Cim del Bartolo

Imatge: © La Unmei i l'Èlsinor al cim del Bartolo, per Èlsinor.

Ahir va ser, després del dia de la caminada a l'ermita de les Santes, un dels dies amb més hores de camí —des de les 9:30h fins les 18:15h—, tot i que ara hi tenia l'al·licient de la companyia de la Unmei, amb qui vaig quedar-hi despús-ahir.

La meua primera idea era entrar al Desert per la pista forestal i, després d'una breu parada a la Font de la Teula, arribar al Monasteri Nou i pujar cap a la Porteria Vella (on hi ha unes vistes meravelloses de les Agulles de Santa Àgueda, del castell de Montornés i de la costa fins a gairebé Almassora) per a després seguir un caminoi i baixar al centre d'informació de La Bartola, des d'on continuaríem fins al castell de Montornés, dinant al Restaurante Desierto de las Palmas (tfn: 964 300 947) i tornant després pel Monasteri antic. Alternativament, des de la Porteria Vella podíem arribar a la pista de la Pobla Tornesa (que és també un dels primers trams del camino de Santiago de la província), enganxar amb la que voreja el Coll de la Mola (de 701m) i pujar fins al Bartolo (729m), baixant després al restaurant i tornant per la pista que s'inicia al nord del Monasteri antic.

Evidentment, la Unmei, l' horòscop xinés de la qual és —molt encertadament— la cabra, va triar el camí difícil: de la Porteria Vella arribar fins al Coll de la Mola per a anar fins el Bartolo, però, en lloc de seguir la pista, tirar muntanya amunt seguint-hi les indicacions d'un sender de mitjan recorregut que pujava i baixava pels cims de la serralada, i això que tots dos havíem esmorzat a les huit del matí i no havíem pres res més tret d'aigua.

(Continuació i fotos)

La 'bandida' encara se'n recordava, de l'orxata que li vaig fer prendre dilluns, i ara volia revenjar-s'hi!

La jugada, però, no li va eixir bé perquè he de reconéixer que, malgrat ser un camí més llarg i més abrupte que la pista, també tenia unes vistes millors tant cap a la costa com cap a l'interior, i a més hi havia l'ombra dels pins que han crescut en aquestos cims, i impagable va ser el moment en què l'airet que ens arribava de la mar va bufar una miqueta més i el brancatge que ens envoltava sonava com la remor de les onades.

En fi, que a les 13:35h vam arribar al cim del Bartolo, ple d'antenes de ràdio i televisió darrere de l'ermita de Sant Miquel (mitjan s.XVIII), on ens vam estar uns 10' fent fotos i admirant el panorama; i no ens hi vam allargar perquè ja apretava la fam i la baixada costa un poc més de tres quarts d'hora, com vam poder comprovar nosaltres mateixos.

A les 16:25h marxàvem del restaurant —que té unes vistes meravelloses— ben assaciats i descansats, després d'haver-hi acabat amb un parell de sopes de ceba i d'entrecots en salsa, acompanyats per una botella d'aigua de Viladrau i una altra de vi de La Rioja i seguits per dos cafès, tot beneït pel fum d'una cigarreta —de curiosa història— de la Unmei, que de poc i si no haguera sigut d'entrada reservada se'm queda a la Casa de Espiritualidad (i, si no vos ho creieu, vegeu-ho a la foto)...

Amb només una paradeta a la Font de l'Ermità vam baixar ja cap a l'apartament tan de pressa que en menys de dues hores hi arribàvem, amb el record dels bons moments compartits i les ganes de tornar-hi com més aviat millor.


Imatges

Recorregut fins al cim del Bartolo:


La Unmei llesta per a començar-hi el pelegrinatge:


Vista cap al sud-oest des del sender del Coll de la Mola:


L'ermita de Sant Miquel, al cim del Bartolo:


Vista del Monasteri nou i el restaurant des del cim del Bartolo:


Sembla que també l'espiritualitat s'encomana...: