Remembrances

Imatge: Adam i Eva expulsats del Paradís, per Masaccio (1425).


Hui estava buscant un vell vocabulari de castellà-valencià i viceversa de Ferrer i Pastor ja mig desfet, raó per la que me l'he deixat al poble i no me l'he endut a València, i un diccionari de sinònims de l'editorial Arimany que em vaig comprar en un viatge de final de curs d' EGB, i, sense esperar-m'ho, en aquest darrer m'he trobat gairebé una dotzena de paperetes d'una rifa; en mirar-hi el revers m'he emportat la sorpresa de què hi eren alguns dels poemes que vaig escriure en la meua adolescència, poemes en els que encara note la influència de Bécquer i de les aleshores recents lectures de Salvador Espriu.

Com calia esperar, són poemes amorosos que em retrotrauen als meus anys d'estudiant de batxillerat i que més que no pas deures, exàmens o decepcions, em porten a la ment rostres, figures i sentiments, i el record d'una antiga companya de cabells rossos i ulls blaus a la que vaig estimar en silenci com aleshores —els temps han canviat molt, ja ho sabeu— ho podia fer un adolescent; un adolescent, a més, que treia coneixements i experiència només dels llibres.

I en l'anvers de la darrera d'aquestes paperetes, unes anotacions clarament posteriors als poemes en uns tres o quatre anys i fetes amb bolígraf roig: el nom i el número de telèfon d'una companya d'estudis de la Universitat, de Borriana, i els d'una altra amiga de Castelló però que coneixia de l'estiu, de la platja a Benicàssim; res, només unes amigues.

Dalt, però, dos hendecasíl·labs amb tinta blava:

Quan jo parle d'amor, parle de tu,
i no em desdiu el gest ni la paraula

Ella una altra vegada!

En el camí de l'adolescència a la joventut s'esvaeixen els cabells rossos i ulls blaus i deixen pas a uns ulls marrons i uns cabells castanys i arrissats, a la que més vaig estimar i la que més mal em va fer i encara me'n fa perquè és el patró que use per a comparar-hi els meus sentiments envers algú quan no els tinc gaire clars...i sempre n'ix ella guanyadora.

He trobat, sense voler-ho, una càpsula del temps molt personal, massa, i el millor que puc fer és tornar-la a segellar i desar-la, procurant recordar-ne només els moments millors i els versos i sentiments d'aquella, per dir-ne així, edat de la inocència, l'edat d'abans de tot, l'edat a la que puc retrocedir amb nostàlgia i sense dolor, l'edat de l'adolescència,

i jo fent literatura
i tu seguint el teu camí...