Pasqua

Ja tenim la Pasqua ací mateix, a uns dies de començar les quasi-darreres vacances abans de l'estiu; i és que ara el temps ja corre ràpidament cap a ell: després de nadal han vingut el cap de setmana de Carnestoltes i gairebé de seguida les Falles, ara Pasqua (de Dijous Sant a dilluns de Sant Vicent) i després el pontet de l'1 de maig.

De moment jo ahir ja vaig parlar amb l'amic de Castelló i ja hem quedat Dijous Sant per a sopar a Benicàssim, i despús-demà telefonaré per a reservar taula, que aquests dies sol estar-hi tot ple i nosaltres volem anar-hi dijous, divendres i dissabte. I, cosa igual d'important, haig de demanar la taula a l'interior i no pas a les terrasses del carrer, que sembla que tindrem uns dies passats per aigua :(

Almenys enguany espere menjar mona --però això sí, comprada--, que no recorde haver-ne tastat l'any passat, i tant em fa que siga de moniato com de cabell d'àngel, encara que en el primer cas no podré evitar les comparacions amb les mones fetes a casa pels meus pares i que ens duraven els deu o dotze dies de vacances perquè s'hi passaven tota una vesprada fent-ne i fornejant-les. I recorde vesprades plujoses o ventoses a l'exterior en clar contrast amb l'escalfor de la cuina de casa amb el forn en marxa durant hores i la dolçor del moniato que repelava de culleres i pots, mentre per televisió passaven pel·lícules del Charlton Heston com Cuando ruge la marabunta (The Naked Jungle, 1954) o 55 días en Pekín (55 Days At Peking, 1963).

Ara, però, aqueixes vesprades se n'han anat per a sempre i només viuen als meus records, uns moments que, com els del Roy Batty, es perdran el temps com les llàgrimes en la pluja...