Un any!

Qui ho hauria dit? Un any de bloc! Però, alhora, aquest és també el post que en fa 500, així que la celebració és doble.

I tot i que en trobeu molts de roïns i pocs de bons, també és així com va fent-se un bloc dia a dia, que ja escrivia fa gairebé dos mil anys el bilbilità Marcial:

Sunt bona, sunt quaedam mediocria, sunt mala plura
quae legis hic: aliter non fit, Auite, liber.

És a dir: "Dels epigrames que lliges ací, n'hi ha de bons, alguns de mediocres i molts de roïns: però no d'altra manera es fa un llibre, Avit" (Epigrames I, 16)

Passeig

A qui li abelleix un passeig en bici? Vos puc ben assegurar que hi sereu a tocar del cel...

Religiositat

Imatge: "Procesión de San Lorenzo en Arija hacia 1960", per J.Aramberri.

En comptes de tanta pregària i tanta processó atàviques, ací bé que podrien prendre'n nota...

Unas mujeres nepalíes se desnudan para apaciguar a los dioses
20/08/2006 - 15:34
IBLNEWS, AGENCIAS

Decenas de mujeres nepalíes se desnudaron y araron sus campos en el oeste del Nepal, esperando apaciguar a los dioses y conseguir una lluvia muy necesitada, según dijo un periódico el domingo.

Unas 50 mujeres en dos pueblos del distrito de Kapilvastu, 190 km al este de Katmandú, recurrieron a la desesperada acción en la noche del viernes después de que días de rezos y ceremonias hindúes fracasan en su intento de atraer lluvias para los áridos cultivos de arroz.

"Es nuestra última arma, la hemos utilizado, y llovió algo", cita el periódico Rajdhani a una mujer.

Aunque no hay una clara base religiosa para esta costumbre, algunos habitantes del lugar creen que puede apaciguar a los dioses.

Las autoridades dicen que no se han producido suficientes lluvias durante la temporada monzónica de junio a septiembre de este año y amplias zonas de cultivos a través de las llanuras del sur, el granero de Nepal, están desérticas.

Esperant el divendres

Imatge: The Supper Call, per Charles Wysocki.

Ahir, amb un ràpid viatge a València i una estada de poc més de tres hores, vaig deixar ja enllestida l'organització del sopar de divendres, eixe del que ma mare encara no en sabia res i del que curiosament no ha fet cap objecció en assabentar-se'n.

A les 22h, sopar; i, després, de marxa, tot i que hauré de vigilar especialment no passar-me amb la beguda, que a l'endemà de vesprada tinc la boda d'una cosina i, com en totes les bodes, cal estar ben despert i en bones condicions per a no perdre-hi detall de les amigues fadrines de la núvia, que de segur que alguna n'hi haurà i aquest és un dels moments en què solen abaixar la guàrdia, hehehe...

Ara, que un pardalet m'ha dit que la jo march, que també hi serà al sopar de divendres per dret propi, hi anirà momentàniament sense parella i en pla single, així que, per si de cas, espere que no se li acudisca somiar gaire més abans de divendres, que ja sabeu que, tot i que la cara puga ser molt dura, la carn és dèbil... :D

A trenc d'alba

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
(...)
Y el verso cae al alma como al pasto el rocío.

(Pablo Neruda, "Veinte poemas de amor y
una canción desesperada", poema 20)

I, malgrat tot, ben prompte s'hi farà de dia, ainalma, i la nit passarà...

Silenci

Me gustas cuando callas porque estás como ausente.
Distante y dolorosa como si hubieras muerto.
Una palabra entonces, una sonrisa bastan.
Y estoy alegre, alegre de que no sea cierto.

(Pablo Neruda, "Veinte poemas de amor y
una canción desesperada" )

De sopar

Imatge: © A la barra de La Manduca, per Èlsinor (26/08/2006)

Anit vàrem tornar a sopar com tots els dissabtes a La Manduca.

Era una ocasió una mica especial perquè el cap de setmana que ve me'l passaré sencer fora i fins a l'altre no podrem tornar-hi, així que ens vàrem demanar un menjar també diferent:

— com a entrants, ous quadrats i carpaccio de tonyina amb sushi de gambes i pasta de wasabi;
— com a plat fort, un entrecot de vedella al roquefort i unes kokotxes de bacallà amb gambes i musclos a la marinera;
— de beguda, un Protos, vi de la Ribera del Duero;
— de postres, dues coses gelades: una viennetta (molt semblant a la comtessa) i un tall de gelat de crocanti amb xocolate;
— i, per a acabar, dos carajillos: l'un de rom i l'altre de Bailey's.

Total, que ens hi vàrem deixar 76€ però vam sopar bé, i a més així corresponem alhora que fomentem el tracte de favor que ens hi atorguen a l'hora de donar-nos taula, ja que no ens hi cal ni reserva, mentre que davant de nosaltres han rebutjat altra gent dient-los que no hi havia taula o que s'haurien d'esperar més d'una hora (i, a més, de veritat, que el lloc està sempre de gom a gom).

A més del menjar hi ha una altra raó per la qual vam decidir venir a sopar ací cada dissabte i no a cap altre lloc, i és que és un dels llocs on més dones hi ha per metre quadrat. Per exemple, les de la foto són Anna i Helena, dues russes a les que vam conèixer ací perquè també hi vénen habitualment, i, tot i que encara no els hem proposat sopar amb nosaltres, les primeres passes ja hi estan fetes...

Ganes de soledat

Imatge: Flying Alone, per Songhua Fu (2005)

De vegades trobe a faltar tenir tota la casa —en aquest cas, l'apartament— per a mi només, sense sentir-me controlat de cap manera per ningú i fent tot allò que em vinga de gana sense haver de sentir-hi cap sermó.

Despús-anit vaig eixir per primera —i única!— vegada a l'estiu un dia feiner aprofitant que l'amic amb qui hi vaig tenia aquestes dues setmanes de vacances i ell havia vist l'altre dijous que hi havia bastant d'ambient pel poble i pels locals de vora la platja del Grau de Castelló.

Doncs no vegeu els comentaris de ma mare dient-me que era un malgastador, que què volia dir eixir tants dies, que si ella haguera fet igual no tindríem tot el que tenim, etc.; i no va millorar gaire la situació quan li vaig replicar que, a més de l'usual dissabte, també hi eixiria a sopar divendres (és a dir, anit) perquè a l'altra setmana tinc una boda dissabte i no podré estar a Benicàssim (i tampoc divendres perquè tinc un sopar a València, però això encara no li ho he dit...).

Total, que anit no vaig poder aguantar-me i mentre eixia de casa li vaig amollar:

—Me'n vaig a buscar fora allò que no trobe a casa...i no m'hi esperes a sopar!

Alliberament de Paris

Imatge: El half-track Guadalajara a l'Hôtel-de-Ville (París, 24/08/1944).

Si llegiu l'història oficial —i més encara la francesa— voreu com recorden la data de hui dient que el 24 d'agost de 1944 tropes franceses de la II Divisió Blindada sota el comandament del general Philippe Leclerc van alliberar París dels alemanys.

Allò que no hi diuen és que tant en aquesta divisió (que desembarcarà en Normandia un mes i mig després del dia-D i acabarà la guerra a Berchtesgaden) com en la I Divisió Blindada del general Jean de Lattre de Tassigny (que farà la campanya d'Itàlia i desembarcarà a Provença el 16 d'agost de 1944) hi ha nombrosos republicans espanyols, que ja abans havien lluitat en la Legió Estrangera francesa a Noruega, Àfrica i Síria, i que s'havien cobert de glòria a Bir-Hakeim i El Alamein.

De la II Divisió Blindada, un 20% dels seus efectius originals són republicans de tots els racons de l'Estat, però on predominen són al Regiment d'Infanteria del Txad i en especial a la seua punta de llança, la 9a Companya (comandada pel capità francès Raymond Dronne) del 3er Batalló (comandat pel brigadista internacional francès Joseph Putz). I són precisament els espanyols d'aquesta companyia els qui entren primer en París per la Porte d'Italie a les 20:20h i qui prenen l'Hôtel-de-Ville (és a dir, l'Ajuntament) a les 21:33h sempre a bord dels seus half-tracks blindats Guadalajara, Teruel, Madrid i Ebro, tots noms de batalles de la Guerra del 36.

Per cert que l'ajudant del capità Dronne, i, per tant, alliberador també de París, va ser el tinent Amado Granell, de Borriana, qui en tornar a Espanya iniciarà en València un negoci que encara continua i que de segur vos sonarà: la botiga d'electrònica Radio Colón, al carrer d'aquest mateix nom, ja prop de la Plaça de Bous i de l'inici del carrer Xàtiva.

Però, a més d'aquests soldats, també hi van haver nombrosos republicans en la Resistència francesa, formant-hi agrupacions autònomes de guerrillers; lluitant al costat dels soviètics en les guerrilles, defenent Stalingrad (on va caure, per exemple, Rubén Ruíz Ibárruri, fill de la Pasionaria) i Leningrad, i també en l'aire com a pilots de caça; o bé organitzant la resistència passiva i d'ajut als més dèbils en camps de concentració com Mauthausen, on es van fer amb el comandament poc abans de l'arribada dels aliats, que van ser rebuts amb una enorme pancarta escrita principalment en espanyol.

Almenys hi ha qui, malgrat la victòria del franquisme, no va perdre-hi mai la dignitat, i és en dies com aquests quan més brilla la seua memòria...

Pompeia, 24 d'agost del 79 d.C.

"Ja s'havia fet de dia en altres llocs, però allí encara era de nit, una nit més negra i densa que qualsevol altra malgrat les nombroses torxes i llums de tot tipus que la travessaven. (...) Podies sentir-hi els xiscles de les dones, l'esvalot dels nens, la cridòria dels homes. Els uns buscaven a crits els seus pares; els altres, els seus fills; uns altres els seus cònjuges, i només es reconeixien per la veu. Aquests es planyien de la seua dissort; aquells, de la dels seus familiars. Hi havia qui implorava la mort per por d'ella. Molts suplicaven als déus aixecant-hi les mans, però la majoria considerava que ja no n'hi quedava cap i que al món l'envoltava una eterna i profunda nit..." (Plini, Epistulae VI, 16, 17; i 20, 14-15)



Més informació:
Discovery Channel :: Pompeii: The Last Day
Free Pompeii Photos
Graffitti de Pompéi 1 © Alain Canu
Mount Vesuvius
Pompeii
Pompei Online - the city of Pompeii - La città di Pompei
Pompei Virtual Tour
The Destruction of Pompeii, 79 AD
Unguided Tour of Pompeii

Albada a la mar

Igual vore l'esplendorosa albada d'aquest matí a Benicàssim és un al·licient més per a la visita de l'ainalma o de la nimue...

(I tu, pedra, també hi seràs benvingut, que alguna cosineta o germaneta més n'hi trobaràs.)

El 'germanet' de la nena

Degut a la petició de nimue i a un suggeriment anterior d'ainalma, he estat buscant la família de la nena de diumenge i n'he trobat un germà, retratat pel fotògraf Andreas H. Bittesnisch; ací només vos el reproduïsc a ell, però en aquest altre bloc el trobareu a ell i a altres membres masculins i femenins de la família.

Bon profit, xiques!...

Fauna nocturna (1)

És curiós, però sempre que he parlat d'eixides de nit ho he fet dels llocs, i mai de la gent que s'hi troba, i a Benicàssim i Castelló n'hi ha i de molt peculiar...o és que amb tants anys d'eixir-hi he acabat adonant-me'n.

A efectes pràctics nostres podríem classificar-los en tres grups amb noms ben significatius: els ameboides, les 'populars', i els malalts o malaltes, que de tot n'hi ha.

I. Els ameboides:

1. Aurelio.

'Aurelio', de fet, no és el seu nom, sinó el malnom amb el que nosaltres l'hem batejat perquè té un cert aire simiesc que ens recorda a 'Cornelio', el ximpanzé nuvi de la doctora Zira en la pel·lícula "El planeta dels simis" (1968): baixotet, redonet i amb uns cabells tallats tan curts (al 2 o 3) que li destaquen la redonesa del seu cap i els pàmpols que hi té a cada costat; a més, les seues faccions vulgars i la 'intel·ligència' que expressa la seua mirada referma encara més la semblança simiesca.

I, per si això fóra poc, sempre vos el trobareu amb unes bermudes fins els genolls que encara li fan les cames més curtes, la camisa per sobre, i una mà a la butxaca i l'altra amb una copa, que supose que serà de licor de cacauet o alguna cosa de semblant; sempre parat a un racó, sempre amb l'expressió perduda i com si estiguera esperant-hi alguna cosa —possiblement el monolit negre de 2001, cita a la que ell degué arribar tard—, però sempre present a tots els llocs de moda, tant de Benicàssim com de Castelló.

(Segueix)

2. Cromi.

'Cromi', en canvi, és més actiu: ell està a tots els llocs també, però no s'hi queda quiet com Aurelio, sinó que va i ve contínuament amb una botelleta d'aigua a la mà com si estiguera buscant-hi algú incessament, i alguna vegada els hem vist parlar —o gesticular—, així que potser es coneixen de compartir hàbitat, tot i que l'un passe la nit a la seua cova i l'altre al seu arbre.

Sembla que el seu mètode és camuflar-se al voltant d'algú que li sona o que coneix de vore'l altres nits, així que nosaltres, només vore'l a un local, fem pinya i li barrem el pas, que, altrament, és capaç de quedar-s'hi tota la nit.

Per cert, que Cromi deu el seu malnom no a la seua semblança a un cromanyó sinó a un neandertal, que ell ressalta eliminant-se les patilles, però és més fàcil pronunciar 'cromi' que no 'derti'.

3. Elvis.

Mentre els altres dos són uns clàssics de la nit, aquest hi va aparèixer una nit d'aquest cap de setmana per La coquette i encara s'ha de vore si acabarà formant-hi part de la fauna habitual o no.

Jo no l'havia vist mai enlloc, però el meu amic de Castelló m'ha dit que ja el coneixia d'allí, on una nit se'n va pujar a ballar dalt d'una tauleta del primer pis d'Oxo, tot borratxo, amb la camisa descordada i tacada de beguda.

Ah, i ja vos podeu imaginar l'origen del seu malnom: unes patilles que, de llargues que són, semblen gairebé postisses i confeccionades amb les de Cromi i amb els cabells d'Aurelio.

Neteja setmanal

El que més m'agrada de la xica és la dedicació que posa en netejar-me el Lamborghini...

Mims

Una bona pregunta, la plantejada per Brian Herbert —el fill de Frank Herbert, l'autor original de la sèrie de novel·les sobre Dune— al seu llibre Dune, la Casa Corrino, que estic rellegint-me ara:

"...cuando un mimo habla, ¿imparte sabiduría, o revela su locura?"

La serp

Imatge: Persistència de la memòria, de Salvador Dalí (1931)

Ahir de vesprada vaig rebre les teues lletres, amb dues setmanes de retard perquè des d'aleshores no havia tornat a València.

M'hauria d'haver alegrat per tu, cosa que de veritat vaig fer, però ho hauria d'haver fet sense cap mena de restricció, sense que em quedara el regust amarg que ara em sent com una serp enroscant-se'm per dins i a l'aguait. I no puc pas queixar-me'n perquè vaig ser jo qui va decidir que no podria ser, però les fiblades encara hi són.

Vaig llegir les teues paraules a l'estació, esperant el tren de tornada, i, en arribar a l'apartament, em vaig fer un cafè dels meus, que ja feia temps que no n'havia begut, i la serp va buscar la seua escalfor i va deixar el seu niu al cor per baixar a l'estómac, i vaig pensar que només havia sigut una cosa passatgera.

Amabilitat

Heu vist com n'és, d'amable, la gent a Benicàssim? Fins i tot vos permeten esperar-los a la porta de sa casa amb tota mena de comoditats...

Vent i maror...

De les tormentes anunciades ―tret d'ahir a Vinaròs i Benicarló―, res de res; i ara ja fa una bona estona que està bufant-hi un vent calent que agita i enterboleix la mar.

Santoral

Hui és Sant Roc, un dels pocs dies de l'any que conec pel nom del sant que s'hi celebra tant per raons familiars com per ser el segon dia de les festes d'agost, les més 'grosses' de l'estiu.

I és que, si hi pense, només me'n conec un grapat d'aquests dies, i més que res perquè estan associats a alguna festivitat de tipus local, nacional o estatal: Sant Miquel, Sant Pasqual, Santa Caterina, Sant Vicent, Sant Josep, Sant Pere, Sant Joan i Sant Jordi i Sant Valentí (amb el corresponent Sant Dionís valencià), a banda dels dies consagrats a les verges de Gràcia, del Pilar, del Carme i la Puríssima.

Supose que amb la Revolució Industrial i la migració a les ciutats (que ací han tingut lloc més tard que a la resta d'Europa) se n'ha perdut el record i el sentit, que se m'antulla agrícola i tradicional, propi d'un ritme de vida més lent i natural, la majoria de les vegades cobrint amb celebracions cristianes els cultes ancestrals (o 'pagans') d'altres déus, perquè no hem d'oblidar pas que 'pagà' vol dir realment 'pagès' (del llatí paganus, derivat de pagus 'llogarret, vilatge').

És per això que tinc certa curiositat per llegir-me Los santos inocentes de Miguel Delibes, perquè em sona haver sentit o llegit que, situada en la "España profunda" i rural, s'hi reflecteix especialment aquesta manera de viure antiga, amb l'ús del santoral per a expressar-hi les dates i, per extensió, el pas del temps.

Clar que abans m'hauré d'acabar les set-centes pàgines i escaig de Republicanos españoles en la Segunda Guerra Mundial, d'Eduardo Pons Prades, que m'estic llegint ara.

A reveure, 'campiona'...

...i fins ben aviat.

OhMiBod

Deia l'altre dia l'ararat comentant el meu article sobre el perfum Vulva Original® que "encara no s'ha vist pas tot."

Doncs bé, ací teniu un producte que de segur que, a més de donar-li la raó, vos sorprendrà tant o més: OhMiBod, un vibrador d'estil clàssic que podeu sincronitzar amb un iPod per a seguir el ritme de la vostra música favorita, tot i que també pot usar-se de la forma habitual...

OhMiBod is a sleek, sophisticated new generation of vibrator that combines elegance of design with the excitement of your favorite music. The audio enabled integrated microchip allows the OhMiBod to vibrate to the beat and rhythm of your music while you listen. Measures 5 1/2" long (insertable) and 1 1/8" in diameter. OhMiBod comes with an additional multi-speed endcap for use without an iPod or music player. It really is 2 products in one! Our motor provides strong yet quiet, intense rhythmic vibrations. With polished chrome detail and pearl white body this product is the ultimate iPod acsexsory!

Why is the music component so important? Listening to your favorite sexy music and actually feeling the corresponding vibes quickly transports you to a place where music, mind and body truly "come" together. The range and intensity of the vibrations are endless, creating a dynamically sensational experience never felt before!

Ah, i només costa 69$ (i no, el preu no és cap conya meua)!

Ja m'ho contareu...


[Via IBLNews]

Núvols

¿Hi ha res de més tristot que un dia d'estiu ennuvolat, i més encara sent vespra de festiu com hui?

El sol només s'hi ha vist entre una escletxa dels núvols a primera hora del matí i, després, res de res, però almenys són núvols de diverses tonalitats blavoses i grisenques que s'hi distribueixen per capes i no ens aclaparen amb un embolcall de fúnebre tristesa hivernal...

És, en definitiva, un dia bo només per als qui es posen hui en camí.

A remull

Crec que encara hi ha lloc per a algú més, així que, si teniu calor, aprofiteu l'ocasió...

Vulva Original®(Reprise)

Powered by Castpost

Vulva Original®: Una colònia molt femenina, amb un 'aroma vaginal del tot natural' per 14,99€. Ja posats en feina, però, i segons en quins moments, preferesc la fragància no embotellada...


[Post original]

Anit

Imatge: © Lluna sobre la mar, per Èlsinor

Gimnàs

Imatge: © Gimnàs, per Èlsinor


Quina alegria quan, com hui, arribe al gimnàs i el tinc tot només per a mi!

També cal dir que, a més de ser encara tres quarts de nou del matí, hui és dia de mercat a Benicàssim i això s'hi nota, com també que dimarts i dijous n'hi ha qui se'ls agafa com a descans.

I a les deu, quan me n'anava, ja hi havia set o huit persones per les màquines, a banda de les xiques, que estaven a mitja sessió d'spinning.

Jo, però, ja hi havia acabat sense ningú que m'hi molestara: una bona manera de començar el dia!

Cim del Bartolo

Imatge: © La Unmei i l'Èlsinor al cim del Bartolo, per Èlsinor.

Ahir va ser, després del dia de la caminada a l'ermita de les Santes, un dels dies amb més hores de camí —des de les 9:30h fins les 18:15h—, tot i que ara hi tenia l'al·licient de la companyia de la Unmei, amb qui vaig quedar-hi despús-ahir.

La meua primera idea era entrar al Desert per la pista forestal i, després d'una breu parada a la Font de la Teula, arribar al Monasteri Nou i pujar cap a la Porteria Vella (on hi ha unes vistes meravelloses de les Agulles de Santa Àgueda, del castell de Montornés i de la costa fins a gairebé Almassora) per a després seguir un caminoi i baixar al centre d'informació de La Bartola, des d'on continuaríem fins al castell de Montornés, dinant al Restaurante Desierto de las Palmas (tfn: 964 300 947) i tornant després pel Monasteri antic. Alternativament, des de la Porteria Vella podíem arribar a la pista de la Pobla Tornesa (que és també un dels primers trams del camino de Santiago de la província), enganxar amb la que voreja el Coll de la Mola (de 701m) i pujar fins al Bartolo (729m), baixant després al restaurant i tornant per la pista que s'inicia al nord del Monasteri antic.

Evidentment, la Unmei, l' horòscop xinés de la qual és —molt encertadament— la cabra, va triar el camí difícil: de la Porteria Vella arribar fins al Coll de la Mola per a anar fins el Bartolo, però, en lloc de seguir la pista, tirar muntanya amunt seguint-hi les indicacions d'un sender de mitjan recorregut que pujava i baixava pels cims de la serralada, i això que tots dos havíem esmorzat a les huit del matí i no havíem pres res més tret d'aigua.

(Continuació i fotos)

La 'bandida' encara se'n recordava, de l'orxata que li vaig fer prendre dilluns, i ara volia revenjar-s'hi!

La jugada, però, no li va eixir bé perquè he de reconéixer que, malgrat ser un camí més llarg i més abrupte que la pista, també tenia unes vistes millors tant cap a la costa com cap a l'interior, i a més hi havia l'ombra dels pins que han crescut en aquestos cims, i impagable va ser el moment en què l'airet que ens arribava de la mar va bufar una miqueta més i el brancatge que ens envoltava sonava com la remor de les onades.

En fi, que a les 13:35h vam arribar al cim del Bartolo, ple d'antenes de ràdio i televisió darrere de l'ermita de Sant Miquel (mitjan s.XVIII), on ens vam estar uns 10' fent fotos i admirant el panorama; i no ens hi vam allargar perquè ja apretava la fam i la baixada costa un poc més de tres quarts d'hora, com vam poder comprovar nosaltres mateixos.

A les 16:25h marxàvem del restaurant —que té unes vistes meravelloses— ben assaciats i descansats, després d'haver-hi acabat amb un parell de sopes de ceba i d'entrecots en salsa, acompanyats per una botella d'aigua de Viladrau i una altra de vi de La Rioja i seguits per dos cafès, tot beneït pel fum d'una cigarreta —de curiosa història— de la Unmei, que de poc i si no haguera sigut d'entrada reservada se'm queda a la Casa de Espiritualidad (i, si no vos ho creieu, vegeu-ho a la foto)...

Amb només una paradeta a la Font de l'Ermità vam baixar ja cap a l'apartament tan de pressa que en menys de dues hores hi arribàvem, amb el record dels bons moments compartits i les ganes de tornar-hi com més aviat millor.


Imatges

Recorregut fins al cim del Bartolo:


La Unmei llesta per a començar-hi el pelegrinatge:


Vista cap al sud-oest des del sender del Coll de la Mola:


L'ermita de Sant Miquel, al cim del Bartolo:


Vista del Monasteri nou i el restaurant des del cim del Bartolo:


Sembla que també l'espiritualitat s'encomana...:

Trobada informal

Imatge: © La Unmei, amb una Guinness, al pub irlandès de Benicàssim (07/08/2006), per Èlsinor.

Fa unes hores ens hem vist a Benicàssim la Unmei i jo tot aprofitant que se n'ha vingut de vacances al poble i que no és lluny d'ací.

Era inevitable que acabàrem al pub irlandès del carrer principal del poble, però vos puc ben assegurar que abans de la pinta corresponent —i ineludible!— de Guinness, he aconseguit que es beguera una orxata gairebé a la vora de l'aigua, en la platja "del Torreón". Clar que això no ha tingut gaire mèrit perquè ha sigut per a llevar-nos la calor i per a no entrar tan forts a beure, que després la Unmei havia de conduir de tornada a casa i ja sabeu que ara en Tràfic estan molt durs amb tot açò.

Hem estat de tertúlia fins les huit del vespre i m'he assabentat d'alguna coseta d'aquests dies 'festivalers' que ja vos farà saber ella al seu bloc, hehehe. Per la part que m'interessava a mi, encara no té cap foto de la Jie practicant amb la katana :(

Ara, el que hem fet és quedar a les nou del matí per a pujar al Desert i passar-hi el matí, i després a la piscina dels apartaments per a relaxar-nos i llevar-nos-hi el cansament; i, segons com li vagen les coses, igual se'n ve de festa alguna nit del cap de setmana.

En fi, que és que no para, i em sembla que tornarà a Dublín més esgotada que no pas va eixir-ne...

Helena

La xiqueta va mirar cap al sud-oest, al cim de les altes muntanyes que s'estenien a menys d'una jornada de marxa del campament del seu clan.

Ella, és clar, no podia haver-ho sabut de cap de les maneres, però la mare de sa mare, que ja hi havia viscut molts hiverns, li contava que, temps era temps, aqueixos cims més propers estaven plens de neu i gel, que sovint arribaven ben a prop del campament, i no com ara, que la neu havia desaparegut del tot dels voltants i el gel de la majoria dels cims més propers, i s'hi havien obert camins cap a altres terres més enllà.

Els mirava, els cims, i pensava que potser a l'altra banda també hi hauria una xiqueta com ella ajudant els seus pares, o que hi hauria terres i boscos i un riu tan gran com aquell del que parlava sa mare, i que li agradaria anar-hi i vore-ho tot, i jugar amb aquella altra xiqueta, però ara no, que havia d'ajudar els pares i la mare ja estava cridant-la.

(Segueix)

I els hiverns van anar passant i la xiqueta es va fer muller, i, gairebé de seguida, esposa; i, no gaire més tard, mare. I, mentre acomiadava a la seua filla, que marxava a l'altra banda de les muntanyes amb el seu marit i una part del clan d'aquest, sense que ho sapigués, a l'altre extrem de la mar, en direcció on naix el sol cada dia, hi havia un xiquet mirant pensívolament les onades i preguntant-se com serien les terres on anava a dormir cada nit el sol.

I després de més de sis-centes generacions de filles de filles de filles...d'aqueixa xiqueta, i de fills de fills de fills...d'aquell xiquet, una d'elles i un d'ells s'hi van trobar a les terres que hi ha al sud d'aquells cims que veia la xiqueta, i a la vora de l'altre extrem de la mar que veia el xiquet, i s'hi van unir i van engendrar fills i filles, el primer dels quals mirava per la finestra de l'apartament nord enllà, cap als Pirineus, meravellant-se dels assoliments de la ciència, que gràcies a l'ADN mitocondrial li havien fet descobrir a l'avantpassada més antiga del seu llinatge matrilineal, l'anomenada Helena, i, gràcies a l'ADN conservat al cromosoma Y, a l'avantpassat més antic del seu llinatge patrilineal.

I shot myself

Xiques, animeu-vos i participeu-hi, que ara sou vosaltres les protagonistes: només heu d'enviar fotos artístiques vostres a I shot myself...però feu-nos-ho saber!

Invisibilitat

No vos agradaria ser invisibles?

Tranquils, que no vos en demanaré la raó, hehehe, només vull fer-vos saber que igual podeu arribar a ser-ho i tot; i, si no, llegiu, llegiu:


Según una reciente investigación, la invisibilidad será posible
en un futuro no muy lejano
31/07/2006 - 19:02
IBLNEWS, AGENCIAS
Es improbable que se consiga mediante la ingesta de un píldora o con una capa especial, pero la invisibilidad podría ser posible en un futuro no muy lejano, según una investigación publicada el lunes.

Harry Potter lo lograba con su capa mágica. El hombre invisible, de H.G. Wells, ingería una sustancia que le hacía transparente.

Pero el doctor Ulf Leonhardt, un físico teórico en la Universidad de St Andrews en Escocia, cree que el ejemplo más plausible es la Mujer Invisible, uno de los superhéroes de Marvel Comics en "Los Cuatro Fantásticos".

(Segueix)

"En el cómic, ella dirigía la luz alrededor suya usando un campo de fuerza. Eso es lo que podría hacerse en la práctica", declaró Leonhardt a Reuters en una entrevista. "Eso es lo más cercano a lo que los ingenieros podrán hacer probablemente en el futuro".

La invisibilidad es una ilusión óptica de que el objeto o la persona no está ahí. Leonhardt usa el ejemplo del agua que circula alrededor de una piedra. El agua fluye por la piedra, se arremolina en torno a ella piedra y luego se marcha como si nada hubiera estado ahí.

"Si sustituyes el agua por luz no podrías ver que había algo por que porque la luz sería dirigida alrededor de la persona o el objeto. Verías la luz de la escena por detrás del objeto como si no hubiera nada delante", declaró.

En el estudio publicado en el New Journal of Physics, Leonhardt describió la física teórica de los dispositivos que podrían crear invisibilidad. Es la segunda parte de un estudio anterior publicado en la revista Science.

"Lo que hace La Mujer Invisible es curvar el espacio alrededor suyo para curvar la luz. Lo que harían los dispositivos serían imitar ese espacio curvado", afirmó.

Aunque los dispositivos son aún teóricos, Leonhardt declaró que los científicos estaban realizando avances en metamateriales - materiales artificiales con propiedades inusuales que podrían usarse para hacer dispositivos de invisibilidad.

"Hay adelantos en los metamateriales que significan que los primeros dispositivos podrían ser usados probablemente para curvar las ondas de radar o las electromagnéticas que usan los teléfonos móviles", aseguró.

Los dispositivos podrían usarse como mecanismos de protección para que la radiación emitidas por los teléfonos móviles no penetraran en el equipamiento electrónico. Las redirigirían alrededor.

"Es muy probable que la prueba con los radares podrían llegar antes y muy pronto. Entrar en el ámbito de lo visible llevará algún tiempo, pero no mucho", afirmó Leonhardt.

Benicàssim

Vista de les Villes de Benicàssim des del castell de Montornés (25/07/2006)

Matí d'agost

Imatge: Mercuri volant, de Giambologna (1580)


Aquest matí està fent-hi un dia radiant, amb un cel blau i sense cap núvol, però amb la fresqueta provinent d'una atmòsfera neta i d'un suau airet que feia temps que no havíem tingut.

Anit ací el vent va bufar de valent, però era un vent càlid que no refrescava gens i que mantenia a la mar, ben endins, uns nuvolots blanquinosos il·luminats per rellamps incessants, contrastant visualment amb la foscor de la nit.

Ara, però, fa un oratge tan agradable que abelleix pujar al cim més alt dels voltants i gaudir de la vista sense cap boirina costanera que ens hi destorbe, i, més enllà del sol emmirallant-se en la superfície de la mar i de la massa blavosa i prominent de les Columbretes, atalaiar l'horitzó buscant-hi alguna jovenívola forma aèria en trànsit pel turons de la terra jònica...

Al tren

Imatge: © Hui al tren, per Èlsinor.
Què n'hauria dit ella? O quina història ens hauria contat? Ara, però, ha tancat la paradeta i ha canviat el seu punt de vista.

Jo, mentrestant, he constatat que el regional Barcelona-Estació de França a València-nord va ple, i que hi hauria per a moltes històries com les seues.

Per als erotòmans

Igual encara esteu a temps d'anar-hi...

Garitos...

Estigueu segurs que a mi, per si de cas, no m'hi trobareu mai cap nit...

Phishing

Home, no és que jo em crega gaire llest —igual és que sóc massa modest :D —, però de segur que no hi cauria, per desmanyotat, en aquest barroer intent de phishing que vaig patir:

Estimado cliente, Es muy importante a leer. Puede ser que Usted haya notado que la semana pasada nuestro sitio www.gruposantander.es funcionaba inestable y se observaban frecuentes intermitencias. Hemos renovado nuestras instalaciones bancarias y ahora el problema esta resuelta. Pero para una capacidad de trabajo correcta de sus cuentas bancarias, le pedimos a Usted introducir los detalles completos de la cuenta para que pudamos renovar nuestra base de los clientes y comprobar nuestro sistema nuevo de proteccion de los datos. Tome este enlace www.gruposantander.es para verificar sus datos bancarios. Esta carta es automaticamente mandada a cada cliente del Banco Santander Central Hispano, no hay necesidad a responder. Con respeto, El servicio del mantenimiento tecnico del Banco.

I és que està escrit en un castellà tan roí que només podria haver sigut obra d'un xiquet o d'un ex-estudiant de la ESO com a molt —a banda d'un estranger, com n'és el cas.