un incendi el 104 d.C. va afectar greument la Domus aurea, i Trajà va aprofitar per a cegar les cambres amb deixalles i construir a sobre les seues termes, mentre que les obres d'art que hi havia col·leccionat Neró ja havien sigut dispersades feia temps pels diferents temples de l'Urbs; el 121 d.C. Adrià va enderrocar el que quedava del vestíbul i va construir-hi el temple de Roma, i açò va ser la fi de la Domus aurea de Neró.



[Font bàsica: l'article Domus Aurea de A Topographical Dictionary Of Ancient Rome, Oxford 1929]
[Les traduccions, si no s'hi diu el contrari o no estan marcades amb un enllaç, són meues]

dimarts, de desembre 13, 2005

Paraules







Dir les coses pel seu nom no ha d'ofendre ningú, i menys encara si ho fem emprant les paraules amb rigor i exactitud, i, si cal, amb respecte; més ofès s'ha de sentir aquell a qui tracten amb massa miraments i circumspecció, ja que així és com es tracten els xiquets o els qui tenen problemes d'enteniment...

(Segueix)


El País, 13/12/2005

ROSA MONTERO
Palabras

Ya saben que los discapacitados quieren llamarse discapacitados en vez de disminuidos. Me parece muy bien, aunque no sé si me gusta más el nuevo término. Para mí un disminuido es una persona que tiene disminuida alguna capacidad física o mental en mayor o menor grado. Mientras que la palabra discapacitado me lleva a pensar en alguien que carece por completo de esa capacidad. La verdad, casi me suena peor. Pero si ellos se sienten más cómodos, perfecto. En cualquier caso, la nueva denominación es directa, sencilla y razonable. Cosa que, por desgracia, no suele suceder en el ámbito de lo políticamente correcto.

El lenguaje está tan pegado a la sociedad como la piel al cuerpo y, por consiguiente, refleja todos los tópicos y los prejuicios. A medida que la sociedad va cambiando también va mutando nuestra forma de hablar, y sin duda hay correcciones de antiguos barbarismos que son absolutamente lógicas y necesarias. Por ejemplo, hoy resulta vergonzoso y estúpido decir cosas como "pareces un gitano", para indicar desaliño, o "eres un judío", como sinónimo de avaricia. Desterrar este tipo de muletillas supone tener una mayor conciencia de lo que uno dice, cosa muy deseable.

Lo malo es que sobre esta revisión natural y sensata del lenguaje se ha terminado por construir un disparate. Los extremistas de lo políticamente correcto han llenado el mundo de eufemismos que son como biombos con los que se intenta ocultar y desfigurar la realidad. Es una palabrería delirante e impúdica, porque impide, precisamente, tener una verdadera conciencia de lo que se está diciendo, y eso es una obscenidad intelectual. A menudo me pregunto quiénes serán aquellas personas que se dedican a inventar las expresiones políticamente correctas más petardas, y no puedo evitar pensar que es gente que en realidad desprecia a quienes se supone que está defendiendo (incluso aunque pertenezca a ese colectivo). Esas tonterías de la tercera edad o de los afroamericanos, por ejemplo, ¿no ocultan cierto asquito a los ancianos, cierto desdén hacia las pieles oscuras? ¿Y por eso les parecen feas las exactas y hermosas palabras viejo y negro? Es la dictadura de los acomplejados y los necios.


Laïcisme (i 2)









Imatge: Una raó més per a demanar el laïcisme total.


Ací teniu un missatge que m'ha arribat a la bústia de correu electrònic aquest cap de setmana; la veritat és que val la pena llegir-lo...

(Segueix)


Acuerdos Iglesia Estado.

Cada uno a lo suyo recordemos esto...: Ciencia y religión.

Somos un grupo de docentes de todos los niveles educativos que estamos muy preocupados por el bajo nivel cultural en nuestra sociedad, los altos indices de fracaso escolar y la proliferación de telebasura.

Para salir de esta situación queremos traspasar los muros de las escuelas, los institutos y las universidades, llevando la cultura y la educación a ámbitos en los que hasta la fecha hemos estado ausentes, en los que nuestra dejadez ha privado a muchos ciudadanos del derecho universal a la cultura y la educación.


Como primer paso, queremos llegar a un acuerdo con las autoridades eclesiásticas para que nos cedan un diez por ciento del tiempo de las misas con el fin de que profesores especialistas en las distintas disciplinas puedan llegar más fácilmente a los creyentes mediante breves intervenciones didácticas.

Estamos estudiando cuál será el momento idóneo para insertar en las misas contenidos científicos y culturales, tal vez inmediatamente después de la consagración o justo antes del padre nuestro.

Está claro que algunos feligreses podrán, con razón, objetar que ellos no tienen porqué aumentar sus conocimientos ni su cultura, ya que acuden a misa con el sólo fin de orar y escuchar la palabra de Dios.

Para solucionar este problema, y aunque pudiera parecer inconstitucional, a la entrada a la Iglesia les haríamos rellenar un formulario para que manifestaran su preferencia por la religión o la cultura.

Una vez identificadas estas personas, podrán abandonar en el momento adecuado la nave principal de la Iglesia y reunirse en las capillas laterales, la cripta o el salón parroquial. Con el fin de evitar agravios, estas personas podrán recibir durante ese rato charlas de carácter no cultural ni educativo pero muy relacionadas con los contenidos que se están impartiendo en ese momento al resto de los fieles desde el altar.

Por ejemplo, los feligreses que no quieran repasar la tabla periódica, estudiarán los efectos perniciosos de los colorantes alimentarios, los que no quieran hacer ejercicios de educación física podrán ver un documental sobre la obesidad, y los que no quieran repasar los verbos irregulares ingleses podrán estudiar estadisticas sobre la importancia de hablar idiomas en el mundo moderno.

Los obispos nos han adelantado que no habrá problema en computar el tiempo de cualquiera de estas actividades como tiempo equiparable al dedicado a escuchar la palabra de Dios, a la oración, a la contemplación, la penitencia o a la caridad y en ningún caso podrá discriminarse el acceso a la salvación eterna a los fieles en razón a sus preferencias religiosas o educativas.

Tampoco han puesto la más mínima objeción a la aparente contradicción derivada de que el contenido de las misas esté basado en la fe y las creencias, en contraste con la naturaleza científica y académica de los contenidos que habitualmente impartimos en las aulas.

En un primer momento, las clases se impartirán sólo durante las misas obligatorias de los domingos y fiestas de guardar, para más adelante extenderse a otros actos religiosos de asistencia no obligatoria como bautizos, bodas, comuniones, funerales, ejercicios espirituales, ordenaciones sacerdotales e incluso ceremonias de canonización o beatificación.

Pero, ¿de dónde saldrá el dinero para pagar al profesorado que trabaje los domingos?. Sin duda alguna de los donativos que los fieles depositan en los cepillos, del porcentaje de impuestos destinados al sostenimiento de la Iglesia Católica o, en general, de los presupuestos de la Iglesia.

Para garantizar la calidad de las enseñanzas impartidas, nuestra asociación gestionará directamente el dinero aportado por la Iglesia y contratará a profesores de sólida formación pedagógica y científica que se encargarán de impartir las clases durante las misas.

Naturalmente, dado el carácter eminentemente laico de las clases, no dudaríamos en despedir fulminantemente a aquellos profesores que no mantuvieran una coherencia laica entre su vida profesional y personal haciendo cosas como casarse por la iglesia, acudir a misa semanalmente participar en cualquier tipo de actos religiosos.

Finalmente, llevaremos nuestras negociaciones hasta el mismo Vaticano, con cuyas autoridades firmaríamos un Concordato que garantizara la continuidad de nuestra noble tarea docente en las iglesias durante los años venideros.

--------------------------------------------------------------------------------
Te parece un disparate? ó ¿Te parece difícil de conseguir? No es tan disparatado ni tan difícil. Ahí tenemos el ejemplo de los acuerdos entre la Iglesia y el Ministerio de Educación en torno a la asignatura de religión y su alternativa. Al final han conseguido lo que nadie hubiera creído posible.

Entre tanto, puedes hacer llegar nuestra propuesta educativa a docentes, padres, alumnos, políticos, sindicalistas, medios de comunicación e incluso a las autoridades eclesiásticas.

Tal vez así contribuyamos a que se entienda mejor lo que está ocurriendo en relación a la enseñanza de la religión en los centros sostenidos con dinero público.


dilluns, de desembre 12, 2005

Manos blancas...








Imatge: Retrat de Francisco Calomarde, per Luis de la Cruz y Ríos.



Fa hui una setmana en Granoteta, poc més que un cullerot i que es creu ja un gripau, va escopir-me viri (1) des del seu bassal; des de tan a baix, no em va ni tocar. La meua resposta? A més del 'poco aprecio', aquesta d'ara:

"Manos blancas no ofenden" (2).




Notes:
(1) Forma dialectal per 'verí', referida sobretot als gripaus; més dades al DCVB.
(2) Dita del Siglo de Oro castellà (i títol d'una comèdia de Calderón de la Barca) esmentada per Francisco Tadeo Calomarde, ministre de Ferran VII, en rebre una galtada de la infanta Doña Carlota, tia de la que seria reina amb el nom d' Isabel II; aquest episodi el conta Pérez Galdós en Los Apostólicos.



[Missatges relacionats: Nens]

'Meditacions' per a un comiat








Imatge: Estàtua eqüestre de Marc Aureli.



És que t'ha d'importar que un altre critique allò que és just i que està bé? (Marc Aureli, Meditacions X, 13)

La millor manera de defensar-te'n és no assemblar-te a ells. (íd. VI, 6)

Per a la pedra llançada cap amunt no és cap mal baixar-hi, ni cap bé pujar-hi. (íd. IX, 17)

diumenge, de desembre 11, 2005

Canvi climàtic

Imatge: Vinyeta de Tony Auth a The New York Times (11/12/2005)


Canvi climàtic? I què? Els EUA (o, almenys, el seu president) ho tenen molt clar:


VILAWEB.

MÓN:

La Cimera de Mont-real acorda noves reunions per prolongar els compromisos de Kyoto
10/12/2005 12:53

MONT-REAL, 10 (EUROPA PRESS)

Més de 150 països participants a la Cimera de Mont-real han adoptat avui un acord per mantenir noves reunions en les quals es tracti la prolongació després del 2012 dels compromisos sobre reducció de gasos i escalfament global recollits en el Protocol de Kyoto.

Tot i això, l'administració del president George W. Bush, que rebutja les retallades a les emissions de gasos d'efecte hivernacle promulgades per Kyoto, només acceptarà una proposta suavitzada per participar en un "diàleg" global sobre futurs passos per combatre el canvi climàtic.


València la nuit (i 3)

Cool Sessions:



(Més)

Cool Sessions:



Cormorán:



Salamandra:




dissabte, de desembre 10, 2005

Eixida en solitari


Imatge: Bolsería, per Xiah (16/09/2005)


Anit, i després de molt de temps, vaig recobrar la sensació de llibertat que tinc en eixir sol per la nit, sense ningú que em faça de rèmora i amb qui m'haja de posar d'acord per a decidir on anar i quan; i, a més, vaig poder tornar al barri del Carme, on havia estat almenys quatre setmanes sense anar-hi, cosa que no m'havia passat mai en tots els anys que hi vaig.

No és que amb la gent amb què estic eixint-hi no m'ho passe bé, no, però jo sempre he sigut molt individualista i he decidit per mi mateix sense haver de donar-li explicacions a ningú, i ara em sent una mica ofegat pels lligams de compromís —bè que tènues i invisibles, però que hi existeixen— envers el grup: a mi sempre m'ha agradat i m'ha atret més la independència i llibertat dels felins que no els grups dels cànids, més el duel individual de les fosques èpoques heroiques que no el posterior xoc de grans masses de combatents.

Amb aquesta gent he descobert gairebé cada setmana llocs nous (Café Cantante, Cormorán, Catedral, Dreams, Vivir sin dormir, Desigual, Gran Cafê, Café Bali...) i n'he recuperat d'antics (La Indiana, Giorgio & Enrico, Woody, N.Y., Ópera, Gasoil...), això per no parlar de les discoteques on no havia estat mai (Puzzle, Spook/Sound Factory, Ku-Manises...), però a mi m'agrada tornar a Bolsería, el Fox Congo i Ghecko, tot i que reconec que no és com era fa uns anys, quan hi havia més gent i més locals que ara han tancat (Carmen Sui Géneris, Hanax...).

Potser siga una fotesa, però ara m'hi sent molt millor: la llibertat, més que siga per una nit, m'assenta molt bé...