Que beguen, doncs...!

No és només d'ara ni dels darrers segles, per més que algun cardenal diga que és una cosa 'decimonónica', això de ser un descregut i pensar que a l'Home no li cal cap déu a qui retre acatament.

Ja fa dos mil anys i més encara que hi ha qui s'ha alliberat del jou 'religiós', i així tenim l'exemple de Publi Claudi Pulcre (del segle III a.d.E.), pertanyent a la gens de l'emperador Tiberi i en la biografia del qual insereix Suetoni un passatge força revelador.

I és que durant la I Guerra Púnica aquest Claudi Pulcre comandava una flota romana en Sicília i hi va atacar una flota cartaginesa. Abans, però, i seguint-hi el costum tradicional, calia assegurar-se de la bona voluntat dels déus envers els romans i amb aquest propòsit cada general --o, en aquest cas, almirall-- duia amb ell unes gàbies amb pollastres sagrats, l'observació dels quals --literalment anomenada 'auspici'-- li deia què calia fer.

Doncs bé, aquesta vegada els pollastres, segurament marejats per la travesia, no van voler menjar-se el pinso --i ben segur que els havien tingut en dejú unes quantes hores!--, i Claudi Pulcre, amb tota la lògica del món, els va fotre per la borda tot exclamant: "Com que no volen menjar, que beguen, doncs!". Un rampell de mal geni digne d'un Neró o un Calígula, també Claudis al cap i a la fi...

I la batalla? Bé, això...ehem...doncs la veritat és que va acabar en desastre per als romans, però és indubtable que o bé això dels pollastres no degué tindre-hi res a vore o bé tot l'episodi fou una invenció del lobby neocon de l'època per a restaurar-hi les 'virtuts' més ràncies del mos maiorum, i és que no hi ha res de nou sota el sol...


[Via Et ego in Arcadia...]