Tornada en bus

Hui he hagut de tornar a València en bus i no en cotxe com hauria fet normalment, però encara he tingut la sort de què tota l'aigua d'uns núvols prenyadament grisos es posara d'acord per a caure-hi a primera hora del matí en una forta ramassada i no després, a migdia.

Tot just m'havia assegut i estava traient-me de la motxilla el llibre per al viatge que --feliç i inesperada coincidència-- hi ha pujat la Jo March, de la que no sabia res des de la nit en què vàrem celebrar a València els nostres natalicis sopant al Mikoniwa amb la seua xicota.

Culpa meua, aquesta mena de deserció d'amistat; alguna vegada he pensat en agafar el telèfon i fer-li una trucada, però he acabat deixant-ho estar: no m'agrada aquesta forma tan impersonal de comunicació en la que no li veus la cara i els ulls al teu interlocutor, ni hi perceps les reaccions a les teues paraules ni les seues van acompanyades, delimitades o amplificades, pel seus gestos i/o tics.

Hem parlat de com li va, de com em va, de novetats i d'algun retorn, però se m'ha oblidat comentar-li com m'han agradat els llibres que em va regalar i també preguntar-li pel meu regal no llibresc, hehehe...; i encara hem tingut temps de parlar de l'amiga comuna que ara és per cinc mesos a l'estranger i de la que tots dos vam rebre un correu electrònic amb un document adjunt de tres pàgines contant-nos els quinze dies que havia estat de viatge per Grècia i Turquia abans de tornar a Bayreuth.

La Jo, a més, ha parlat amb ella via Messenger, cosa que, pels horaris diferents que tenim, jo no puc fer; li dic que diumenge li vaig telefonar (5€ per cinc minuts), però que és una cosa que no m'agrada, que preferisc el contacte directe. La Jo coincideix amb mi en això de la fredor del telèfon, cosa que m'alleuja perquè, quan hi pense, em sent culpable per estar tant de temps sense agafar el telèfon i posar-m'hi en contacte: em sembla que m'estima més ella a mi que no pas jo a ella.

Canviar aqueixa percepció, doncs, serà el meu propòsit d'Any Nou...