A cal barber

Imatge: A la barberia (tot i que a l'Havana).

Aquest matí he aprofitat que estava al poble per a anar al barber a tallar-me els cabells perquè, com m'agrada portar-los curts, no passa mes i mig o dos mesos que no hi vaja; a més, és el barber de tota la vida, i ja a mon pare li'ls tallava el seu, que també me'ls tallava a mi al principi, i l'únic que ha trencat la tradició familiar és el fill del meu barber, que ha entrat al cos de bombers.

Així, no és d'estranyar que, fins i tot vivint en València i tenint-hi amigues perruqueres —una fins i tot hi treballa a la secció d'homes de El Corte Inglés de l'avinguda de França—, sempre me'n vaig al poble a tallar-me'ls, cosa que em permet ridiculitzar la fatxenderia dels borrianencs, que no tan sols parlen de "Borriana, París i Londres" (com altres pobles més, per cert, que ni en açò són originals...) sinó que també presumeixen d'anar a València a afaitar-se.

Però, com li vaig dir a un company d'estudis de Borriana amb qui vaig compartir pis dos anys a València quan hi estudiàvem, per a chulos els del meu poble, que feien com jo: a ells —els de Borriana— València els pareixia tan gran que venien a afaitar-s'hi, però a nosaltres se'ns quedava tan menudeta que, tot i viure-hi, continuàvem anant-hi als barbers del nostre poble. I què?