Records

Imatge: L'autumne, de Kahlil Gibran.


Anit i despús-anit, com que no he marxat enlloc aprofitant el pont, vaig eixir per València.

La veritat és que el divendres, vista la mala experiència del Pilar, pensava quedar-me tranquil en casa vetllant-hi armes per al dissabte, però sobre les huit del vespre em va telefonar un amic per anar a sopar i vaig accedir-hi. Vam sopar molt bé a la cerveseria de Justo com sempre que hi hem anat i per al cafè va venir-hi una parella amiga, així que la nit prometia, sobretot perquè el meu amic tenia ganes de passar-s'ho bé per a oblidar uns problemes de parella que està tenint des de fa un temps.

En havent acabat de sopar, amb una botella de vi al cos entre els dos més un cubata per cap, vam seguir la suggerència de la parella i, com que estàvem en Manuel Candela, vam anar al Desigual. Jo no hi havia estat mai i no sabia que estava en la zona de les places Xúquer i Honduras, perquè, d'haver-ho sabut, m'hauria pensat dues vegades això d'anar-hi. Me'n vaig adonar al mateix moment d'aparcar el cotxe: justet, justet baix del pis, al carrer Ramon Llull, on ella vivia quan estudiàvem a la universitat i que jo tan bé recorde encara.

Ella. Fa un bon grapat d'anys que no en sé res i de vegades el seu record surt de colp i encara em fereix. Com despús-anit. I jo, una mica tocat per l'alcohol, que és el meu pitjor moment perquè no puc reprimir els records. Ho vaig tornar a reviure tot. I, pitjor encara, no vaig poder estar-me de contar-los-en alguna cosa. Ella encara, després de tants anys, i per una desafortunada casualitat.

És cruel de vegades la memòria, molt cruel, tot atiant un foc que semblava apagat. I l'única sol·lució és arribar a casa i dormir i despertar sent un altre dia, i oblidar, oblidar, oblidar...




Powered by Castpost