Pasqua

Ja tenim la Pasqua ací mateix, a uns dies de començar les quasi-darreres vacances abans de l'estiu; i és que ara el temps ja corre ràpidament cap a ell: després de nadal han vingut el cap de setmana de Carnestoltes i gairebé de seguida les Falles, ara Pasqua (de Dijous Sant a dilluns de Sant Vicent) i després el pontet de l'1 de maig.

De moment jo ahir ja vaig parlar amb l'amic de Castelló i ja hem quedat Dijous Sant per a sopar a Benicàssim, i despús-demà telefonaré per a reservar taula, que aquests dies sol estar-hi tot ple i nosaltres volem anar-hi dijous, divendres i dissabte. I, cosa igual d'important, haig de demanar la taula a l'interior i no pas a les terrasses del carrer, que sembla que tindrem uns dies passats per aigua :(

Almenys enguany espere menjar mona --però això sí, comprada--, que no recorde haver-ne tastat l'any passat, i tant em fa que siga de moniato com de cabell d'àngel, encara que en el primer cas no podré evitar les comparacions amb les mones fetes a casa pels meus pares i que ens duraven els deu o dotze dies de vacances perquè s'hi passaven tota una vesprada fent-ne i fornejant-les. I recorde vesprades plujoses o ventoses a l'exterior en clar contrast amb l'escalfor de la cuina de casa amb el forn en marxa durant hores i la dolçor del moniato que repelava de culleres i pots, mentre per televisió passaven pel·lícules del Charlton Heston com Cuando ruge la marabunta (The Naked Jungle, 1954) o 55 días en Pekín (55 Days At Peking, 1963).

Ara, però, aqueixes vesprades se n'han anat per a sempre i només viuen als meus records, uns moments que, com els del Roy Batty, es perdran el temps com les llàgrimes en la pluja...

Papiroflèxia

Qui ha dit que la papiroflèxia haja de ser avorrida? Xics, apreneu-ne i aneu un pas més enllà dels qui a les bodes només saben fer sostenidors amb els tovallons...

[Via No me puedo creer que lo hayan inventado]

Trobada Blogger

Ja està posant-se en marxa la Bloggeria 3.1, trobada de bloggers aquesta vegada en terres del sud, i més concretament al Delta de l'Ebre.

El primer impuls li l'ha donat la donot, que anuncia que el salva està preparant-ne la web i el logo; per apuntar-vos-hi, els heu d'enviar un correu electrònic per a confirmar la vostra presència o bé fer-ho als comentaris al post de la donot.

Serà un dinar el dissabte 5 de maig, però la gresca començarà ja divendres, puix la idea és baixar-hi tot el cap de setmana i dormir-hi les nits de divendres i dissabte, bé a un alberg bé a una casa rural si hi haguera la suficient gent per a que fóra econòmic el seu lloguer.

Penseu-vos-ho, i féu-ho córrer!

[Podeu vore ací els detalls de l'anterior Bloggeria 3.0]

El cavall de Troia

Imatge: Trojan Horse, de Jade Christina Green.

I no va tan desencaminada la Jade Christina en aquesta recreació surrealista del mite del cavall de Troia...

Tornada en bus

Hui he hagut de tornar a València en bus i no en cotxe com hauria fet normalment, però encara he tingut la sort de què tota l'aigua d'uns núvols prenyadament grisos es posara d'acord per a caure-hi a primera hora del matí en una forta ramassada i no després, a migdia.

Tot just m'havia assegut i estava traient-me de la motxilla el llibre per al viatge que --feliç i inesperada coincidència-- hi ha pujat la Jo March, de la que no sabia res des de la nit en què vàrem celebrar a València els nostres natalicis sopant al Mikoniwa amb la seua xicota.

Culpa meua, aquesta mena de deserció d'amistat; alguna vegada he pensat en agafar el telèfon i fer-li una trucada, però he acabat deixant-ho estar: no m'agrada aquesta forma tan impersonal de comunicació en la que no li veus la cara i els ulls al teu interlocutor, ni hi perceps les reaccions a les teues paraules ni les seues van acompanyades, delimitades o amplificades, pel seus gestos i/o tics.

Hem parlat de com li va, de com em va, de novetats i d'algun retorn, però se m'ha oblidat comentar-li com m'han agradat els llibres que em va regalar i també preguntar-li pel meu regal no llibresc, hehehe...; i encara hem tingut temps de parlar de l'amiga comuna que ara és per cinc mesos a l'estranger i de la que tots dos vam rebre un correu electrònic amb un document adjunt de tres pàgines contant-nos els quinze dies que havia estat de viatge per Grècia i Turquia abans de tornar a Bayreuth.

La Jo, a més, ha parlat amb ella via Messenger, cosa que, pels horaris diferents que tenim, jo no puc fer; li dic que diumenge li vaig telefonar (5€ per cinc minuts), però que és una cosa que no m'agrada, que preferisc el contacte directe. La Jo coincideix amb mi en això de la fredor del telèfon, cosa que m'alleuja perquè, quan hi pense, em sent culpable per estar tant de temps sense agafar el telèfon i posar-m'hi en contacte: em sembla que m'estima més ella a mi que no pas jo a ella.

Canviar aqueixa percepció, doncs, serà el meu propòsit d'Any Nou...

Aniversari europeu

Ahir es van complir cinquanta anys de la firma del Tractat de Roma per Alemanya, França, Itàlia, Bèlgica, Holanda i Luxemburg, el qual, amb l'establiment de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) va ser la llavor de l'actual Unió Europea (UE).

Molt hi hem avançat des d'aleshores amb la incorporació progressiva de la resta dels països europeus i en la transformació de l'espai econòmic en un de polític, però encara ens hi queda molt de camí: si més no, encara està pendent el tema de la Constitució europea, rebutjada per francesos i holandesos, i els atacs a la seva laïcitat encapçalats pel Vaticà i Polònia, que volen que s'hi esmente cristianisme com un dels seus pilars.

I és que no podem abaixar la guàrdia ni un moment, quan fins i tot hi tenim algun membre que, tot i subscriure-hi els principis de pluralisme, no discriminació, tolerància, justícia, solidaritat i igualtat dels sexes com a valors comuns que cal adoptar, allò que realment fa és negar els drets dels gais i fins i tot voler-los prohibir que es dediquen a l'ensenyament o propugnar la reintroducció de la pena de mort.

Són coses com aquestes les que no ens deixen de recordar la veracitat i oportunitat de la dita de W. Phillips (1811-1884), un abolicionista nord-americà i defensor també dels drets de les dones, dels dels indis, i del sufragi universal: "Eternal vigilance is the price of liberty" (1852); paraules que, lleugerament modificades, van acabar atribuint-se-li a T. Jefferson, tercer president dels Estats Units d'Amèrica i principal autor de la redacció de la seua Declaració d'Independència.

Vigilem, doncs, i no ens adormim a sobre dels llorers que hem aconseguit fins ara.

Metrònom

Quina prefereixes,
noia que s'exhala,
dona que es recull?
(G.Ferrater, Les dones i els dies)

IE Tab

Ja fa temps vos comentava que vaig començar a fer-li el salt a l'IE de Microsoft amb el Firefox de Mozilla, i més tard vos vaig parlar d'una extensió genial d'aquest darrer anomenada FoxLingo i que serveix per a traduir d'un gran nombre de llengües a unes altres.

Doncs ara únicament i exclusiva que faig servir el Firefox (darrera versió: 2.0.0.3, que en català podeu descarregar des d'ací) per a tot, i això és així gràcies a una altra molt útil extensió, l'IE Tab, creada per PCMan. Un cop l'haureu afegida podreu amb un simple clic canviar el motor de Firefox pel de l'IE dins de la mateixa pestanya, i així tindre accés a pàgines que de vegades no volen funcionar amb el Firefox, i sempre sempre sense haver de fer servir el producte de Microsoft.

Ja vos ho dic jo: una extensió de primera, la utilitat de la qual és encara major si el que esteu fent és usar el Firefox amb alguna distribució de GNU/Linux (jo mateix estic emprant-hi de vegades la Kubuntu) perquè també hi funciona perfectament. Realment una extensió que cal tindre-hi.

Camino Moria

Bé, frikis i adoradors del món de Tolkien i la Terra Mitjana, ara, gràcies a El Reno Renardo, és a vosaltres a qui vos toca el rebre, que no tot ha de ser Star Wars o Star Trek...

[Via No puedo creer que lo hayan inventado]

Dormir despullat

Imatge: Abstract Nude AB212

Després d'haver-ho llegit a Vilaweb, he visitat per curiositat el lloc web que Richard Henry, un dissenyador britànic, ha obert per a encetar a Internet una campanya a favor de dormir despullats.

No sé jo si eixos suposats avantatges que hi esmenta seran reals o no, però a mi no cal que m'hi anime perquè només estic esperant a l'arribada de la caloreta per a fer-ho, i enguany ni a això he esperat, que ja fa algunes setmanes que he desat el pijama...clar que, ara com ara, un bon edredó com el que jo tinc hi ajuda molt, que el començament de la primavera ens hi ha portat més fred que no pas ens en va portar l'hivern --i ho assegure després de vore aquest matí els 6ºC que marcaven els termòmetres a les 8h.

La veritat és que encara fa impressió la gelor dels llençols en gitar-te, però això només és en un primer moment, fins que el llit s'escalfa per la temperatura corporal i l'efecte de l'edredó, però , malgrat tot, haig de reconéixer que encara falta per a aprofitar-hi els millors moments: aquells en què, gairebé a principis de l'estiu, et pots llançar nu sobre el llit a fer-hi una migdiada mentre sents de fons una música relaxant i un ventilador oscil·lant distribueix de cap a peus un suau doll d'aire que t'acarona la pell de tot el cos i suavitza l'estiuenca temperatura exterior...

Uuhmm...quines ganes de que hi arriba ja la caloreta que m'estan venint! En fi, que si voleu descobrir aquesta relaxant experiència per vosaltres mateixes, esteu convidades a acompanyar-m'hi, no sigueu tímides, xiques... :D

Retorn de la primavera

Imatge: Concert campestre de Giorgione (c.1508).

I hui a la 1h 07m ha tornat ja la primavera...però em sembla que encara no ha pogut fer fora del tot l'hivern, així que les dues xiques del concert val més que hi tinguen el Frenadol a mà :)

Falles alternatives

Imatge: Portada del llibret de la Falla Arrancapins (1993)


No totes les falles segueixen l'esquema rígid i ranci al que estem acostumats, sinó que hi ha un grapat que pretenen ser-ne l'alternativa popular i moderna, com podem vore en aquest article de Llorenç Martínez publicat al periòdic estatal El País, en el suplement dedicat a la Comunitat Valenciana:

Un altre tipus de falles és possible
Un grapat de comissions i moviments alternatius desafia la rigidesa estètica i protocolària de la festa.
Llorenç Martínez - Madrid - 19/03/2007

No tenen fallera major ni gairebé estructura jeràrquica. Fugen de la rigidesa del protocol, dels gastos fastuosos i del barroquisme estètic. Tracten de sacsar-se la caspa i el conservadorisme que, segons denuncien, s'ha apoderat de les falles des de fa dècades. Utilitzen el valencià normatiu amb total normalitat i s'esforcen per recuperar el sentit crític de la festa. Manegen poc de pressupost, però el compensen amb esforç i imaginació. I no se senten menys falleres que la resta. Simplement distintes. Són les falles alternatives.

En la comissió d'Arrancapins el monument l'elaboren els propis fallers i se satiritza el poder amb menys miraments que la resta.

"A curt termini les falles alternatives estan condemnades a la marginalitat perquè el món faller esta blindat contra aquestes propostes"

(Segueix)

En el districte d'Extramurs de València hi ha una falla que se sent com una illa al mig d'un oceà. Va nàixer fa 99 anys com qualsevol altra comissió que ocupa el seu temps dedicant versos folklòrics a les seues reines i complimentant amb flors a la Mare de Déu dels Desemparats. Fins que, arribada la transició democràtica, un grup de jóvens es va apoderar del timó de la nau i va decidir que tot això havia de canviar. Que la falla Arrancapins seria distinta. I vaja si ho van aconseguir.

Des que Arrancapins va mamprendre aquesta revolució interna, els seus membres mai han participat en l'ofrena. Els càrrecs de fallera major i fallera major infantil es van suprimir en 1991 perquè als responsables de la comissió els pareixien masclistes. Quan despunta l'alba, els seus fallers no es dediquen a torbar la tranquil·litat del barri, ja que entenen que la mascletà només servix per a irritar els veïns. "És una comissió alternativa en tots els sentits", explica Gil-Manuel Hernàndez, soci d'Arrancapins, sociòleg de la Universitat de València i expert en falles.

El segell alternatiu d'Arrancapins també es plasma en el seu monument. De primeres, perquè l'elaboren els propis fallers. Però també perquè satiritza al poder amb menys miraments que la resta. "L'objectiu és donar molta canya", adverteix Hernàndez, orgullós que la seua falla, junt amb la que munta l'Ajuntament, siga "l'única que no competeix per cap premi". Arrancapins desprecia els guardons, però també els galons. Hi ha un president, però les decisions les pren una assemblea. El pressupost anual ronda els 10.000 euros, a anys llum dels 650.000 que Nou Campanar s'ha gastat només en la falla gran.

L'aposta per una filosofia "progressista, laica i no sexista, que fuig de la caspa i del conservadorisme", segons destaca Hernàndez, està consolidada. Però el camí no ha sigut fàcil, perquè és inevitable que una falla tan especial desperte recels. "Per al món faller som unes bestioles rares. I els sectors progressistes ens estigmatitzen per ser fallers", es queixa el sociòleg, que defén la implicació d'Arrancapins en la normalització del valencià, "l'única llengua" que la comissió utilitza en els seus actes, en el monument i en el llibret.

Com les falles no són exclusives de la ciutat de València, altres municipis tenen el seu Arrancapins particular. Un exemple està en Sueca, on les falles cada vegada tenen més difícil trobar algú que vulga ocupar el càrrec de fallera major, un honor que obliga a rascar-se la butxaca. A la falla Via del Materal no se li ha plantejat aquest dilema, perquè mai no ha volgut tindre reines. "Ací tots som iguals", proclama el seu president, Salvador Sánchez. L'origen de la falla es remunta a principis dels 80, quan 12 amics van decidir crear una agrupació inspirada en els seus ideals "esquerrans i valencianistes". Un d'ells va ser Anicet Lamolda, que encara recorda els obstacles que els va posar la Junta Local Fallera de l'època: "al principi no ens va admetre com a falla per no tindre fallera major. El primer any en tots els actes ens van obligar a desfilar després de les brigades de neteja. Com si estiguérem expulsats".

Passats els anys, el Materal és una falla totalment integrada en les festes. Un dels seus membres va arribar a presidir la JLF que fa anys els marginava. I tot això sense renunciar als seus senyals d'identitat: l'estendard de la comissió és el Penó de la Conquesta, i la barriada sempre es decora amb banderes quadribarrades sense franja blava. A més d'impartir cursos de valencià, la falla ha marcat tendències en l'àmbit de la indumentària. "Mai hem volgut anar vestits de panderola", assenyala Lamolda en referència al vestit negre predominant fins fa uns anys. El Materal va ser la primera falla de la ciutat a lluir peces de vestir de saragüell o torrentí, i la resta de comissions les ha anat adoptant progressivament.

Via del Materal té un ànima bessona que viu a només cinc quilòmetres, encara que és uns anys més jove. S'anomena El Raconet, va nàixer en 1992 i en el seu casal es reuneixen professors de tabal i dolçaina, mestres de valencià i membres de grups de danses tradicionals. És una falla atípica, "i això fa mal", segons aclarix el seu president, Carles Prats. "La JLF va a per nosaltres, a carregar-se tot el que defenem. I ha començat prohibint que les falles usen quadribarrades". També els exigien tindre fallera major, un càrrec que El Raconet es resisteix a implantar. Una altra peculiaritat és que les seues falleres no porten banda: "Vam deixar de comprar-les perquè no se les posaven. Així ens hi estalviem un dineral".

A pesar de les seues friccions amb la resta d'agrupacions, El Raconet no se sent una falla radical. Però la seua idiosincràsia ha despertat odis entre els sectors acostats a sectors ultres, que van arribar a embrutar la porta del casal amb pintades. "Les postures s'estan radicalitzant. Hi ha molts que ens recolzen i altres ens avorreixen. Ja no hi ha matisos entre el blanc i el negre", afirma Prats.

En opinió del sociòleg Gil-Manuel Hernàndez, autor de l'estudi «Falles i franquisme a València», totes aquestes comissions canalitzen el rebuig als aspectes "més casposos i rancis" de la festa, "una estructura ideològica heretada del franquisme que costa molt de canviar". No totes les falles s'ajusten a aquest patró, "i algunes, sobretot en el barri del Carme, aposten per una estètica diferent i contracten artistes més compromesos, encara que mantinguen una estructura de falla convencional". Però la majoria, segons Hernàndez, segueix ancorada a postulats conservadors. "A curt termini, les falles alternatives estan condemnades a la marginalitat, perquè el món faller està blindat contra aquest tipus de propostes. Però molts fallers estan a favor del canvi, i casos com el d'Arrancapins són necessaris per a demostrar que hi ha una altra manera d'entendre les Falles".

Falles 2007

Imatge: Celebració a la Falla Nou Campanar (foto de Manuel Bruque/EFE vista a 20minutos)

Enguany, i ja en van quatre seguits, la Falla Nou Campanar amb el tema de l'America's Cup, "Albufera's Cup. El desafío", ha tornat a guanyar el primer premi de la secció especial.

Situada en un amplíssim solar encara no urbanitzat --tot i que he sentit a dir que l'any que ve ja ho estarà-- i envoltada per edificis nous d'alt nivell construïts pel president i principal promotor de la falla, competeix amb la resta de les falles des d'una clara posició d'injust avantatge que, si parlàrem en termes comercials, l'anomenaríem 'competència deslleial'.

I no és tant pels diners, que també, sinó pel terreny que té a la seua disposició per a plantar-hi un monument gegantesc les mides del qual (30m d'alçària, per exemple) no poden assolir la resta de les falles, limitades per estar dins del casc urbà: la falla del Pilar i la de la Mercè, per exemple, estan a unes placetes menudiues, i només les del Convent de Jerusalem i de Na Jordana poden ser un poquiu més grans perquè estan al mig de quatre cantons o gairebé fora del centre històric respectivament.

Si a més no hi falten els diners d'esponsorització de marques comercials i de constructors que volen promocionar la zona, és normal que cada any s'enduguen tots els premis: 720.000€ els costa el monument, i això sense comptar-hi l'enllumenat; però és que, a més dels espònsors, sembla ser que cada membre faller paga 900€ anuals, quan, segons em deia un amic d'una altra falla, el normal és pagar-hi 200€, bona mostra del poder adquisitiu dels veïns de la zona...i de què el màrqueting faller els hi funciona a les empreses constructores.

En fi, que jo, més que limitar-los els diners per a competir en les seccions majors, el que faria és limitar-los les mides del monument i que tots hagueren d'ajustar-se a les majors mides que tots pugueren assolir, i així la competència sí que seria més justa i les falles tornarien a ser cosa de la gent i no d'algunes grans empreses que estan introduint-s'hi pels seus interessos propis.

Solemne comiat

Quan d'una amiga prenc solemne comiat,
la beso llargament...

(Guerau de Liost, Somni V)

Fresqueta primaveral

És estrany perquè ningú no sembla adonar-se'n, però aquests dies, almenys de nit, està fent-hi molta més frescor que no pas n'ha feta durant aquest tebi hivern; i no estic comparant-la amb els dies d'anormal calor de fa una setmana, no, sinó amb els de més fred.

Ja sé que un termòmetre de carrer no és gaire fiable en les seues mesures, però alguna cosa voldrà dir que el mateix termòmetre i a la mateixa hora (les 8h del matí) gairebé no baixe en tot l'hivern de 10ºC tret d'un parell de dies i que aquesta setmana hi marque 8ºC.

I tot i que durant el dia faça sol i les temperatures pugen fins als 19ºC, de nit fa una frescor que, encara que no siga la que hauria de ser per les dates en què estem, sí que agraeix les jaquetes o alguna altra peça de roba per a abrigar-te una miqueta quan ixes al carrer.

I, a tot això, els tarongers bords que adornen els carrers i places de València ja han florit, i, tant de dia com de nit, t'hi passeges acompanyat per la flaire de la tarongina...

Fent-hi manetes

Fent-hi manetes...o la mà? Perquè, en aquest cas, sembla que totes dues coses van de la mà...

[Via No puedo creer que lo hayan inventado]

Les idus de març

Així, doncs, per tal que August no fos nat de sement mortal, calia que Cèsar esdevingués déu...I tot just això havia dit Júpiter, que la nutrícia Venus es va presentar al bell mig de la seu del senat sense que ningú la veiés i va arrabassar del cos la recent ànima del seu Cèsar i, no permetent que es disolgués en l'aire, la va enlairar fins als estels del cel. (Ovidi, Metamorfosis XV, vv.760-846)

[Via Et Ego In Arcadia]

I hui, 15 de març, n'és l'aniversari, de l'assassinat de Cèsar, un dia com aquest de l'any 44 a.C., i l'alexandrí Kavafis (1863-1933) ens ho recorda en un poema traduït per Alexis E. Solà i que és alhora un advertiment i un càntic vetllat a les bondats de l'auream mediocritatem:

IDUS DE MARÇ
Tem les grandeses, ànima
I les teves ambicions, si vèncer-les
no pots, segueix-les, dubtosa i assenyada.
I com més endavant vagis,
més caldrà que estiguis atenta i vigilant.
(...)

I, ja posats en recordatoris, aquest és també el post que en fa 700...

Inici de Falles (i 2)

Vinyeta d'Ortifus al Levante-EMV (14/03/2007)

I és que un dels primers 'actes fallers' ha sigut el desallotjament i la detenció per part de la policia nacional d'unes desenes d'immigrants subsaharians dels més de cent que dormen habitualment des de fa mesos sota el Pont d'Ademús, a l'antic llit del riu Túria, sense que ningú se'n preocupe...fins que arriben els turistes per Falles, com abans ja va passar amb la visita del Cap d'Estat del Vaticà, l'alemany Joseph Ratzinger.

L'explicació serà que aquesta gentola deu de tindre una vista molt sensible i els farà mal els ulls de vore-hi segons quines realitats de la vida, dic jo...

Enveja d'escriure

Aquests dies, després d'haver acabat de llegir Creta.La batalla y la resistencia, d'Antony Beevor, he mamprés la lectura d'un llibre d'un estil diametralment oposat a l'anterior: El libro de los abrazos, d'Eduardo Galeano, un regal de la Jo March.

I, llegint-hi llegint-hi, hi he trobat un paràgraf dels molts que hi ha carregats de surrealisme que m'ha fet pensar especialment en els relats amb què de vegades ens regala la nimue:

Los sueños olvidadosHelena soñó que se dejaba los sueños olvidados en una isla.
Claribel Alegría recogía los sueños, los ataba con una cinta y los guardaba bien guardados. Pero los niños de la casa descubrían el escondite y querían ponerse los sueños de Helena, y Claribel, enojada, les decía:
—Eso no se toca
Entonces Claribel llamaba a Helena por teléfono y le preguntaba:
—¿Qué hago con tus sueños?

I és aleshores quan els envege —a Galeano, a nimue i als qui poden escriure com ells— la seua capacitat de fabulació i de poder usar-hi la ploma per a embellir l'eixuta prosa amb un floret de lirisme, mentre que la meua, en canvi, més que no ploma és fibló, i floret però d'esgrima...

Inici de Falles

Imatge: Falla de l'Exposició, divendres a la nit (09/03/2007)
Ja estan ací les Falles, i no només les mascletaes de migdia i els talls de carrers i avingudes que convertiran la ciutat en un caos durant més d'una setmana, sinó que, per més que oficialment la plantà siga la nit del 15 al 16, les falles majors ja van començar a ser muntades la setmana passada.

Com que cada vegada són més grans i més treballades, amb molts detalls que fan el seu muntatge força complicat, també cada vegada comencen a plantar-s'hi abans, encara que de portes enfora hom vulga continuar mantenint-hi la il·lusió de respecte a la tradició; realment, més que no pas de 'Nit de la Plantà', hauríem de parlar de 'Setmana de la Plantà'...i dels desgavells circulatoris.

Perquè, per si no hi haguera prou amb el caos dels carrers tallats per les falles, darrerament les Comissions falleres s'hi han acostumat a eixir dels seus Casals de tot l'any i a envair la resta dels carrers lliures plantant-hi recintes tancats i, de nit, afegint-hi discomòbils...mentre els locals d'oci han de tancar abans per llei.

(Segueix)

Que sóc un exagerat? Mireu, mireu, ací teniu el recinte que la Comissió de la Falla Yecla-Cardenal Benlloch instal·la cada any dues setmanes abans de Falles al C./Yecla, que uneix l'Avgda. Cardenal Benlloch amb el C./ Manuel Candela: de quatre carrils que hi ha (dos per cada sentit de la marxa), n'inutilitza dos, els que van cap a Manuel Candela.

Imatge: Recinte de la Falla Yecla-Cardenal Benlloch (11/03/2007)
I, una vegada vist tot açò --i sense haver-hi parlat dels sorolls que no hi cessen ni de dia ni de nit-- ¿vos estranya que els valencians que no són fallers acaben marxant majoritàriament de la ciutat durant aquests dies?

La platja

El sol se l'ha menjat. Anava sola,
descalça com la mar, vestida com
la mar...

(G.Ferrater, Les dones i els dies)

Hui toca 'mani'

Vinyeta de Ferreres a El Periódico (09/03/2007)
I ja n'és la vuitena o novena orquestrada pels pperos, encara que la primera que convoquen donant-hi la cara i usant-hi el seu nom.

(Més)

Vinyeta de Máximo a El País (07/03/2007)

Vinyeta de Peridis a El País (10/03/2007)

Vinyeta de Nando a El Periódico (10/03/2007)

Riscs de la sauna

També la sauna, i sobretot si és mixta, comporta els seus "riscs"...però tot i això jo estic disposat a aventurar-m'hi... ;)

Dia Internacional de la Dona

El Secretari General de les Nacions Unides.
Missatge del Dia Internacional de la Dona.
8 de març de 2007:

"És un honor i un plaer fer-los arribar les meues més caloroses salutacions en aquest Dia Internacional de la Dona, per a mi el primer com a Secretari General de les Nacions Unides. Espere que m'arriben a conéixer com el seu representant i el seu aliat en els anys futurs.

Aquest dia ofereix una oportunitat per a què tots, dones i homes, ens unim en pro d'una causa que toca tota la humanitat. Reforçar la influència de les dones és no sols un objectiu en si mateix, sinó una condició indispensable per a millorar la vida de tots els habitants del planeta.

Ningú no en pot negar les clares proves i ningú no pot discutir els resultats de la Cimera Mundial de 2005, en què els dirigents del món van reafirmar que la igualtat de gènere i els drets humans per a tothom són imprescindibles per al desenvolupament, la pau i la seguretat.

(Segueix)

No obstant això, encara estem molt lluny de convertir aqueix enteniment comú en pràctica universal. En gairebé tots els països les dones continuen tenint poca representació als llocs d'adopció de decisions. El treball de la dona és infravalorat, insuficientment remunerat o no remunerat en absolut. Dels més de 100 milions de joves que no assisteixen a l'escola, la majoria són xiquetes; dels més de 800 milions d'adults analfabets, la majoria són dones.

El més greu és que la violència contra les dones i les xiquetes persisteix sense disminució en tots els continents, tots els països i totes les cultures, amb efectes devastadors en la vida de les dones, les seues famílies i tota la societat. La major part de les societats prohibeixen aqueixa violència, però en la realitat sovint s'encobreix o es tolera tàcitament.

Per això és tan important el Dia Internacional de la Dona. Ens recorda la nostra responsabilitat d'esforçar-nos en pro d'un canvi durador dels valors i les actituds. Ens crida a treballar en aliances dels governs, les organitzacions internacionals i el sector privat. Ens insta a procurar una transformació de les relacions entre dones i homes en tots els nivells de la societat. Ens urgeix a enfortir tots els mitjans de reforçar la influència de les dones i les xiquetes, des de l'educació fins al microcrèdit.

Les Nacions Unides han d'anar a l'avantguarda d'aqueixos esforços. Em compromet a fer tot quant estiga a mon abast per a què així siga, no sols el Dia Internacional de la Dona, sinó cada dia. Em prepare ansiós a treballar amb vostés en aquesta missió col·lectiva."

Vídeo del missatge del Secretari General de les Nacions Unides

Adéu

Vinyeta de Ricardo a El Mundo (07/03/2007)

Adéu, José Luis, i records a Tip de part nostra...

Vergonya

Tinc vergonya aliena per la hipocresia ppera en l'afer de la reducció de condemna a De Juana Chaos, per la seua utilització de les víctimes del terrorisme, per la seua apropiació partidista de símbols que són patrimoni de tota la societat i per les seues mentides els dies --i anys!-- següents a l'11-M, a més de la seua actuació en el desastre del Prestige, i he tingut la vergonya pròpia de tindre un President de la Generalitat com el pocavergonya d'Eduardo Zaplana.

Però més vergonya encara que tot això, i a més pròpia, tot i que jo no hi hauria de sentir-me al·ludit, tinc ara en llegir a la premsa que els ciutadans de la meua terra se senten moltíssim més espanyols que no pas valencians; i això arriba fins a l'extrem que inclús els extremenys (!?) ens guanyen en el sentiment 'nacional'.

Ai, quant de mal ens han fet i ens hi estan fent els pperos! I, per això, ens cal dir ben alt que ja en tenim prou.

Diumenge de matí

Si mireu bé la foto, voreu que la il·luminació que s'hi veu als edificis més alts és la d'un sol matiner, d'un sol de primera hora del matí quan el dia ha acabat de nàixer.

I, si sou de València o hi viviu, vos adonareu de què les naus que s'hi veuen a la dreta pertanyen al port, amb la qual cosa concloureu que a la foto es veu l'encreuament de l'Avinguda del Port i del Carrer J.J.Dómine, i que, pel seu angle, està feta des de Casa Calabuig, un bar-cafeteria força heterogeni que acull els darrers noctàmbuls de la nit anterior i els primers matiners --bé per devoció, bé per obligació-- del dia que comença.

És aquest un lloc que obri a les sis del matí i on igual et trobes gent com nosaltres, que acabem una nit de festa desdejunant-hi, com treballadors del port que comencen o acaben la seua jornada, gent del servei de neteja municipal, policies i guàrdies de seguretat, algun que altre personatge amb pinta d'indigent, i doctores o infermeres d'un ambulatori proper amb la seua bata blanca. I de tots aquests, els qui tenen la sort d'haver-hi arribat abans seuen o bé en tamborets a una barra en forma de L o bé als divans que envolten unes tauletes baixes que, asseguts, t'arriben a poc més de l'altura dels genolls; i els qui hi han arribat després, s'han de conformar amb estar-se dempeus a la barra envoltant als qui seuen als tamborets.

Jo ja hi havia estat una o dues vegades abans, però ja feia molt de temps: igual la darrera vegada va ser per Falles de l'any passat. Tanmateix, allò que sé de cert és que ja fa molt que no tornava a casa a quarts de nou del matí, i això que la nit no va començar de manera gaire prometedora aquest dissabte, però mira, al final vam acabar tots --tret d'una de les parelles inicials-- desdejunant-hi, i debades, que sense saber-ho ens hi va convidar el propietari dels 50€ que es va trobar el meu amic al wàter de la discoteca...

Imatge: Interior del local

Et ressegueixo...

Et ressegueixo sines i malucs,
el ventre lleu i el sexe ardent i obscur
amb la punta dels dits extasiats.
Ets una sola i moltes...

(M.Martí i Pol, Estimada Marta, I, 4-7)

Un rellotge 'especial'

Ahir vaig descobrir que tenia un rellotge amb tarifa plana: uns 6€ anuals.

Doncs sí, fa quatre anys vaig comprar-me un Seiko de titani amb esfera negra i calendari perpetu; ara se m'ha esgotat la pila i he anat a canviar-la, i m'he assabentat que és una pila especial que només me la poden canviar ells i que em costarà...24€!

Home, diuen els castellans que 'quien algo quiere, algo le cuesta', però això d'estar pagant-ho tota la vida...Perquè, si fem números, resulta que el seu manteniment --deixant a banda que alguna vegada puga espatllar-se'm-- ve a ser d'uns 5€ a 6€ anuals que s'embutxacaran els hereus de Kintaro Hattori, el fundador de la companyia allà per 1881.

Sí, ja sé que és el rellotge d'una companyia centenària i d'una marca prestigiosa apareguda en 1924 que fou la primera en introduir en el mercat els rellotges de quars en 1969 i tot això, i que el rellotge és estèticament superb, però em sembla que s'han passat una miqueta amb el preu de les piles.

En fi, hauré de fer el cor fort i posar-hi bona cara...i arromangar-me una mica més la mànega del braç esquerre... ;)

...Mis vacaciones en Castellón

Don Fabrizio, il capo della Diputazione di Castiglione, continua fent-ne de les seues, i, com que il Capo dei Capi va subvencionar Julio Iglesias per a 'promocionar' el nom de la Comunitat, ell ara va i subvenciona l'ínclit --i periclitat-- Luis Aguilé per a 'promocionar' la seua província, horror dels horrors!

Afectats i solidaris podeu adherir-vos a la campanya de protesta.


[Via El Temps]

Que beguen, doncs...!

No és només d'ara ni dels darrers segles, per més que algun cardenal diga que és una cosa 'decimonónica', això de ser un descregut i pensar que a l'Home no li cal cap déu a qui retre acatament.

Ja fa dos mil anys i més encara que hi ha qui s'ha alliberat del jou 'religiós', i així tenim l'exemple de Publi Claudi Pulcre (del segle III a.d.E.), pertanyent a la gens de l'emperador Tiberi i en la biografia del qual insereix Suetoni un passatge força revelador.

I és que durant la I Guerra Púnica aquest Claudi Pulcre comandava una flota romana en Sicília i hi va atacar una flota cartaginesa. Abans, però, i seguint-hi el costum tradicional, calia assegurar-se de la bona voluntat dels déus envers els romans i amb aquest propòsit cada general --o, en aquest cas, almirall-- duia amb ell unes gàbies amb pollastres sagrats, l'observació dels quals --literalment anomenada 'auspici'-- li deia què calia fer.

Doncs bé, aquesta vegada els pollastres, segurament marejats per la travesia, no van voler menjar-se el pinso --i ben segur que els havien tingut en dejú unes quantes hores!--, i Claudi Pulcre, amb tota la lògica del món, els va fotre per la borda tot exclamant: "Com que no volen menjar, que beguen, doncs!". Un rampell de mal geni digne d'un Neró o un Calígula, també Claudis al cap i a la fi...

I la batalla? Bé, això...ehem...doncs la veritat és que va acabar en desastre per als romans, però és indubtable que o bé això dels pollastres no degué tindre-hi res a vore o bé tot l'episodi fou una invenció del lobby neocon de l'època per a restaurar-hi les 'virtuts' més ràncies del mos maiorum, i és que no hi ha res de nou sota el sol...


[Via Et ego in Arcadia...]