Whiskies

Aquest cap de setmana ha sigut especialment mogudet, amb sopar i eixida tant divendres com dissabte a la nit, i diumenge a passar la vesprada a la zona de Les Arenes i sopar a un xinés de l'Avinguda del Port, i encara com no hi he anat també a dinar com alguns del grup.

No sé jo per què, però a més la gent ha acompanyat i ha eixit més que les setmanes anteriors, i dissabte, per exemple, cap a les 4h era del tot impossible d'entrar a la Giorgio & Enrico i fins i tot el pàrking n'era tancat, de manera que vam haver de tornar a València ciutat sense ni tan sols haver baixat del cotxe .

El pitjor de tot és que en aquests sopars m'he adonat d'una cosa que em té cavil·lós: fins fa poc no m'agradava, però ara, després del cafè, estic bebent-hi com a copa un whisky sol i sense gel.

Sempre que he begut whisky ha sigut amb coca-cola, i, per portar la contrària als bevedors de J&B —una marca que, segons diuen, s'ha fet coneguda per ser la més fàcil de pronunciar pels habituals dels clubs de carretera —, sempre un Ballantine's. I, de totes maneres, amb més freqüència m'he pres bourbon amb ginger-ale: un Jack Daniel's (el meu ex-amic) o, si no hi havia una altra opció, un Four Roses —i, per cert, encara no he tastat el Wild Turkey, que n'és la marca més consumida als USA.

A banda d'eixes copes esporàdiques, l'únic whisky que sí que prenc regularment cada dia que haig d'eixir per la nit és el del cafè irlandès: hi vaig començar amb el Chivas, que portava ma mare a casa dels seus viatges a Andorra, i després he continuat amb el Glenfiddich i ara estic amb el Cardhu, i la veritat és que la diferència dels 'single malt' amb la resta és notòria.

Ara, però, ja me'l prenc fins i tot sol (!?). Això sí, a més de sol i sense gel —perquè, si s'ha de beure´l, cal fer-ho en condicions—, ha de ser Cardhu o, de més suau, Macallan, però em preocupa perquè em sembla que és una indicació de què els anys van passant inexorables i vaig fent-me major, i així el dia que descobrisca que puc beure'm un conyac i a continuació fumar-me un cigar —això sí, un Montecristo nº 1 o nº 2 com a mínim— sí que em preocuparé de veritat...