Enveja d'escriure

Aquests dies, després d'haver acabat de llegir Creta.La batalla y la resistencia, d'Antony Beevor, he mamprés la lectura d'un llibre d'un estil diametralment oposat a l'anterior: El libro de los abrazos, d'Eduardo Galeano, un regal de la Jo March.

I, llegint-hi llegint-hi, hi he trobat un paràgraf dels molts que hi ha carregats de surrealisme que m'ha fet pensar especialment en els relats amb què de vegades ens regala la nimue:

Los sueños olvidadosHelena soñó que se dejaba los sueños olvidados en una isla.
Claribel Alegría recogía los sueños, los ataba con una cinta y los guardaba bien guardados. Pero los niños de la casa descubrían el escondite y querían ponerse los sueños de Helena, y Claribel, enojada, les decía:
—Eso no se toca
Entonces Claribel llamaba a Helena por teléfono y le preguntaba:
—¿Qué hago con tus sueños?

I és aleshores quan els envege —a Galeano, a nimue i als qui poden escriure com ells— la seua capacitat de fabulació i de poder usar-hi la ploma per a embellir l'eixuta prosa amb un floret de lirisme, mentre que la meua, en canvi, més que no ploma és fibló, i floret però d'esgrima...