Eixida en solitari

Imatge: Bolsería, per Xiah (16/09/2005)


Anit, i després de molt de temps, vaig recobrar la sensació de llibertat que tinc en eixir sol per la nit, sense ningú que em faça de rèmora i amb qui m'haja de posar d'acord per a decidir on anar i quan; i, a més, vaig poder tornar al barri del Carme, on havia estat almenys quatre setmanes sense anar-hi, cosa que no m'havia passat mai en tots els anys que hi vaig.

No és que amb la gent amb què estic eixint-hi no m'ho passe bé, no, però jo sempre he sigut molt individualista i he decidit per mi mateix sense haver de donar-li explicacions a ningú, i ara em sent una mica ofegat pels lligams de compromís —bè que tènues i invisibles, però que hi existeixen— envers el grup: a mi sempre m'ha agradat i m'ha atret més la independència i llibertat dels felins que no els grups dels cànids, més el duel individual de les fosques èpoques heroiques que no el posterior xoc de grans masses de combatents.

Amb aquesta gent he descobert gairebé cada setmana llocs nous (Café Cantante, Cormorán, Catedral, Dreams, Vivir sin dormir, Desigual, Gran Cafê, Café Bali...) i n'he recuperat d'antics (La Indiana, Giorgio & Enrico, Woody, N.Y., Ópera, Gasoil...), això per no parlar de les discoteques on no havia estat mai (Puzzle, Spook/Sound Factory, Ku-Manises...), però a mi m'agrada tornar a Bolsería, el Fox Congo i Ghecko, tot i que reconec que no és com era fa uns anys, quan hi havia més gent i més locals que ara han tancat (Carmen Sui Géneris, Hanax...).

Potser siga una fotesa, però ara m'hi sent molt millor: la llibertat, més que siga per una nit, m'assenta molt bé...