Pujada a Les Santes

Aquest dimarts vaig tornar a pujar al Desert, encara que aquesta vegada el trajecte va ser més llarg i pesant perquè el meu objectiu era l'ermita de les Santes (s.XVII), a uns 240m d'altitud, però que està a l'altra banda del cim del Bartolo (729m), de manera que havia de pujar i baixar...i tornar, fent el mateix camí però en sentit contrari (mapa).

Per sort vaig pujar per una pista que no coneixia, però que sabia que anava al Bartolo, i allí, a 640m d'altitud, hi era el camí que baixava cap a les Santes (imatge 2), així que em vaig estalviar temps i esforç, que vaig invertir per a tornar fent més volta però sense haver d'ascendir tant: vaig seguir el camí paral·lel al barranc de les Santes fins a la carretera que va de Cabanes a Orpesa i després vaig fer igual amb el del barranc de Miravet, fins que un poc més avant de la Font Tallada vaig baixar muntanya avall fins arribar a la CV-147 al costat mateix del pont que creua l'autopista AP-7; en total, 9h d'excursió (des de les 10:26h fins les 19:34h), amb un total de parades que no arriba a 2 hores.

Són moltes hores a soles i la gent sovint se n'estranya i em pregunta si porte música —cosa que no faig mai— o com m'ho faig per a aguantar-ho, i això sense parlar del desgast físic. Jo ho veig com una prova de resistència contra mi mateix, del meu cos contra la meua voluntat, i com una ocasió per a allunyar-me dels sorolls i olors de la gent i per a tindre-hi una mica de temps per a poder pensar lliurement.

Aleshores és quan hi sent el xerric estrident de les cigales o el brum monòton dels insectes en contrapunt al cant d'ocells invisibles i al so del fullatge dels arbres moguts pel vent, que em recorda el fluix i el reflux de les onades a la mar; o quan, portades per bafarades recalfades, m'hi arriba del terra l'olor de les agulles de pi caigudes, o la dels esbarzerars de vora el camí, i del romaní —que n'hi ha, i molt!—, i, en ocasions, l'olor dolçassa de figueres que em conviden a seure a la seua ombra.

¿I què dir-ne, de les vistes impressionants de la costa castellonenca, del Bartolo, de les Agulles de Santa Àgueda des de la seua vessant nord, de la muntanya calcària de la Sufera (imatge 3), del Pla de Cabanes i de les mateixes Santes, i tot des de més de 600m d'altitud? Cal vore-ho, tot això, i sentir-ho, i olorar-ho, i aleshores voreu com tot el sacrifici per a pujar-hi ha pagat la pena.




Imatges


Imatge 1: Mapa de l'itinerari (18/07/2006)


Imatge 2: © Ermita de les Santes Llúcia i
Àgueda (s.XVII), per Èlsinor


Imatge 3: © La Sufera (501m d'altitud) i, al
fons, la costa i el Pla de Cabanes, per Èlsinor