dilluns, d’octubre 31, 2005

Valencià

És que hi ha coses que m'encenen, no només pel fet en si mateix sinó també per la impotència de fer-hi res, com és el cas d'aquesta notícia que acabe de llegir sobre com els pperos que governen la Generalitat del País Valencià fan i desfan per a consumar-hi la secessió lingüística i anorrear-ne finalment l'ús de la llengua pròpia front a una de forastera, la castellana, i no tan sols propugnant-hi definicions com la de 'idioma valencià' en un nou estatut més espanyolista que l'anterior sinó fent-hi l'escletxa més gran dia a dia entre les nostres variant dialectals amb la prohibició d'usar certes paraules que els sonen a 'catalanes' i amb el foment de les més semblants al castellà, com 'enfermetat' front a 'malaltia', que, malgrat el que ells diguen, és d'ús corrent al País Valencià, almenys en terres castellonenques.

.oOo.


Levante-EMV, 31/10/2005

VALENCIÀ
Nou brot de censura lingüística
Traductors i correctors denuncien que la Generalitat prohibeix el terme «desenvolupar»
A. G., València

La pressió sobre els tècnics lingüístics de la Generalitat continua. Un grup d'ells ha denunciat que en els últims dies els ha arribat la instrucció (verbal) des de Presidència de canviar la paraula «desenvolupar», que havien inclòs en les seues versions valencianes de documents oficials, i substituir-la per «desenrotllar». Segons aquestes fonts, el cas s'ha repetit ja en altres ocasions amb els serveis lingüístics de fins a cinc conselleries. L'argument esgrimit per la la Direcció General del Secretariat de Govern i Relacions amb les Corts, expliquen, és ajustar-se als criteris de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL).

No obstant, el Diccionari Ortogràfic i de Pronunciació del Valencià (aprovat per la institució normativa i a l'espera de la seua publicació en breu) recull «desenvolupar» i no la situa en pla d'inferioritat respecte a altres sinònims, com desplegar / desenrotllar.

(Cont.)


Presidència no ha comentat la situació a aquest diari, encara que un portaveu consultat va assenyalar que «si es tracta de paraules acceptades la qüestió es redueix a una qüestió d'estil».

Paraules vetades

Més enllà de l'anècdota del «desenvolupar», la qual cosa dol a correctors i traductors, apunten, és la situació d'ingerència i coacció en què es desenvolupa -precisament- el seu treball diari. La paraula proscrita en aquesta ocasió s'uneix a una llista de vocables (perfectament normatius, segons la AVL) que el Consell ha retirat d'ús administratiu oficial en els últims anys. Endemà, empara, servei, ordre despes són, entre altres, algunes de les solucions vetades per l'administració autonòmica.

El cas actual, comenten els tècnics, no és fins i tot el més sagnant, ja que s'ha demanat als traductors que modifiquen la paraula en qüestió. En altres moments, expliquen, els últims responsables de la documentació oficial de la Generalitat optaven per canviar per si sols els texts en valencià rebuts. En aquesta ocasió, els tècnics -almenys en la majoria de casos- s'han negat a acceptar la instrucció, amb la qual cosa Presidència haurà d'esmenar pel seu compte els escrits.

Una reivindicació reiterada d'aquest col·lectiu per a combatre aquests episodis és tenir un canal de comunicació ràpid i fàcil amb l'Acadèmia. Això, consideren, permetria dilucidar el que realment opina la màxima autoritat normativa sobre l'ús de determinada expressió i evitaria que la AVL s'use de forma recórreguen-te com a argument per a imposar l'ús d'una determinada paraula.

L'inici d'aquest fenomen es remunta a la resolució de març del 2002 de la AVL, que declarava oficial el valencià empleat en el sistema educatiu des de 1983 i, junt amb això, incloïa una llista de solucions lingüístiques genuïnes valencianes que reconeixia com a oficials a pesar que fins llavors no estaven considerades com a normatives. Davant l'ús que es va fer d'aquest llistat, l'Acadèmia va haver de precisar al maig d'aquell any que aquests vocables no havien d'excloure altres formes que, segons les circumstàncies, podien alternar amb aquelles o fins i tot ser més adequades.


Llet










Imatge: Milk, de Gabriele Rigon.

A mi, pel matí, també m'agrada fer-me un bon got de llet en companyia, i més encara els caps de setmana i festius...

diumenge, d’octubre 30, 2005

Records


Imatge: L'autumne, de Kahlil Gibran.


Anit i despús-anit, com que no he marxat enlloc aprofitant el pont, vaig eixir per València.

La veritat és que el divendres, vista la mala experiència del Pilar, pensava quedar-me tranquil en casa vetllant-hi armes per al dissabte, però sobre les huit del vespre em va telefonar un amic per anar a sopar i vaig accedir-hi. Vam sopar molt bé a la cerveseria de Justo com sempre que hi hem anat i per al cafè va venir-hi una parella amiga, així que la nit prometia, sobretot perquè el meu amic tenia ganes de passar-s'ho bé per a oblidar uns problemes de parella que està tenint des de fa un temps.

En havent acabat de sopar, amb una botella de vi al cos entre els dos més un cubata per cap, vam seguir la suggerència de la parella i, com que estàvem en Manuel Candela, vam anar al Desigual. Jo no hi havia estat mai i no sabia que estava en la zona de les places Xúquer i Honduras, perquè, d'haver-ho sabut, m'hauria pensat dues vegades això d'anar-hi. Me'n vaig adonar al mateix moment d'aparcar el cotxe: justet, justet baix del pis, al carrer Ramon Llull, on ella vivia quan estudiàvem a la universitat i que jo tan bé recorde encara.

Ella. Fa un bon grapat d'anys que no en sé res i de vegades el seu record surt de colp i encara em fereix. Com despús-anit. I jo, una mica tocat per l'alcohol, que és el meu pitjor moment perquè no puc reprimir els records. Ho vaig tornar a reviure tot. I, pitjor encara, no vaig poder estar-me de contar-los-en alguna cosa. Ella encara, després de tants anys, i per una desafortunada casualitat.

És cruel de vegades la memòria, molt cruel, tot atiant un foc que semblava apagat. I l'única sol·lució és arribar a casa i dormir i despertar sent un altre dia, i oblidar, oblidar, oblidar...

Barbra Streisand lyrics


Powered by Castpost

Constitució

Imatge: Viñeta de Máximo (29/10/2005)


Em sembla que el Máximo la torna a encertar en aquesta vinyeta d'ahir d' El País, en la que parafraseja el tema evangèlic de què el dissabte està fet per a l'home i no pas l'home per al dissabte (Marc 2, 27), ergo...

dissabte, d’octubre 29, 2005

Joguines









Imatge: La joguina, aka The Toy.



Nec blandae uoces iucundaque murmura cessent,
nec taceant mediis improba uerba iocis.

...
"I que no paren les dolces paraules i els plaents murmuris,
ni callen les paraules lascives a meitat dels vostres jocs."

(Ovidi, Ars amatoria III, 795-6)

De sempre que la paraula ha sigut una arma de seducció, i segur que en el record de tothom està com són les paraules del nassut Cyrano més que no pas la bellesa del jove Christian les que, en la immortal obra del francès Edmond Rostand (1868-1918), sedueixen la bella Roxane; i amb paraules se sedueix l'altre en els xats d'internet, i amb les paraules hom té també sexe telefònic.

Ara, però, la tecnologia ha fet un pas endavant i mitjançant un telèfon mòbil amb bluetooth ha aconseguit que els
sms que li enviem a la persona estimada li causen un plaer sexual real i fisiològic, i no pas mental només. Al Regne Unit la Cool & Groovy Toy Company Ltd. fabrica uns vibradors compactes en sis colors que, en rebre els missatges eròtics especificats que han arribat al mòbil, comencen a vibrar d'una manera o d'altra fins a 7.200 variacions depenent del text que s'hi haja escrit. Aquesta meravella l'han anomenada 'the toy', és a dir, "la joguina", i podreu saber-ne més coses clicant ací.

Ara la nostra xicona sí que podrem exclamar de veritat com el personatge shakesperià


How silver-sweet sound lover's tongues by night,
Like softest music to attending ears!
(W.Shakespeare, Romeo and Juliet II, 2,165-6)



Troballa


Imatge: Aquetst descobrimet s'ha fet a la Cova des Pas, on s'han detectat òrgans interns i cabells dels antic pobladors de Menorca.



Diari de Balears Digital
Dissabte, 29 d'octubre del 2005. Edició N. 2605

Trobada històrica a Menorca
Apareixen per primera vegada restes orgàniques d'un grup humà de 3.000 anys d'antiguitat

P.GIMÉNEZ.Palma.La troballa «excepcional i sense precedents a Europa» de restes humanes de més de 3.000 anys d'antiquitat, incloses les parts blanes (òrgans interns, cabells....), convertirà l'illa de Menorca en el centre d'atenció de la comunitat científica internacional durant les pròximes setmanes. El descobriment, «que obre noves vies d'estudi fins avui impensables», es produïa durant els treballs d'excavació de sa cova des Pas, un jaciment que ha romàs inalterat des que fou utilitzat per la comunitat prehistòrica com a enterrament.

Víctor Guerrero, professor de Prehistòria de la Universitat de les Illes Balears i coordinador del projecte, posà l'accent a remarcar ahir «el magnífic estat de conservació del jaciment, que ha permès preservar fins avui no només les restes fòssils, sinó recupera per primera vegada matèria orgànica».

(Cont.)

L'excavació de sa cova des Pas, que «començà el passat mes de setembre i que encara s'ajornarà dos mesos», també ha permès aprofundir en el coneixement dels hàbits funeraris d'aquest període a partir d'altres elements rituals sortits a llum: «sudaris, cobertures i fins i tot les catifes que s'utilitzaven per dipositar els cadàvers o les cordes que mantenien els cossos en les forçades posicions d'aquest tipus d'enterrament», enumerà Guerrero.

El coordinador de l'excavació no podia ocultar la satisfacció per un descobriment que, segons afirmà, «obre possibilitats d'estudi que no s'havien pogut realitzar fins ara, perquè no existia res per comparar. Segons Víctor Guerrero, a banda d'analitzar la demografia d'aquest període del bronze final amb les tècniques tradicionals i d'estudiar les patologies que deixen petjada als ossos, l'estudi «dels teixist blans com cabells i òrgans interns d'aquests individus» podrà «millorar el coneixement de l'estat sanitari de les comunitats prehistòriques». Tanmateix, per tenir-ne més resultats serà necessari esperar encara un temps.

Després de 45 dies de treball, «l'excavació de sa cova des Pas encara continua» i distints laboratoris treballen a avaluar les mostres recollides: la UIB treballa en les proves d'ADN, laboratoris de Brussel·les analitzen els isòtops i el Clínic de Barcelona estudia els teixits orgànics humans, entre d'altres.

Sa Cova des Pas, la localització exacta de la qual no s'ha volgut concretar per evitar possibles espoliacions, va ser descoberta la passada primavera per Pere Arnau, Mònica Zubillaga i Josep Rigués. Els espeleòlegs menorquins van observar com a la superfície apareixien alguns cabells, un peu articulat i restes de fusta. La troballa es va comunicar al Consell Insular de Menorca, que, immediatament gestionà l'estudi del jaciment.

Precisament el responsable de Cultura de la institució, Mateu Martínez, mostrava ahir la seva satisfacció pel descobriment, que va qualificar d'«extraordinàriament important per a l'arqueologia del Mediterrani», afirmà.

Acompanyant Mateu Martínez i Víctor Guerrero, en la presentació de les primeres troballes de sa cova des Pas van assistir Àlex Susanna, director de la Fundació Caixa Catalunya; Francisco Muñoz, vicerector d'Investigació i Política Científica de la UIB; i Josep Maria Fullola, catedràtic de Prehistòria de la Universitat de Barcelona.



dijous, d’octubre 27, 2005

Feixistes




Aquesta nit proppassada, aprofitant les fotografies del Niqmad, parlava jo dels falangistes i de retruc dels feixistes, perquè, si bé no tots els feixistes són falangistes, sí que tots els falangistes són feixistes, i resulta que a migdia m'he trobat al Levante-EMV la denúncia d'una sèrie d'entitats i particulars contra l'assetjament que estan patint per part dels neonazis d' España 2000. Com a mostra de suport, ací reproduïsc el comunicat original publicat a barriodelcarmen.net:

(Cont.)

26-X-2005 (castella)

A l'opinió pública valenciana,
Als mitjans de comunicació,
A les organitzacions defensores dels drets humans
Als col·lectius socials i entitats compromeses amb la defensa de les llibertats


COMUNICAT A L'OPINIÓ PÚBLICA
adhesions:
perlallibertatdexpresio@yahoo.es

Els sotasignats vam denunciar públicament els últims fets ocorreguts a la ciutat de València en relació a l'assetjament al que estan sent sotmeses persones dels moviments socials per part del partit d'extrema dreta Espanya 2000.
En el mes d'octubre de 2005, en el fòrum de la pàgina web d'Espanya 2000, van aparèixer missatges reiteratius, escrits per l'administrador d'aquesta pàgina publicant noms, cognoms, adreces, telèfon i correus electrònics de persones suposadament vinculades a les pàgines de contrainformació (barriodelcarmen.net, poesiasalvaje i indymedia).
En aquests missatges, que encara romanen a la seva web, amenacen amb comentaris com: “la DPS sempre troba a aquestes persones”, “de no canviar-se la línia editorial, s‚hauran d‚atenir a les conseqüències”.

Què és la DPS d'Espanya 2000?
Les seves sigles signifiquen Adreça de Protecció i Seguretat, és un grup o associació de seguretat dintre del Partit. La seva labor, entre altres, és confeccionar llistes negres de ciutadans que no pensen com ells, investigant de forma para-policial dades personals com noms i cognoms, adreces particulars, telèfons, correus electrònics, etc...
Solen estar presents com grup de seguretat en les manifestacions i concentracions que realitza el Partit. Els membres de la DPS, en la seva majoria, treballen com agents per a l'empresa Llevantina de Seguretat, propietat del president de l'esmentat Partit i d'altres persones vinculades a la violència al carrer contra immigrants, homosexuals i grups de l'esquerra valenciana.

AQUESTS FETS constitueixen una infracció molt greu de la “legalitat Vigent” i un atemptat als drets més bàsics de les persones.

DENUNCIEM públicament que aquest partit neofeixista vulnera els drets de llibertat d'expressió i d'associació, viola els drets de protecció de dades personals i ultraja la intimitat dels ciutadans que dissenteixen de les seues idees.

DEIXANT AL DESCOBERT altra vegada, el tarannà coaccionador, xenòfob i intolerant d'Espanya 2000, els sotasignats NO ANEM A PERMETRE els fets denunciats.

A DIA D'AVUI:
A més de l'amenaça pública s'han succeït amenaces telefòniques i presència d'elements neonazis en aquest Barri del Carmen.
Les personas assenyaladas per aquests “elements armats incontrolats” ha hagut d‚eixir del seu domicili i de la ciutat, davant aquesta situació d'amenaces i “indefensió”, doncs comporta riscos reals per a la seua vida i salut.
Un bon nombre d'altres col·lectius i persones sofreixen l'assetjament i intimidació d'aquesta organització.

PER AIXÒ DEMANEM
-El major suport cívic a aquest comunicat, remetent adhesions com col·lectiu, entitat o persona al correu electrònic: :
perlallibertatdexpresio@yahoo.es
-La difusió per tots els mitjans al teu abast d'aquesta Denúncia col·lectiva.
-Un exercici de responsabilitat ciutadana que sàpiga posar fi a aquest tipus de provocació i situacions cada vegada més freqüents en la ciutat de València.



Primer van venir pels jueus,
i no vaig dir res
perquè jo no era jueu

Després van venir pels comunistes
i no vaig dir res
perquè jo no era comunista

Després van venir pels sindicats obrers
i no vaig dir res
perquè no era un d'ells

Després van venir per mi
i no havia ningú per a parlar per mi.

Martin Niemoller




Revisionisme


Imatge: Gustau Muñoz.



A propòsit de la memòria històrica, a la que he anomenat bastant aquests darrers dies, amb motiu dels 33rs Premis Octubre s'està celebrant a València l' XI Congrés de Pensament: La Història com a excusa. Revisionisme, religions, ideologia i política. El coordinador n'és Gustau Muñoz, i a ell entrevisten en el setmanari El Punt del diumenge 23 d'octubre (nº 364) en la seua edició valenciana; com no es troba online —o almenys jo no he pogut trobar-la—, l'he escanejada i vos la deixe ací:

(Cont.)
.o0o.


GUSTAU MUÑOZ / Coordinador del XI Congrés de Pensament

«La memòria històrica és fonamental»
M.B.

• L'ús polític que es fa de la història i els corrents pseudocientífics que esgrimeixen un revisionisme barroer són els punts centrals del XI Congrés de Pensament —amb el títol «La història com a excusa. Revisionisme, religions, idelogia i política»— que se celebra del 25 al 27 d'aquest mes, dins de la setmana cultural dels Premis Octubre. Gustau Muñoz, economista, assagista i traductor, n'és el coordinador.

—Quins perills tenen aquests corrents revisionistes?
—«Fan un ús pervers de la història, ja que neguen fets històrics ben establits pels historiadors i creen unes mitologies contradictòries amb els fets ben coneguts per a la seua utilització política.»

—Quins són els casos més flagrants de què hi tractareu?
—«Concretament, hem centrat el tema en dues qüestions, el revisionisme pel que fa a l'holocaust —és a dir, la negació o relativització de fets tan dramàtics com els de l'antisemitisme històric— i en relació amb la Guerra Civil espanyola. En aquest punt últim, volem sotmetre a crítica aquesta onada d'apologia del colp militar franquista. Perquè hi ha una darrera tendència legitimadora, amb un ús polític palés, que tracta de posar en circulació els arguments franquistes per a declarar una guerra civil. Un corrent que també busca la legitimització dels vencedors i dels seus hereus. Però en aquest punt, la memòria històrica és fonamental, basada en fets reals i establits pels historiadors i no en les mitologies posades en circulació pel franquisme que fan una caricatura de la República i de la situació de l'any 36. El que s'ha d'observar és la relació entre aquestes maniobres pseudohistoriogràfiques i la política actual. Construir una democràcia real ha de passar necessariament per la crítica del totalitarisme franquista.»

—Com es pot posar fre a aquest corrent?
—«S'ha de prendre seriosament aquest corrent, que ja actua. Així com els historiadors alemanys van criticar pels anys huitanta la relativització i la justificació posterior de Hitler.»

—Clausura el congrés Shlomon Ben-Ami amb una ponència sobre el conflicte palestí...
—«Hi farà una anàlisi del procés de pau entre Israel i Palestina. És un dels fronts oberts més carregat de conseqüències, ja que té una interrelació amb la història europea. Europa no pot romandre aliena a un conflicte que la interpel·la.»

Falangistes


Imatge: Falangista, per Niqmad (12/10/2005)





No vos pregunteu com és un falangista actual? Doncs és ú tan ben plantat com aquest de la fotografia.

No, no és cap fotomuntatge. Aquesta fotografia la va fer el Niqmad jugant-se-la aquest 12 d'octubre (Día de la Raza) a Barcelona, i ens en parla al seu bloc, El declivi de Niqmad, en dos missatges: 12-O.Turisme alternatiu i 12-O.Turisme alternatiu II; al darrer publica les fotos que hi va fer, entre elles la que jo he reproduït.

Per desgràcia aquesta mala herba, descendents espirituals dels assassins de demòcrates de la Guerra del 36, sembla no morir mai. I encara volen que oblidem la Història! Clar, així podrien aprofitar-se de la ignorància i del desconeixement per a repetir-la impunement. A ells i a tota aquesta púrria que els envolta, els recolza i pensa com ells, diguem-los ben clar: "No, no oblidarem" i "No, no passareu".



Powered by Castpost

dimecres, d’octubre 26, 2005

Jiménez Losantos












Imatge: Jiménez Losantos


L'única cosa bona que es pot dir d'aquest mamporrero a sou dels bisbes en la COPE, Federico Jiménez Losantos, és que la seua cara sí que és l'espill de la seua ànima.

I, per cert, jo subscric totalment la carta oberta que li adreça el periodista Luis del Olmo.

Oratge

Imatge: Pôr do sol, per André Pichuto Fibla.


Aquests darrers dies, com des de fa mesos, he estat eixint de casa amb una camisa de mànega curta. Només són tres quarts de huit o de nou del matí i el termòmetre del carrer marca 15ºC, tot i que algun dia de la setmana passada n'ha arribat a marcar 17ºC i 18ºC; a la tornada, ja tocades les dues, en són 25ºC, i 22ºC a les sis de la vesprada, i això que estem a finals d'octubre.

No sé, hom parla de canvi climàtic, de progressiva desertització del sud d'Europa, i recorda que fa uns milers d'anys al Sàhara hi havia aigua, vegetació i vida animal. Tal vegada és culpa nostra, però també pot ser un cicle natural que va començar amb el desglaçament de fa 15.000 anys i que encara continua, amb l'ajut de l'home o no; d'això en parla Michael Crichton —doctorat en Medicina en Harvard i autor de Parc Juràssic i d'altres novel·les i llibres de no ficció— a les seues conferències, encara que la seua visió, si bé hi aporta dades que fan pensar, igual l'hem de considerar una miqueta 'peculiar', sobretot per la seua proposta de no fer-hi res atès la incertesa que segons ell encara hi ha al voltant d'aquest canvi.

Podria ben bé ser que Crichton tinguera raó, però tampoc no fa mal anar-hi amb cura i procurar no agreujar la situació en la mesura de les nostres possibilitats. I, per si de cas, igual és convenient que anem comprant més cremes solars i roba d' estiu i d' entretemps...

dimarts, d’octubre 25, 2005

Reflexió

Imatge: Viñeta de Máximo (25/10/2005)


Una molt bona reflexió de Máximo a El País d'avui...

Internet

Imatge: Global Internet Map 2002, de la companyia TeleGeography.


Hui és el dia d'internet a l'Estat espanyol, cosa que no m'interessa gens ni miqueta.

Allò que sí que m'interessa són les dades de l'informe presentat per Softcatalà el 15 d'aquest mes i recollit ara per Vilaweb en què es veu com en dos anys la nostra llengua ha doblat la seua presència a la World Wide Web i s'hi ha col·locat en el 26è lloc mundial en números absoluts front al 5è de l'espanyol, però que en números relatius hi puja al 19è (amb 1,09 pàgines per parlant) front al 24è de l'espanyol (0,41 pàgines per parlant).

Així, per davant de nosaltres tenim:

·l'anglès, el francès, l'alemany i l'italià;
·les llengües de països escandinaus (islandès, noruec, suec, finès);
·les llengües de països bàltics (danès; estonià, letò i lituà);
·les llengües de països centreuropeus (txec i eslovac);
·la llengua d'un país balcànic (l'eslovè)
·l'holandès;
·les llengües de països extraeuropeus però molt occidentalitzats (l'hebreu i el japonès).

No són unes xifres com per a tirar coets, però almenys el quadre del nombre de pàgines per parlant deixa entreveure —o, més ben dit, confirma ;) — que, atès que aquestes són llengües de països cultes i majoritàriament avançats tecnològicament o cultural, estem més a prop de l'Europa culta i civilitzada que altres que volen fer-nos creure uns provincians per rebutjar la seua nacionalitat i demanar-ne la pròpia.

I ara va i resulta que també aquest mes l'ISOC-CAT (Capítol Català de la Internet Society) ha obtingut per a Barcelona la seu de la Coordinadora de Capítols Europeus de la Internet Society (ISOC-ECC) amb tretze vots a favor de vint, mentre que el capítol espanyol i gallec aliats (ISOC-GAL) només en treia un.

Que en prenguen nota, doncs, els de la 'brunete mediàtica'...

dilluns, d’octubre 24, 2005

Memòria (i 2)



Imatge: Presentació de l'informe d'Amnistia Internacional a València.


Fa uns dies parlava jo dels atacs contra la recuperació de la memòria històrica dels morts i repressaliats demòcrates de la Guerra del 36 i del posterior règim franquista; gairebé alhora m'arribava a les mans la finestreta, full informatiu dels socis d'Amnistia Internacional de València, que en el seu número de setembre parla de la presentació de l'informe demanant-hi justícia. Doncs ací en teniu el text sencer:


INFORME:

"Espanya: és hora de posar fi al silenci i la injustícia.El deute pendent amb les víctimes de la Guerra Civil i del règim franquista"


(Cont.)


El passat 18 de juliol es va presentar a València i d’altres ciutats espanyoles l'informe d'Amnistia Internacional sobre el deute pendent de l'Estat espanyol amb les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme. Va tindre lloc una roda de premsa en què es van exposar els principals punts de l'informe “Espanya: és hora de posar fi al silenci i la injusticia. El deute pendent amb les victimes de la Guerra Civil i del règim franquista”. Amnistia va convocar mitjans de comunicació nacional i internacionals i van intervenir: Antonio Ruiz, president de l’Associació d’Expresos Socials, Hernando Valencia, professor de Dret Internacional Públic de la Universitat Carlos III de Madrid i Carmen Soto, coordinadora d’Amnistia Internacional de València.

D’altra banda, van assistir alguns mitjans, com Canal 9 i Radio Klara i col·lectius de víctimes que no han vist una resposta als seus desitjos. Antonio Ruiz va ser empresonat pel règim franquista quan tenia 18 anys a causa de la seua homosexualitat i va patir les conseqüències, impunes a hores d’ara. La roda de premsa no va perdre interés, però, així com en altres llocs, no va ser molt acceptada per alguns mitjans i persones que pensen que “és obrir ferides”. Nosaltres pensem que la ferida és més gran quan queda impune.

Per a Amnistia Internacional, els crimens en contra de la humanitat no poden ser esborrats per actes de perdó o oblit, els drets de les víctimes d’abusos greus en contra dels drets humans s’han de reconéixer i és necessari posar fi a la doble injustícia quan un Estat priva a determinades víctimes de veritat, justícia i reparació. Espanya no hi és una excepció.

'Hui, 70 anys després, és tard per a moltes persones; però no per a totes. És el moment d’anar més enllà dels actes d'homenatges i la reparació moral, és temps de rehabilitar els drets de les víctimes i assegurar el dret de la veritat el deure de no oblidar', afirma Esteban Beltrán, Director d’Amnistia Internacional a Espanya.

Durant la Guerra Civil (1936 -1939) i sota el règim franquista (1939­ -1975), van ser nombroses les víctirnes de greus abusos que el dret internacional prohibia i condemnava com a crims en contra del dret internacional, entre ells, la tortura, les execucions extrajudicials; els atacs contra població civil; la persecució política, religiosa o racial, els encarceraments arbitraris, els treballs forçats i altres actes definits com a crims en contra de la humanitat. Ni el pas del temps, ni actes polítics de perdó o oblit cancel·len la responsabilitat de l’Estat cap a les víctimes.

“El nostre país demanà l’extradicció de Pinochet i l’Audència Nacional ha condemnat recentment a l’exmilitar argentí Scilingo per crims de lesa humanitat, aplicant el principi de jurisdicció universal. Pensem que les conseqüències de la Guerrra Civil i les seues víctimes, i les víctimes del franquisme s’han oblidat. El silenci i la impunitat no es poden admetre, les víctimes d'ambdós bàndols han sigut dividides. En cap cas hi ha hagut una investigació imparcial capaç d’oferir veritat, justícia i reparació per aquelles víctimes del seu propi país que van patir abusos greus durant la Guerra Civil i el règim franquista” assegura Beltrán.

Recomanem al govern espanyol que adopte mesures per a garantir la memòria col·lectiva pel que fa als crims del passat, afirmant el dret a saber i el deure de no oblidar. La preservació d'arxius, el seu accés i incloure mesures a l’àmbit educatiu, són aspectes que l'Estat Espanyol ha d’assegurar. Amnistia ha obert una porta amb la presentació d'este informe, i continuarem treballant en ella.

Acudit


Imatge: Acudit gràfic de Ricardo (24/10/2005)

I això que està publicat a El mundo, un diari madrileny de dretes...!!

diumenge, d’octubre 23, 2005

Baiser










Imatge: Bilitis de Carlos Benítez.


Le baiser

Je baiserai d'un bout à l'autre les longues ailes
noires de ta nuque, ô doux oiseau, colombe prise, dont
le coeur bondit sous ma main.

Je prendrai ta bouche dans ma bouche comme un
enfant prend le sein de sa mère. Frissonne !...
car le baiser pénètre pofondément et suffirait à l'amour.

Je promènerai ma langue légère sur tes bras,
autour de ton cou, et je ferai tourner sur tes côtes
chatouilleuses la caresse étirante des ongles.

Ecoute bruire en ton oreille toute la rumeur de la
mer... Mnasidika ! ton regard me fait mal. J'enfermerai
dans mon baiser tes paupières brûlantes comme des lèvres.

(P.Louÿs, Les Chansons de Bilitis)

(Cont.)


Traducció de Júlia Cirera i Pep Vallcorba:

EL BES

Besaré, de dalt a baix, les llargues
ales negres del teu coll, tendre
ocellet, coloma empresonada, el
teu cor salta sota la meva mà.

Prendré la teva boca amb la meva
com un infant pren el pit de la seva
mare. Estremeix-te! El bes penetra
profundament i satisfà l'amor.

Passejaré lleugerament la meva
llengua per damunt dels teus
braços i al voltant del teu coll; faré
pessigolles en els teus flancs amb la
carícia dolorosa de les meves
ungles.

No sents a la teva orella les mil
remors del mar?...Mnasidica! La
teva mirada em fa mal. Clouré
amb un bes les teves parpelles,
ardents com els teus llavis.

(P.Louÿs, Petits poemes de Bilitis)

dissabte, d’octubre 22, 2005

Intermezzo

Interludi musical per a començar un cap de setmana relaxat: 'Peel Me A Grape', de l'àlbum Love Scenes (1997) de Diana Krall.



Powered by Castpost

Krall Diana lyrics

(Regina, gràcies per fer-me conèixer aquesta meravellosa cantant)

divendres, d’octubre 21, 2005

Plantilles


Imatge: Sazzi Siren, logo de Sazzi Designs.




No esteu ja avorrides de veure-vos sempre amb el mateix pentinat?

Per què no canviar-vos-el cada cert temps?

Sentiu-vos especials i amb un bri de picardia rasurant-vos el pubis en forma de cor, de conillet del Playboy, de rombe, etc., amb les plantilles d'escuma de polietilè que vos proporciona la companyia anglesa Sazzi des de 3,99 £ el parell.

dijous, d’octubre 20, 2005

Educació


Imatge: Retrat d'una jove, de Pompeia (s.I d.C.)



Ahir vaig agafar el tren cap a Castelló en havent dinat i m'hi vaig trobar molta gent que tornava a casa després de la feina, però també molts universitaris que tornaven de València o que anaven a Castelló.

M'agrada viatjar en tren: vas llegint, escoltant música, pensant o veient el paisatge; ahir, per exemple, mentre llegia s'hi sentia de música ambiental Romeo i Julieta, l' obertura-fantasia de Txaikovski. Sí, tot molt agradable...fins a un parell d'estacions abans de la meua, quan, en desar el llibre, vaig poder escoltar-hi la conversa entre dos universitaris que anaven a la UJI.

El qui estava parlant va semblar-me que hi feia una filologia, crec que anglesa, i li estava explicant a la seua companya que tenien una professora que els cita a classe un dia cada dues o tres setmanes per a corregir els exercicis de gramàtica que els mana fer del llibre...que, de fet, ja hi porta també les sol·lucions al final; ells, clar, contentíssims, perquè així es lliuren de força hores de classe. I, parlant-ne d'una altra, deia que explicava la matèria seguint el seu propi llibre, cosa normal i comprensible; però allò que em va posar els cabells de punta és quan afegí que això estava molt bé perquè així no havia de prendre apunts, que mai no sabies si els prenies bé o no, ni si per als exàmens n'usaves els correctes.

Com? ¿Que un universitari, i a més de Lletres, no té la suficient capacitat intel·lectual per a entendre una explicació oral i resumir-la o esquematitzar-la? I què dir d'una professora (?) que per sistema no compleix les seues obligacions i la seua responsabilitat envers els seus alumnes? Què hi ha de la seua ètica professional? Com pot ser tan amoral?

Una funcionària —que no pas professora— absentista i uns alumnes conformistes i immadurs: on ha anat a parar la Universitat? Ara, que no m'estranya pas tenint en compte els efectes de la LOGSE i les lleis posteriors en Secundària (vegeu-ne ací diversos informes) i l'endogàmia universitària i la sovint nepòtica manera de contractar-ne el professorat o d'adjudicar-hi les places, com podeu veure en aquest cas com un cabàs.

Així que, que vist el panorama, jo subscric el pamflet antipedagògic.

dimecres, d’octubre 19, 2005

D.E.P.












Imatge: Eduardo Haro Tecglen.


Ha mort Eduardo Haro Tecglen a les 3:30h de la matinada.

Ahir, mentre jo escrivia i publicava l'article Memòria, ell estava agonitzant a l'Hospital Clínic de Madrid i la seua esposa en feia el comiat al bloc de l'escriptor.

Fill del sots-director del periòdic La Libertad, condemnat a mort pels franquistes i a qui després li van commutar la pena per trenta anys de presó i va acabar complint-ne només cinc, va viure la Guerra del 36 a Madrid i a València, i després va haver de patir en la societat feixista guanyadora l'estigma de ser fill d'un roig; de la República i la guerra ens en parla a El niño republicano (1996) i a Arde Madrid (2000).

És un més dels testimonis de la repressió franquista que ens deixa sense haver vist que s'hi fes justícia, però almenys haurà vist com el tema ha revifat i com fins i tot la secció espanyola d'Amnistia Internacional se'n feia ressò i en publicava un informe que era presentat a tot l'Estat el 18 de juliol passat. És poc, però millor que res.

En fi, Eduardo, descansa en pau.

dimarts, d’octubre 18, 2005

Memòria














Imatge: Excavació de Santaella (Còrdova, 9-11 juliol 2004), en Foro por la Memoria.


Acabe de llegir que la comissió encarregada per a redactar la llei de la memòria històrica se sent desbordada per tota la documentació que particulars i associacions els ha fet arribar, però el que em preocupa és llegir-hi que hi ha discrepàncies internes dins la pròpia comissió i el PSOE, ja que hi ha sectors partidaris de reconèixer totes les víctimes de la guerra, incloent-hi les del bàndol republicà (la negreta és meua).

Com que totes? I com que incloent-hi les republicanes? És que els morts pels extremistes republicans no han sigut ja prou rehabilitats, recordats i beatificats durant aquests darrers seixanta anys i escaig? És que no s'han amagat ja prou tots els morts i represaliats pel franquisme, que ara volen encara diluir més la seva memòria en aquesta espècie de macabre 'café para todos'? És que no hem vist com l'anterior govern del PP negava tot ajut per a excavar les fosses comunes dels assassinats pel franquisme i, en canvi, subvencionava la cerca i repatriació dels cadàvers dels falangistes i feixistes de la División Azul?

Les úniques víctimes que hi ha encara a les terres de tot l'Estat són els demòcrates assassinats per republicans primer i condemnats a l'oblit després, i fins i tot Amnistia Internacional n'ha presentat un informe, que podeu descarregar-vos d' ací...

Com a mostra de la barbàrie feixista que ha governat l'Estat durant quaranta anys, podeu visitar aquests llocs:


I encara diuen que totes les víctimes eren iguals! Quina barra que tenen!



Powered by Castpost

dilluns, d’octubre 17, 2005

Partença












Imatge: Misteri i malenconia d'un carrer (1914), de Giorgio de Chirico.


Hui te n'anaves abans i m'has dit que et sabia greu haver de marxar i no poder portar-m'hi; doncs més greu em sap a mi haver perdut el plaer de la teua companyia...




Powered by Castpost

diumenge, d’octubre 16, 2005

Canalles

inmigrante_melilla051015
Imatge: Immigrant ferit..., d'Alberto Estévez (EFE)

Aquestes darreres dues setmanes la premsa, tant l' escrita com l' audiovisual, ve plena amb les barbaritats que s'estan cometent al Marroc amb els immigrants il·legals subsaharians: pallisses, robatoris i deportació massiva sense queviures a les zones desèrtiques del país, casualment frontereres amb països amb els que tenen greus tensions polítiques. Estan condemnant-los a mort, als pobres immigrants, i a més els utilitzen com a arma política. El qui ho haja ideat, el qui ho haja manat i els qui ho han executat no són més que canalles, uns criminals a qui algun dia haurien de jutjar i condemnar per cada mort causada.


P.S.: Ací hi teniu el comunicat de MSF (Médicos sin fronteras), i ací la posició que hi manté Amnistía Internacional.

Safo

Sapho
Imatge: Le coucher de Sapho, de Charles Gleyre (1867)


Δέδυκε μέν α σελάννα
καί Πληίαδες·μέσαι δέ
νύκτες, πάρα δ' έρχετ' ώρα·
έγω δέ μόνα καθεύδω.

S'han post la lluna
i les Plèiades; és mitja
nit, passa el temps
i jo dorm sola.
(Safo)

dissabte, d’octubre 15, 2005

Intimitat

Imatge: William Bouguereau, Nymphes et Satyre (1873)


Una de les coses que més trobe a faltar en estiu a l'apartament familiar i que vaig recuperant ara a poc a poc és el sentit de la intimitat, tenir tota casa per a mi sense que hi haja algú pel mig que m'impedisca gaudir d'una sèrie de petits plaers i comoditats a les que m'he fet durant la resta de l'any, així que entenc molt bé què vol dir la Cassiopeia en el seu darrer missatge.

Perquè jo no sé a vosaltres, però a mi em resulta molt més còmode dutxar-me amb la porta oberta per a sentir música o la ràdio i que no se m'òmpliga de baf l'espill o no eixir amarat de suor a l'estiu, que haver de tancar-la per a no semblar un exhibicionista; també, no haver de vestir-me fins al moment d'eixir, o, quan fa més calor, anar per casa només amb calçotets o fins i tot sense; o, ja posats, poder-me rasurar amb tranquil·litat el pubis els caps de setmana com ara hui sense haver d'esperar a què no hi haja ningú per casa per a evitar-me les explicacions o que em miren malament perquè m'estic tancat massa temps al wàter sense cap necessitat aparent.

I, d'altra banda, és un plaer, per exemple, dormir nu la migdiada sobre el llit amb una musiqueta suau que ompli casa amb les seues notes i em relaxa mentre que, quan ja fa caloreta, un ventilador oscil·lant m'envia un doll d'aire que em va recorrent tot el cos amunt i avall regularment; i ja el súmmum és posar-m'hi els Murmuris del bosc (Waldweben, de l'òpera Siegfried) de Wagner o el Preludi a la migdiada d'un faune (és a dir, el Prélude à l'après-midi d'un faune) de Debussy i anar endormiscant-me mentre m'imagine reposant en una clariana del bosc acotxat pel cant dels ocells i el suau mormoleig de les fulles fregadisses, o, gitat a l'arena entre les canyes de la vora d'un riu, se'm van aclucant els ulls per la son i la caloreta del migdia mentre guaite d'amagat amb ulls lascius els innocents jocs de les nimfes que, confiadament despullades, s'hi estan banyant...

Són coses senzilles, ja ho veieu, però és quan no les tens que les trobes a faltar.

Somnis









Imatge: Nudo sdraiato, de Modigliani (1917)


I, en havent-li-ho contat, m'escrigué:

Desnuda sobre una cama
le invita a soñar
Pero él sólo sueña dormido


divendres, d’octubre 14, 2005

Gotes










Imatge: BlueStaff, de Martin Waugh (2005)


Quina diferència entre la ramassada d'aquest migdia i la delicadesa d'aquesta gota solitària!

Eixida


Foto: Bolsería, per Xiah (16/09/2005)



Dimarts a la nit vaig eixir per València després de tres mesos i mig de no haver-ho fet i amb les ganes de veure-hi gent i retrobar-hi l'ambient d'abans de l'estiu, però, tot i ser vigília de festiu i no haver-hi pont, va estar la nit molt fluixa, pitjor fins i tot que algun divendres d'hivern, i mira que en eixir al carrer vaig veure-hi molt d'ambient de gent jove a l'Avinguda d'Aragó prop del Caribbean's, i algun moviment s'hi veia també més cap al riu, cap a les terrassetes que comencen a la cantonada del local que abans era el New York.

Abans, quan la zona de Cánovas va començar a baixar amb l'apertura dels locals d'Aragó, hi vaig anar alguna vegada, però gairebé de seguida vaig canviar de zona i vaig marxar al barri del Carme, on encara continue anant-hi amb un itinerari més o menys fix: primer el Bolsería, a la Plaça del Tossal; a continuació, el Fox Congo, al Carrer dels Cavallers; i, després, el Ghecko, a la Plaça del Negrito. Una vegada feta la ruta dels pubs, continue cap a la disco: usualment, 100 guineas, al Passeig de l'Albereda, encara que va haver-hi una temporada en què anava a La Indiana, al Carrer de Sant Vicent, però cap com Distrito 10 en els seus millors temps.

Doncs eixe va ser el meu itinerari, amb el plaer afegit d'haver sopat tranquil·lament a casa i d'haver tingut molt de temps per a mi, cosa que en estiu no tinc i en València només quan no isc a sopar amb els amics, com ara era el cas.

(Cont.)

Dels pubs, el que millor estava i seguia en la seua línia de sempre era el Fox Congo, igual que Verònica, la seua atenta i agradable encarregada, tot i que per l'hora que era el local ja començava a buidar-se; al Bolsería no hi eren ni els porters ni les cambreres habituals —hauran canviat durant l'estiu o només era el dia en què no hi treballaven? Espere que siga açò últim, perquè ja hi estic acostumat i ells ja em coneixen també—, i tampoc l'ambient em va agradar gaire; i, finalment, el Ghecko estava com un divendres, cosa que va confirmar el fet de què començaren a encendre-hi tots els llums a un quart i cinc minuts de quatre per a fer marxar els clients: el millor, però, eren les cambreres i el somriure de la xelvana Maite quan li vaig acostar el meu got buit al taulell per a facilitar-li la feina.

La discoteca, també amb empleats que no conec, patètica: hi vaig arribar a tres quarts de quatre bastant animat perquè a la porta dels cafès de l'Albereda (El llebeig, Alameda, Valencia...) hi vaig veure més gent del que és normal a eixes hores, però fins a un o dos quarts de cinc només hi érem sis o set persones, així que, recolzat al taulell i acompanyat pel meu conegut Jack Daniel's, m'hi vaig estar mirant el reportatge de fashiontv que no paraven de passar pels diversos televisors que van posar-hi en la darrera modernització del local, que ara té un aire més semblant a quan el van obrir amb el nom de Kypros. Però tornant al canal televisiu, i com si la situació no fos ja bastant penible, resulta que per a més inri les models anaven vestides —o, per al cas, despullades— amb transparències del 100% o amb jaquetes desbotonades sense camises ni sostenidors, així que quedar-me al taulell va acabar sent pitjor que si me n'haguera anat a la pista de ball, encara que estava buida del tot.

En fi, que a les cinc de la matinada me'n vaig anar a casa desitjant no haver eixit per a perdre així el temps. I més que ho haguera fet de saber que a l'endemà m'alçaria amb un maldecap que, tot i ser lleuger, ja no em va deixar fer tot allò que hi tenia pensat!

Quatre copes en tres hores i maldecap? No ho entenc! Només pot haver sigut el meu ex-amic Jack, que feia temps que no m'acompanyava. I encara sort de no tenir la família al voltant com en estiu a l'apartament, que, si no, caldria veure-hi les cares de desaprovació amb què em mirarien tot el dia.

Total, que ara sí que ho tinc clar: el Día de la Hispanidad no m'assenta gens bé, a mi, i l'any que ve hi fugiré com de la pesta i em quedaré ben tancadet en casa per si de cas...

dijous, d’octubre 13, 2005

Orgasme

Parla Cassiopeia en el seu tot just encetat bloc literari Per me si va... de

el sabor a pequeña muerte que tenían aquellos besos
una al·lusió directa a l' orgasme, del que els besos, com a introductors i primer pas del joc eròtic, en serien el preludi.

L'expressió 'pequeña muerte' és un calc del francès petite mort per a referir-se a l'orgasme, moment en què es produeix una suspensió momentània dels sentits i una relaxació de la tensió prèvia, més o menys com la mort respecte a la vida, i sembla ser que el seu creador fou l'escriptor francès Georges Bataille en Madame Edwarda (1937), tot i que el concepte no era nou, perquè al s.XVII ja hi trobem Hortense de Villedieu que escriu:


Je meurs entre les bras de mon fidèle Amant,
Et c'est dans cette mort que je trouve la vie.
(Jouissance)

Tots dos conceptes —el de la mort metafòrica de l'orgasme i la mort real— els trobem units a El imperio de los sentidos (Ai no corrida [La corrida de l'amor], 1976; descarregueu-vos-la des d' ací), del japonès Nagisa Oshima, on l'exaltació eròtica arriba a un punt en què el màxim plaer ja no pot aconseguir-se si no és perllongant el primer fins a un punt sense retorn mitjançant l'asfíxia.

El tema de l'orgasme ha donat per a molt des de l'alliberament sexual dels seixanta, i fa només un mes i mig l'historiador R.Muchembled ha publicat a França L'Orgasme et l'Occident. Histoire du plaisir du XVIeme siecle à nos jours (podeu trobar més llibres del tema ací). També a internet hi té pàgines dedicades, però potser la millor siga Beautiful Agony. Facettes de la petite mort, de la que ací teniu una mostra:






I, evidentment, també s'hi parla en blocs personals, dels quals, per la seua franquesa, vos recomane El diari vermell; la seua autora ens en parla en el missatge que porta l'explícit títol d' Orgasmes i crits.

dimecres, d’octubre 12, 2005

Bono

Bramava fa uns dies José Bono, el ministre espanyol de Defensa, a qui sembla que el Día de la Raza li dispara les hormones i li bloqueja la memòria,

P.: Alguien dirá que eso del amor a España es algo rancio y antiguo.
R.: Lo único antiguo y rancio es querer volver al siglo XIX, a los privilegios por razón de nacimiento, a la pureza de sangre.

i afegia sobre l'independentisme:

P.: Hay quien dice que si no quieren formar parte de España habrá que reconocerles el derecho a irse.
R.: ¿Irse? ¿A dónde? ¿Al centro del Atlántico? El derecho a la secesión no corresponde ejercerlo en nuestro ordenamiento constitucional a los habitantes de un territorio particular. Para que España cambie su actual configuración nacional o territorial es menester modificar la Constitución por el único camino que la Constitución establece. Lo demás serían atentados a una legalidad que los gobernantes hemos jurado «cumplir y hacer cumplir».
A banda de demostrar no tenir ni idea de per on va la cosa —o de tenir-ne molta i estar fent-se el bovo—, està demostrant ser un bon fill de son pare.

Hispanitat










Hui, 12 d'octubre, és la festa 'nacional' (!?) del Reino [borbònic] de España i "Día de la Hispanidad", també conegut abans com a "Día de la Raza", així que supose que des de les Espanyes tothom parlarà de solidaridad, constitucionalismo, españolidad pel cantó de l'Estat, i d'Hispanidad, Madre Patria, etc..., pel cantó d'Hispanoamèrica.

Només paraules buides: a la imatge podeu veure-hi un mapa del 1854 molt revelador de la concepció que de nosaltres i d'España tenen —i continuen tenint— els castellans i els PPeros: recordeu, si més no, les declaracions d'Esperanza Aguirre; i, sobre Hispanoamèrica, si fa no fa el mateix, només cal llegir l'obra de fra Bertomeu Casaus (en castellà: 'Bartolomé de las Casas'), «Brevísima relación de la destrucción de las Indias» (1552), i veure-hi quin grups grups ètnics continuen mantenint-hi el poder —i com— malgrat ser minoria en aquests països, que ja comencen a oposar-s'hi, per cert.

(Trobareu una edició online de l'obra de fra Bertomeu Casaus a
http://www.ciudadseva.com/textos/otros/brevisi.htm )

dimarts, d’octubre 11, 2005

Tu






Tens tota tu la dolçor de la mel i, més que no pas a la ronca maror, et compararé a la fèrtil horta; del teu nom, són l'única vrîtat tos ulls, que brillen amb l'alegria enjogassada del sol en la mar.

Tristesse










Perquè les boires d'aquestes feréstegues mars meues t'envolten com no esperaves,
perquè les nuvolades que tapen els meus cels et gelen el cor com no voldries,
l'amor d'ell serà la teua escalfor...



EDITH PIAF lyrics


Powered by Castpost
(Descarregar la cançó amb l'eMule)


Edith Piaf
LA VIE EN ROSE
Paroles: Edith Piaf. Musique: Louigy 1942


Des yeux qui font baisser les miens
Un rire qui se perd sur sa bouche
Voilà le portrait sans retouche
De l'homme auquel j'appartiens


{Refrain:}
Quand il me prend dans ses bras,
Il me parle tout bas
Je vois la vie en rose,
Il me dit des mots d'amour
Des mots de tous les jours,
Et ça me fait quelque chose
Il est entré dans mon cœur,
Une part de bonheur
Dont je connais la cause,
C'est lui pour moi,
Moi pour lui dans la vie
Il me l'a dit, l'a juré
Pour la vie.
Et dès que je l'aperçois
Alors je sens en moi
Mon cœur qui bat.


Des nuits d'amour à plus finir
Un grand bonheur qui prend sa place
Des ennuis, des chagrins s'effacent
Heureux, heureux à en mourir

{au Refrain}


{Nota: variante pour le dernier couplet:}

Des nuits d'amour à en mourir
Un grand bonheur qui prend sa place
Les ennuis, les chagrins s'effacent
Heureux, heureux pour mon plaisir

dilluns, d’octubre 10, 2005

Velis

Vaig trobar el bloc de la Velis per casualitat a catapings.com i em va cridar l'atenció de seguida pel seu títol, tan poc comú i que, fent-hi un salt en el temps, em retreia a quan estudiava llatí (velis nolis és una expressió llatina que vol dir 'vulgues o no vulgues', 'de grat o per força') però també el Romanticisme en literatura espanyola, ja que aquesta locució l'empra Mariano José de Larra en el seu conegut article El castellano viejo.

Ens hi fa l'ullet, la Velis, i només cal llegir-la per a veure com la seua poesia està plena de senyals i de jocs visuals de paraules i imatges; amb unes poques paraules que gairebé podríem enllaçar amb el haiku japonès i una sola imatge (re)crea un món, un ambient, un sentiment; va directa a l'essència, sense gaires ornaments; és, amb aquest estil minimalista, poesia pura. I m'agrada.

diumenge, d’octubre 09, 2005

València

9 d'octubre de 1238.

"E quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalcam del cavall, e endreçam-nos vers Orient, e ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercè que Déus nos havia feita" (Jaume I, «Llibre dels feyts»)

divendres, d’octubre 07, 2005

Plegades


Ô femme, un baiser me tûrait
Si la beauté n’était la mort...
(S. Mallarmé, «Hérodiade»)

dijous, d’octubre 06, 2005

Fumadors

Ahir va aprovar-se al Congrés espanyol la llei que prohibeix fumar al treball; ara, tan bon punt siga aprovada al Senat, hi ha que aplicar-la i que es complisca amb rigor, però em tem que els no fumadors haurem d'acabar o fent-hi ulls grossos o denunciant els propis companys insolidaris i infractors —o la paraula que més s'hi escau serà 'delinqüents'?

Aquests, a fi de justificar-s'hi, usen els sofismes més estrambòtics i inversemblants, i només cal llegir la columna que hi dedica al Levante d'ahir Alo Montesinos, un fumador confés, per a adonar-se'n: que si ha pagat 150€ per un sopar i si la resta dels comensals hi prenen begudes alcohòliques sense que ningú no els ho prohibisca i a més ha d'aguantar un nen cridaner a qui els seus pares no li fan cap cas, ¿per què no ha de poder-se ell encendre una cigarreta o un cigar?

També hi ha qui —com jo mateix l'hi he sentit— diu que se li estan retallant les seues llibertats, que se l'està tancant en un ghetto o que la contaminació dels vehicles és més roïna però ningú en diu res ni els deixa de banda, i que per ací s'ha de començar més que no pas pels fumadors.

Clar, allò que no volen veure-hi és que ells estan obligant a fumar —vulguen o no— a tota la gent que tenen al seu entorn —i on són ara les llibertats d'aquests?—, i més encara, que estan enverinant-los a poc a poc amb el fum de les seues cigarretes. I el mateix resultat final tenen les accions d'altres i els tanquen o fins i tot els executen, així que encara poden donar gràcies perquè només se'ls impedisca fumar en llocs públics.

Jo pense que cadascú és lliure de disposar de la seua vida, i, evidentment, també d'escollir el moment de la seua mort si així vol fer-ho; ara bé, el que també vull és ser lliure de decidir el meu destí i que no m'hi arrosseguen uns capsigranys que, a sobre, abusen de la seua llibertat per a aixafar la meua.

En fi, que si alguna vegada em deixe portar per la vehemència del moment i li pose la mà damunt a cap d'aquests nicotinòmans, excuseu-me pensant que és en defensa de la meua vida.

Hiperió


Què diríeu que representa aquesta foto tan espectacular? No, no és cap esponja ni un tros d'escull marí augmentats amb zoom. És, ni més ni menys, que Hiperió, una lluna de Saturn tan estranya que s'hi va fer passar ben a prop la sonda espacial Cassini-Huygens en el seu viatge a Saturn i Tità per a estudiar-la millor.

I, per cert, us heu adonat de com els satèl·lits reben noms mitològics relacionats directament o indirecta amb els seus planetes? Hiperió, per exemple, és un dels titans, fill de Urà i de Gea, amb la qual cosa és germà de Cronos, el nom del qual en llatí és...Saturn; en canvi, el planeta Júpiter està envoltat de satèl·lits amb els noms de les seues amants com a déu: Europa, Ío, Leda, etcètera. Curiós, no?

dimecres, d’octubre 05, 2005

Humorada

Per què serà que gairebé sempre l'individu que porta el tatuatge d'un cor amb la llegenda 'Amor de madre' no és l'únic que se'n recorda d'ella?

FICEB

Aquest migdia comença a La Farga d'Hospitalet el XIII Festival Internacional de Cinema Eròtic de Barcelona, que durarà fins diumenge 9.

A més d'una webcam en directe, passada de pel·lícules, shows en viu, retrospectiva, etcètera, hi ha fins i tot un càsting adreçat a tots aquells que vulguen ser actor o actrius de cinema porno; per als fantasmes, fantasmetes i altres espècies de fatxendes que ara poden demostrar fefaentment les seues habilitats, ací (en format .doc o .pdf) estan les bases per a concursar-hi, i a veure si ens hi sorpreneu ja d'una vegada.

dimarts, d’octubre 04, 2005

'Moralina'

la llengua castellana una paraula a la que no he pogut trobar un equivalent simple en la nostra, i ni tan sols Coromines ens pot oferir cap pista al seu «Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana»; es tracta de 'moralina', que el diccionari de la Real Academia Española online ens defineix així:

moralina (De moral, con la t. -ina, de nicotina, morfina, cocaína, etc.). 1. f.
Moralidad inoportuna, superficial o falsa.
Que a què ve això? Doncs que m'acabe de trobar una cosa que ja feia temps que no veia: la traducció al llatí de paraules o paràgrafs sencers d'un llibre que l'autor o el traductor consideren indecents o, cosa més probable, que els avergonyeixen a ells. Ja m'hi vaig fixar llegint en la Col·lecció Bernat Metge algunes traduccions en català de comèdies gregues clàssiques, i la incongruència era, de tan gran, ridícula i risible: en edicions bilingües grec-català t'hi trobaves passatges sencers en llatí, i acabaves tenint-hi una miscel·lània de llengües, una cosa tan postissa com la criatura de Frankenstein o les del doctor Moreau acomparades amb nosaltres.

(Cont.)

Doncs això mateix m'acaba de passar ara tot llegint «Mitología egipcia» de F.Max Müller, qui, en transcriure un papir egipci del 310 a.C. que parla de la creació del món, escriu:

El Maestro de Todas las Cosas dijo después de su formación:
«Yo soy quien fue formado como Khepri.
(...)
Ego sum qui copulavi pugno meo,
libidinem sentivi in umbra mea,
semen cecidit (?) e meo ipsius ore.
»


és a dir, "Jo sóc qui s'ha follat el meu puny, / m'he excitat per la meua ombra, / el seu esperma ha caigut (?) de la meua boca".

Ara, que no sé jo què és pitjor, si fer això o deixar en blanc —o amb punts suspensius— el text i adduir-hi motius morals, cosa amb la que sense cap dret estàs corregint l'autor i deixant coixa la seua creació. Almenys, en el cas de la traducció al llatí o a altres llengües sempre podràs trobar qui t'ho traduesca...o, si no, pot causar-te una frustració major per intuir-ne el sentit general però no copsar-ne el detall.

Per a fer-vos-en el càrrec, ací teniu un fragment de «La llave de oro» (Librería Riera. Barcelona, 1860. pp.83-85) de Sant Antoni Maria Claret (1807-1870) en què descriu les formes de la masturbació (onanismus, manustupratio) femenina (in mulieribus, in femina) i els seus efectes tant físics com morals:


Onanismus in mulieribus:

Prima species, seu clitorismus,
est ordinaria, fitque tangendo clitorim, quæ juxta physiologistas est venerei æstri sedes aut praecipuum organum, atque in superiori et media parte vulvæ, id est pudendi collocatur.

Secunda species manustuprationis in femina fit in vagina digitorum, vel quorumlibet instrumentorum introductione.

Tertia est uterina, et fit tangendo collum uteri; et "hæc ultima ceteris pernitiosior est", pues hace a las mujeres estériles, las llena de mil enfermedades, y abre la puerta á la misma muerte.

Las enfermedades que resulta á las mujeres de estas inmundicias son: úlceras o llagas, esquirros, cánceres in collo uteri que las matan, les causa una fluxión que llaman pérdida blanca, y se vuelven de un natural duro é ingrato.

Manustupratio duobus modis fieri potest, completé, et est cum seminis effusione, aut incompletè, cum sicca est et nervosa. Utraque peccatum mortale evadit, atque fatalem influentiam in generali sanitatis statu exercet.

[Citat per Pep Vila al seu «Bocavulvari eròtic de la llengua catalana». Col·lecció La Marrana.Ed.Magrana. Barcelona, 1990]



Per cert, tangendo vol dir 'tocant, fregant', i fit(que) '(i) es fa'.

I si us agrada aquest tema, podeu veure què hi té a dir la sònia al seu diari vermell.