Festa d'acomiadament

Imatge: © Botelló 'fiber' (7:30h del 25 de juliol), per Èlsinor.

Llig a la pàgina 13 del periòdic gratuït «Crònica de Benicàssim» (setmana del 26 de juliol al 2 d'agost) que enguany s'ha celebrat per darrera vegada a la Platja de la Torre de Sant Vicent ("el Torreón") la festa d'acomiadament del FIB, que s'hi va fer la nit del dilluns 24 fins el matí del dimarts 25; i, a més, s'està estudiant si fer-ne cap més.

Doncs mira, jo me n'alegre, i molt, perquè no la fan al lloc que tenen habilitat per als espectacles, sinó en plena platja en una zona d'apartaments on molesten bona cosa els estiuejants habituals, sense que semble que això a l'Ajuntament li importe gaire vistes les raons que hi dóna: la brutícia generada en la zona i "cierto peligro para los asistentes" (sic).

Ah! ¿I estar de gresca amb música a tota veu en un dia feiner (dilluns) des de les 23h fins altes hores de la matinada de l'endemà, no és qüestionable? I què dir-ne del botelló consegüent pels carrers de la zona? ¿I del col·lapse automobilístic de la Gran Avinguda des de les 6:30h-7:00h fins les 8:30h del matí amb tota mena de sorolls: frenades, clàxons i sirena d'ambulància i tot?

Tot això es podria evitar fent aquestes 'festes' institucionals a la zona del FIB, però clar, llavors no podrien tocar els nassos a la gent dels apartaments, que els usa dos o tres mesos a l'any i paga els mateixos impostos que la gent del poble per tot l'any i, a més, un IBI molt més elevat; però clar, ells/nosaltres són/som residents temporals i no voten/votem a les eleccions municipals...


[Una còpia d'aquest post ha sigut enviada a l'adreça electrònica de l'alcalde de Benicàssim, Manuel Llorca]

Bad thing

Powered by Castpost

Baby did a bad bad thing, baby did a bad bad thing.
Baby did a bad bad thing, baby did a bad bad thing.
(Chris Isaak, Baby did a bad bad thing)

Embolics familiars

Imatge: (c) Familia antigua, per J.Aramberri Arija, Exposición Agosto 2001.

Diumenge passat va vindre de visita una cosina germana de mon pare de Borriana.

Jo sempre havia sabut que el meu avi era originari d'aqueixa població i que s'havia establit a Vila-real en casar-s'hi amb una òrfena de dihuit anys, la meua àvia, i que darrere hi havia deixat un germà i dues germanes que havien tingut diversos fills, entre ells aquesta cosina de mon pare, que em va dir que el seu besavi —rebesavi meu, per tant— era de Nules, i que es va casar amb una borrianenca.

Ara bé, aquest home era vidu i venia ja de Nules amb tres o quatre fills i filles, el major dels quals tenia vint anys; amb la meua rebesàvia, Maria Antònia, va tindre un xiquet —el meu besavi— i tres xiquetes, dues de les quals van morir de menudes, i pel que sembla els altres fills no van acceptar gaire bé aquest nou casament i els seus germanastres. I no ho van acceptar fins el punt que, en morir primer la meua rebesàvia "del còlera" — una atribució normal quan es desconeixien les causes reals de la mort— i poc després el meu rebesavi, es van desentendre totalment dels seus petits germanastres i pretenien que se'n fera càrrec la beneficència pública, amb la qual cosa perdrien fins i tot el cognom.

La situació la va resoldre un conegut de la família, jutge, que va acollir els dos germanets fins que van ser majors, i que en la seua generositat li va donar com a regal de noces al meu besavi un hort i una casa, que crec que la família de Borriana encara conserva; amb els germanastres no van tornar a tindre cap tracte, i l'únic d'aquesta branca familiar que se li adreçava com a 'oncle' al meu besavi era un nebot advocat, i això d'amagat de son pare.

Així que, sense esperar-m'ho, m'he trobat no només que la meua família paterna sembla originària de Nules, on hi ha gent amb el meu cognom i igual són cosins llunyans meus, sinó que a Borriana n'hi ha dues branques, l'existència d'una de les quals desconeixia...per raons òbvies en saber-ne la història.

I ara que em parlen a mi de 'culebrons' televisius...

Declaració d'intencions

Ad Hermionen ut papillas contegat

Praedico, tege candidas papillas
nec quaeras rabiem ciere amantum.
Me, quem frigida congelat senecta,
irritas male calfacisque: quare,
praedico, tege candidas papillas
et pectus strophio tegente vela.
(...)
aut, senex licet, involabo in illas,
ut possim iuvenis tibi videri.
Tithonum, Hermione, tuae papillae
possunt ad iuvenis vocare munus.

No em provoques...
"T'ho avise, tapa't les blanques mamelles i no vulgues excitar els teus amants.

Fins i tot a mi, a qui ja afebleix la freda senectut, m'enardeixes de mala manera i m'estàs escalfant, així que, t'ho avise, tapa't les blanques mamelles i cobreix-te el pit amb un vel que te'l tape (...) o, tot i que vell, em llançaré per elles de tal manera que podré semblar-te jove. I és que fins i tot a Titó, Hermíone, les teues mamelles el poden invitar a tasques pròpies d'un jove." (Giovanni Pontano, Hendecasyllabi seu Baiae I,4)

Evanescència

Ahir a mitjan vesprada, amb una sorda explosió inicial, va començar a cremar en ple carrer una autocaravana, i poc n'ha quedat, tret d'un xassis ennegrit i retorçut.

Qui sap els somnis que, com la columna de fum, van acabar així esvaint-se per sempre més...

Cafres

Imatge: © Petjades de la pesta 'fibera' despús-ahir, per Èlsinor.

No és pas del tot sense fonament la meua mania a la pesta 'fibera'...

Pajero

Home, tampoc no cal assenyalar ningú amb el dit ni estigmatitzar-lo per això, que és una cosa molt normal i natural...

70 anys d'oblit

España: Víctimas del franquismo y la Guerra Civil.Setenta años de olvido e injusticia
Eva Suárez-Llanos. Amnistía Internacional España

«Tras más de 60 años sin saber nada, hace unos años supe por casualidad a través del reportaje de una revista que mi padre, desaparecido durante la Guerra Civil, está enterrado en una fosa común de un pueblo cercano a Toledo. Quiero recuperar sus restos, pero nadie me ayuda. El ayuntamiento del pueblo dice que no tiene medios para hacerlo. Ahora el gobierno subvenciona a las asociaciones para exhumar fosas, pero yo no tengo ninguna asociación. Soy sólo una hija en busca de los restos de su padre ¿Qué puedo hacer?»

TRAS la publicación el pasado 30 de marzo del informe Víctimas de la Guerra Civil y el régimen franquista: el desastre de los archivos, la privatización de la verdad, Amnistía Internacional España ha recibido decenas de mensajes como éste. En ocasiones se trata de familiares de personas desaparecidas en busca de sus restos; en otras, de personas que han visto frustrados sus esfuerzos para conocer las circunstancias en las que fueron condenados o perdieron la vida sus familiares. En todos los casos, víctimas que, 70 años después del comienzo de la Guerra Civil española, no han visto reconocidos sus derechos a conocer la verdad, obtener justicia y ser reparadas por los daños sufridos.

(Segueix)

Durante la Guerra Civil española (1936-1939) y después bajo el régimen franquista (1939-1975), fueron numerosas las víctimas de graves abusos que, en el momento de ser perpetrados, el derecho internacional prohibía de modo absoluto. Así, estaban reconocidos como crímenes contra el derecho internacional la tortura, las ejecuciones extrajudiciales; los ataques contra la población civil y otros abusos considerados crímenes de guerra; la persecución política, religiosa o racial y otros actos definidos por su naturaleza y gravedad como crímenes contra la humanidad. Concluido el régimen franquista, tales crímenes no fueron objeto de esclarecimiento imparcial ni las víctimas han podido tener acceso a los derechos que les corresponden como víctimas de graves violaciones y abusos de los derechos humanos.

A día de hoy, los restos de decenas de miles de personas permanecen en fosas clandestinas sin haber sido identificados o en lugares desconocidos por sus allegados. Los familiares de quienes fueron condenados a muerte y ejecutados tras juicios injustos no han podido hasta ahora conseguir la anulación de tales sentencias. La información oficial que pudiera establecer la verdad de lo sucedido, contenida en los numerosos archivos repartidos por todo el Estado español sigue siendo de difícil acceso y, en algunos casos, corre el riesgo de desaparecer.

Ya en julio de 2005, Al hacía público un extenso informe en el que daba cuenta de la deuda pendiente con las víctimas del franquismo y de la Guerra Civil española y hacía una serie de recomendaciones orientadas a saldarla, pidiendo al gobierno español que fueran tenidas en cuenta en la respuesta que debe dar el Estado, en virtud de sus obligaciones según el derecho internacional, a todas ellas. En septiembre de 2004 el gobierno español creaba una Comisión Interministerial para el estudio de la situación de estas víctimas que, entre otras tareas, debía elaborar un anteproyecto de ley en el que se regulen las «medidas necesarias para ofrecer un adecuado reconocimiento y satisfacción moral» a las mismas. Tras numerosos retrasos, este anteproyecto de ley será presentado antes del 30 de junio de 2006, según el compromiso expresado por el presidente Rodríguez Zapatero en el Congreso de los Diputados.

Al ha realizado un seguimiento de las medidas puestas en marcha desde que hizo público su informe del pasado mes de julio y de la puesta en práctica de las recomendaciones que se hacían en él. La conclusión general es que no ha habido ningún avance sustantivo hacia la reparación de estas víctimas y que la búsqueda de sus derechos continúa siendo una carrera de obstáculos.


EL DESASTRE DE LOS ARCHIVOS

La conservación de los archivos y el acceso a los mismos es un elemento fundamental cuando se trata de reparar los daños sufridos por víctimas de crímenes contra el derecho internacional y establecer la verdad sobre lo sucedido. Cuando se conservan, contienen información esencial para determinar con detalle las circunstancias en las que se llevaron a cabo los crímenes, tanto individual como colectivamente, y son fuente insustituible para la investigación y para certificar, en el caso de las víctimas individuales, las situaciones que hacen acreedoras a ellas o a sus familiares de algún tipo de reparación.

Al ha podido comprobar que no se ha tomado ninguna medida de envergadura para facilitar el acceso a los archivos. Las inadecuadas condiciones de almacenamiento, el deterioro, la ausencia de personal archivero al cargo, la falta de recursos para la catalogación, indización e implantación de sistemas que faciliten el acceso, así como la arbitrariedad en los criterios para autorizar y gestionar las solicitudes, son características comunes de algunos de los archivos más relevantes para las víctimas de la Guerra Civil y el régimen franquista.

El informe presentado el pasado 30 de marzo incluye algunos ejemplos que ilustran la situación. Es el caso de los Archivos de Tribunales y Juzgados Militares, que contienen información relativa a los Consejos de Guerra, es decir, de la represión militar a partir del final de la contienda. Parecen generalizadas en todos ellos la ausencia de personal archivero profesional, la tardanza de meses o años en atender las solicitudes, y la arbitrariedad de los criterios para gestionar las mismas. La organización también ha podido constatar criterios dispares para autorizar o no el acceso a los expedientes en Archivos Históricos Provinciales dependientes del mismo gobierno de una Comunidad Autónoma. Otro ejemplo lo constituye el Archivo General de la Guardia Civil, cuyos fondos incluyen un importante fondo gráfico con fotografías de guerrilleros muertos tomadas a efectos de identificación por los propios guardias civiles: la falta de catalogación de los fondos y la aparente falta de información sobre los fondos existentes por parte de quienes atienden las solicitudes resultan una traba constatada por diversos investigadores especializados.

Hay que recordar además que el Estado español ha ofrecido, aunque de forma parcial, algunas compensaciones económicas a estas víctimas. Para poder acceder a ellas es necesario acreditar documentalmente los hechos que dan derecho a percibirlas. Por ejemplo, si se trata de una indemnización por privación de libertad, es necesario acreditar la estancia en un establecimiento penitenciario y la causa de naturaleza política por la que se produjo el ingreso en prisión. El informe de AI expone el caso de cientos de ex presos políticos de Murcia que no han podido acceder a las compensaciones económicas establecidas por el gobierno de esta Comunidad Autónoma por no haber podido obtener del archivo correspondiente copia del manifiesto de sentencia y certificación del tiempo que estuvieron en prisión, debido a la mala conservación y las dificultades para encontrar sus expedientes.

LA PRIVATIZACIÓN DE LA VERDAD

AI ha constatado que no se ha producido ningún avance para que el Estado cumpla con sus obligaciones según el derecho internacional respecto a las personas desaparecidas que permanecen en fosas clandestinas; al contrario, la Orden del Ministerio de la Presidencia dictada en diciembre de 2005 por el gobierno español traslada al ámbito privado lo que debería enmarcarse en un contexto judicial.

La Orden establece subvenciones para «la investigación, exhumación e identificación de las personas desaparecidas violentamente durante la guerra civil o durante la represión política posterior y cuyo paradero se ignore, a cargo de los particulares o agrupaciones de particulares que ostenten interés legítimo». También para la «recopilación de testimonios orales» y la «recopilación de documentación escrita, en versión original o en soporte digital, de documentos relativos a la guerra civil o al franquismo». Así, en opinión de AI, el derecho a conocer la verdad se «privatiza», haciendo responsables a los particulares o a agrupaciones de particulares de obligaciones que competen al Estado en virtud del derecho internacional.

Hasta el momento han sido las asociaciones de víctimas y sus familiares las que han cargado con la responsabilidad de localizar las fosas y los restos, sin apoyo sistemático de las instituciones públicas y topándose con la posterior negativa de las autoridades judiciales a investigar. Con esta Orden seguirán siendo dichas asociaciones, en caso de cumplir los criterios establecidos por ella, las encargadas de llevar a cabo una tarea que compete única y exclusivamente a los órganos judiciales y administrativos del Estado.

SIGUEN SIN ANULARSE LAS CONDENAS INJUSTAS

Hasta la fecha no ha sido adoptada ninguna medida legislativa que pueda facilitar la nulidad de las condenas a muerte dictadas tras juicios injustos. Mientras tanto, quienes han intentado entablar recursos de revisión con vistas a la nulidad de esas sentencias han seguido tropezando con el trámite en jurisdicción militar, que ha sido sistemáticamente contrario.

Al ha podido tener acceso a 46 autos dictados desde el año 2000 por la Sala de lo Militar del Tribunal Supremo en los que se pedía la revisión de condenas de muerte dictadas en juicios sumarísimos después de la Guerra Civil. En todos ellos y de manera sistemática el Ministerio Fiscal se ha opuesto a la revisión de los mismos. En los autos examinados se deniega la autorización para entrar en la revisión alegando que el acto jurisdiccional se produjo de conformidad con la legalidad de la normativa vigente en el momento. La organización recuerda que en virtud del derecho internacional, toda violación de derechos humanos genera la obligación de proveer y garantizar un recurso efectivo. El derecho a un recurso ante graves violaciones de derechos humanos es inderogable, especialmente cuando se alega la violación del derecho a la vida.

Por último, AI lamenta en su informe que el gobierno español no haya facilitado información alguna sobre los tres casos de desaparecidos reconocidos por el Grupo de Trabajo de Naciones Unidas sobre Desapariciones Forzadas, tal como le viene requiriendo desde 2003, y que tampoco haya iniciado los trámites para la adhesión de España a la Convención de la ONU sobre la imprescriptibilidad de los crímenes de guerra y de los crímenes de lesa humanidad.

Relaxament

Imatge: © Piscina a l'apartament, per Èlsinor.

Hui, després d'una setmana de no fer-ho, he baixat a la piscina a prendre el sol una estona després de dinar, a relaxar-m'hi amb la música d'un reproductor mp3 i amb la lectura, seguides d'una capbussada ràpida i unes braçades.

Fins ara no havia gosat baixar-hi des de la setmana passada perquè encara tenia molt cremada la pell del muscle dret i sobretot la del bescoll, i bastant tocada la de la cara i braços, després de tantes hores com em vaig estar al sol en la pujada a l'Ermita de les Santes.

Així, a poc a poc, aniré preparant-me per a demà, en què vull tornar a pujar al Desert, però aquesta vegada l'objectiu no és tan ambiciós com el de la setmana passada; ara, en una excursió d'unes quatre hores en total, vull arribar fins el castell de Montornés (s.X), a uns 455m d'altitud.

Aquesta vesprada, doncs, de relaxament; i demà, al gimnàs, deixaré el treball de cames per a dimecres o divendres, tot i que, pensant-ho bé, igual em vindria bé com una mena d'escalfament...

Publicitat

Imatge: © Dirigible publicitari sobre Benicàssim, per Èlsinor.

Com podeu vore, hi ha qui aquest proppassat cap de setmana a Benicàssim no ha perdut l'ocasió de fer-se publicitat aprofitant-hi un esdeveniment multitudinari com és el FIB.

Ninferno

...io non so perché il diavolo si fugga del ninferno; ché, s'egli vi stesse così volentieri come il ninferno il riceve e tiene, egli non se ne uscirebbe mai. (G.Boccaccio, Decameron III, 10)

La Font de Roc

Imatge: © Font de Roc, per Èlsinor.

La Font de Roc està en el Desert de les Palmes, a 0'6km de la Font Tallada i a uns 400m a l'esquerra del camí que va cap al castell de Miravet i la carretera comarcal que uneix Cabanes i Orpesa, un poquet abans del Barranc de la Codina (mapa).

És un lloc envoltat per molts arbres i una vegetació exuberant que et protegeix de la calor de l'estiu i que et convida a descansar-hi una mica i a beure i refrescar-te la cara amb una aigua fresquíssima que no para de rajar-hi. Jo, sempre que m'agafa de pas, m'hi quede una estoneta per a recuperar forces, i sempre hi torne; i, cada vegada que ho faig, no puc deixar de recordar aquells versos horacians sobre la rústega font de Bandúsia:

XIII
O fons Bandusiae splendidior uitro,
dulci digne mero non sine floribus,
(...)
Te flagrantis atrox hora Caniculae
nescit tangere, tu frigus amabile
fessis uomere tauris
praebes et pecori uago.
És a dir,

"Oh, font de Bandúsia, d'aigua més transparent que el vidre, mereixedora d'una ofrena de vi pur acompanyat de flors, (...) a tu no sap tocar-te la rigorosa estació de l'asfixiant Canícula, tu la teua frescor amable ofereixes als bous, fatigats per l'arada, i al ramat errant." (Horaci, Odes III, 13)

Localització de la font:

Feblesa

Imatge: Reading, per Edward Poynter (1871).


Si és que no pot ser, que la carn és feble.

Ahir, jo parlant de la força de la voluntat i de la resistència contra els impulsos físics, i aquest matí no m'he pogut resistir a entrar a la llibreria que hi ha justet al costat del gimnàs.

Hi buscava només un vocabulari, i he acabat anant-me'n amb el vocabulari i cinc llibres més: en total, 90'40€. Després, que diguen que la cultura no és cara o que no ocupa lloc, que no han vist encara les prestatgeries de ma casa...o el terra d'alguna de les habitacions.

Pujada a Les Santes

Aquest dimarts vaig tornar a pujar al Desert, encara que aquesta vegada el trajecte va ser més llarg i pesant perquè el meu objectiu era l'ermita de les Santes (s.XVII), a uns 240m d'altitud, però que està a l'altra banda del cim del Bartolo (729m), de manera que havia de pujar i baixar...i tornar, fent el mateix camí però en sentit contrari (mapa).

Per sort vaig pujar per una pista que no coneixia, però que sabia que anava al Bartolo, i allí, a 640m d'altitud, hi era el camí que baixava cap a les Santes (imatge 2), així que em vaig estalviar temps i esforç, que vaig invertir per a tornar fent més volta però sense haver d'ascendir tant: vaig seguir el camí paral·lel al barranc de les Santes fins a la carretera que va de Cabanes a Orpesa i després vaig fer igual amb el del barranc de Miravet, fins que un poc més avant de la Font Tallada vaig baixar muntanya avall fins arribar a la CV-147 al costat mateix del pont que creua l'autopista AP-7; en total, 9h d'excursió (des de les 10:26h fins les 19:34h), amb un total de parades que no arriba a 2 hores.

Són moltes hores a soles i la gent sovint se n'estranya i em pregunta si porte música —cosa que no faig mai— o com m'ho faig per a aguantar-ho, i això sense parlar del desgast físic. Jo ho veig com una prova de resistència contra mi mateix, del meu cos contra la meua voluntat, i com una ocasió per a allunyar-me dels sorolls i olors de la gent i per a tindre-hi una mica de temps per a poder pensar lliurement.

Aleshores és quan hi sent el xerric estrident de les cigales o el brum monòton dels insectes en contrapunt al cant d'ocells invisibles i al so del fullatge dels arbres moguts pel vent, que em recorda el fluix i el reflux de les onades a la mar; o quan, portades per bafarades recalfades, m'hi arriba del terra l'olor de les agulles de pi caigudes, o la dels esbarzerars de vora el camí, i del romaní —que n'hi ha, i molt!—, i, en ocasions, l'olor dolçassa de figueres que em conviden a seure a la seua ombra.

¿I què dir-ne, de les vistes impressionants de la costa castellonenca, del Bartolo, de les Agulles de Santa Àgueda des de la seua vessant nord, de la muntanya calcària de la Sufera (imatge 3), del Pla de Cabanes i de les mateixes Santes, i tot des de més de 600m d'altitud? Cal vore-ho, tot això, i sentir-ho, i olorar-ho, i aleshores voreu com tot el sacrifici per a pujar-hi ha pagat la pena.




Imatges


Imatge 1: Mapa de l'itinerari (18/07/2006)


Imatge 2: © Ermita de les Santes Llúcia i
Àgueda (s.XVII), per Èlsinor


Imatge 3: © La Sufera (501m d'altitud) i, al
fons, la costa i el Pla de Cabanes, per Èlsinor

A l'aigua!

No vos abelleix capbussar-vos-hi? Jo, alguna d'aquestes nits d'estiu, acabaré fent-ho...

Cultura al Desert

EL SANTO DESIERTO

Exposición del 21 de junio al 17 de septiembre ‘06
Museu de Belles Arts de Castelló
Monasterio del Desierto de Las Palmas


Actividades / Activitats......ENTRADA LIBRE / LLIURE

VISITAS GUIADAS / VISITES GUIADES

JULIO / JULIOL 11:00 h

Sábados / Dissabtes 1·15·MUSEU DE BELLES ARTS
Por: Rvdo. J. Miquel Frances Camus·David Montolio i Toran, Comisarios Exposición / Comissaris Exposició

Sábado / Dissabte 29·MONASTERIO DEL DESIERTO DE LAS PALMAS
Por: Padre Alfonso Ruiz Calavia, Comisario Exposición y Prior del Monasterio / Comissari Exposició i Prior del Monestir

AGOSTO / AGOST 10:00 h

Sábados / Dissabtes 5·12·19·PARAJE DESIERTO DE LAS PALMAS
Por: Asociación de Amigos del Desierto

(Segueix)

† LA SANTA MONTAÑA VII CICLO DE MÚSICA SACRA

JULIO / JULIOL__ MONASTERIO DESIERTO DE LAS PALMAS 20:00 h

Sábado / Dissabte 1
Llorenç Barber en el Campanario del Monasterio · Coral Cantiga

Domingo / Diumenge 2
Cor de la Generalitat Valenciana

Lunes / Dilluns 3
Orquesta Sinfónica y Coro del Conserv. Sup. de Música ‘Salvador Seguí’ de Castellón · Coro de Juventudes Musicales de Segorbe

Martes / Dimarts 4
Cor de Noies de l’Orfeó Català

Miércoles / Dimecres 5 a 19:30h en la Ermita de Les Santes (Cabanes)
Veus de Cambra de Vila-real · Grupo de percusión Kimbala de Castellón

Jueves / Dijous 6
Llorenç Barber en el Campanario del Monasterio · Ensamble Amarillis


Colaboran:
Asociación de Amigos del Monasterio
Ajuntament de Benicàssim
Ajuntament de Castelló
Fundación Blasco de Alagón
Fundació Desert de Les Palmes
Diputació de Castelló

18 de juliol

Mutatis mutandis...

Més flagells

Després del dels moters, ja ens hi ha arribat el segon --però major-- flagell de l'estiu.

Hui ja comencen a arribar-hi, sobretot en trens des de Barcelona i València, tot i que alguns han vingut també en bus des de l'aeroport de Manises: són els 'fibers' o assistents al FIB (Festival Internacional de Benicàssim), que enguany s'hi celebra del 20 al 23 de juliol.

He de reconéixer que, des del canvi d'ubicació dels escenaris i de les zones d'acampada, a mi ja no em molesten els seus sorolls ni la música, tot i que encara hi ha gent a la que sí. I és que és insuportable, si tens la desgràcia d'estar-hi prop: música fins a gairebé l'eixida del sol, i, després, assajos durant la major part del dia, de manera que no hi ha forma de poder dormir i descansar una mica en condicions. I, a banda, la gentada que et trobes a les platges i als supermercats locals, que et trauen les ganes d'anar-hi!

Però el pitjor de tot és que eixe cap de setmana la gent de Castelló sol pensar-s'ho dues voltes abans de venir pel caos circulatori i els controls policials, així que tant divendres com dissabte passen sense pena ni glòria: dos dies, en fi, perduts, quan la vida en són poc més de quatre...

Pesta de fibers, també!

Femmes damnées

CXI
FEMMES DAMNÉES
...
Elles tournent leurs yeux vers l'horizon des mers,
Et leurs pieds se cherchent et leurs mains rapprochées
Ont de douces langueurs et des frissons amers.
(Ch. Baudelaire, Les fleurs du mal)

Llàstima

Imatge: Régine Kolle, Dead Drunk Girl, 2003.


Llàstima de xica.

Normalment la veig amb gent que beu molt, però anit era ella, que estarà pels 25 anys o poquet més, la que més havia begut de tots ells, fins el punt de gairebé ni poder-se mantenir dreta; i el meu amic em diu que, cada cap de setmana a Castelló, igual.

Jo no sé quins problemes tindrà, si és que en té cap a banda d'un incipient alcoholisme, però, jove i atractiva com és, fa pena, pena de vore com malbarata la seua vida i com fa allunyar-se'n aquells a qui potser els interessaria.

I qui li queda? ¿La gent amb la que va, eixa mateixa gent que la deixa beure tant i després —jo ho vaig vore anit— se'n desentén? Eixos..., eixos no són amics ni amigues.

Llàstima, sí, de xica, i que només acabe fent-hi pena.

Pujada al Desert: les fotos

Ruïnes del Monasteri Vell (s.XVIII), antic convent
dels Carmelites Descalços




Margallons ('palmitos') a l'Ermita del Naixement
(s.XVII).


(Més fotos)



Vista de la costa des de la pista forestal.



Zona humida un poc més avall del lloc de la foto
anterior.



Monument als voluntaris que van col·laborar
en l'extinció del gran incendi de 1992; està
davant de l'Ermita de Sant Josep.



Cim del Bartolo (728m).

Pujada al Desert

Dimarts de vesprada, per fi, i després de dinar, vaig pujar a peu al Desert de les Palmes, que no és un 'desert' pròpiament, sinó un lloc apartat i tranquil en la denominació dels frares carmelites, tot i que de 'palmitos' o margallons sí que en té en tot el seu terme.

Com era la primera vegada aquest estiu, em vaig decidir per la variant més fàcil: pujar-hi per la CV-147, de pendent més suau (relativament, ja que n'hi ha un tram d'un quilòmetre en què s'enfila cent metres) però amb més revolts i més distància a recórrer, i tornar per la pista forestal que comença al costat mateix de les ruïnes del Monasteri Vell (del s.XVIII); en total és passar del nivell de la mar fins als 340m de la Font i l'Ermita de Sant Josep en uns sis quilòmetres, o set des de l'apartament.

(Segueix)

És un circuit en el que gairebé no em detinc a descansar, tret de les parades per a beure, que solen ser-ne dos o tres: a l'arribada al pont que passa per dalt de l'AP-7, a l'entrada de la pista forestal (a 1h de marxa) i a un mirador que hi ha vora carretera a 280m d'altitud al costat d'un cim i a 30' de marxa de l'anterior parada; després pare sempre a la Font de Sant Josep (a uns 20'-30' de l'anterior), i, de vegades, a la de l'Ermità, que està a 10'-15' pista avall, amb molta més aigua i sense ningú que t'hi destorbe.

Aquesta vegada, com em sentia amb forces i encara no tenia set, em vaig botar la parada del pont i vaig continuar sense detindre'm fins a la del mirador; de fet, estic content de la resposta del meu cos, i no només perquè no em va caldre beure fins tan avançat l'itinerari, sinó també perquè hi vaig anar i tornar en quatre hores: eixia cap a les 15:35h i hi arribava a les 17:30, i després estava de tornada ja a les 19:30h, i això que vaig fer moltes paradetes per a fotos i em van fer una enquesta i tot sobre aquest parc natural abans que no hi arribaren dos autobusos plens d'italians.

Total, que ara estic pensant en allargar la travessia i pujar fins al cim del Bartolo, baixar per darrere i arribar a l'Ermita de les Santes, i tornar vorejant la Serra de les Santes primer i el barranc de Miravet i les Agulles de Santa Àgueda després fins arribar o bé a la CV-147 o bé fins a la Font Tallà i des d'ací baixar per pista forestal fins a Benicàssim i a l'apartament.

Somniant-hi

Sovint no me'n recorde, dels somnis de la nit anterior, però segur que n'he tingut perquè són la vàlvula d'escapament natural d'allò que conscientment hem hagut de reprimir i d'interioritzar.

No sabria dir quins m'agraden més, ja que de vegades poden ser molt reals i igual hi sent música com parlar en una altra llengua o el fregament d'una altra pell.

Però, pensant-m'ho millor, crec que els que més m'agraden —i no malpenseu, que vos conec— són...els premonitoris, hehehe.

:D

Perdut?

Ara, ja no.

Caminada

Aquesta vesprada, després d'una breu migdiada, he eixit mig amagat d'Elsinore per una poterna i, armat només amb unes monedes de plata i un sarró on havia desat una ampolla amb aigua, m'he mesclat amb el poble i he pujat a peu fins el cim més alt dels voltants, allà on alguns frares viuen en deserta soletat i la pietat d'altres els hi ha fet construir antres i ermites.

Estic cansat perquè feia temps que no usava els peus per a moure'm fora del castell, acostumat al cavall i a la carrossa com estic, però alhora content perquè no em note tan cruixit com potser esperava en aquesta primera escapada: al cap i a la fi, sembla que l'exercici diari de l'esgrima i de la lluita no han sigut debades, almenys en l'aspecte de resistència física, que no tot han de ser Wittenberg i les seues lliçons.

Hauré de repetir-ho, doncs, que ja hi ha prou de murs florits, cambres humides i olors salobroses: ara m'abelleixen els cims oberts als vents i l'olor de pins i de romaní.

Final del Mundial

Vinyeta de Forges a El País (02/07/2006)

Diumenge va celebrar-se a Berlín la final del Mundial de Futbol '06, i els qui més ho van sentir em sembla que són els qui van acabar-hi molt abans...però no els jugadors o afeccionats precisament.

Repòs del guerrer

Dissabte a la nit van servir bé el seu amo i ahir es van estar tot el dia de repòs a la terrassa de l'apartament, penjades a l'estenedor per a airejar-se i despendre's de tota la pudor de fum que hagueren pogut arreplegar-hi.

No va ser, però, una nit gaire normal, la del dissabte: no s'hi veia tota la gent de sempre, ni estaven ella i les seues amigues. I, de bon inici, cal dir que la nit prometia, i fins i tot van vindre-hi a sopar una parella d'amics des de València (bé, de fet, de Canet, on havien anat a l'apartament d'ella a passar-hi el cap de setmana).

Llàstima, doncs, perquè, malgrat haver-li fet un bon paper al seu amo, podrien haver-li'n fet un de millor, i ara els caldrà esperar-s'hi un parell de caps de setmana més desades a l'armari.

Llàstima, sí.

Calor

Amb aquesta calda, si no tenim la mar ni cap piscina a mà, sempre ens quedarà una bona banyera per a refrescar-nos-hi i fer-hi vida social...

De gresca

Model d'utilitat per a penjar-vos al coll quan isqueu de gresca i no sapigueu en quin estat hi quedareu...

(Segueix)

...o millor no (almenys a València, i sobretot aquest cap de setmana).

Invitació a sopar

Com hui encetem un nou cap de setmana i la gent sol quedar per a sopar fora, he pensat en convidar-hi l'amic fabullus, i què millor que fer-ho com al seu homònim, l'amic de Catul.

I així, a més, arreplegue la suggerència —arribada a través de Sebastià Giralt— de triar un poema de Catul que feia Isabel Barceló al seu bloc, Mujeres de Roma, la lectura del qual vos recomane.

XIII. ad Fabullum
CENABIS bene, mi Fabulle, apud me
paucis, si tibi di fauent, diebus,
si tecum attuleris bonam atque magnam
cenam, non sine candida puella
et uino et sale et omnibus cachinnis.
haec si, inquam, attuleris, uenuste noster,
cenabis bene; nam tui Catulli
plenus sacculus est aranearum...

XIII. A Fabul
Si els déus t'afavoreixen, benvolgut Fabul, soparàs bé a ca meua d'ací a uns quants dies...sempre que t'hi portes un bon —i opípar!— àpat i una radiant xicona, vi, sal i facècies de tota mena. Si, com et dic, t'hi portes tot això, guapetó, soparàs bé, que la bossa del teu estimat Catul està plena d'aranyes...

(Segueix)



...sed contra accipies meros amores
seu quid suauius elegantiusue est:
nam unguentum dabo, quod meae puellae
donarunt Veneres Cupidinesque,
quod tu cum olfacies, deos rogabis,
totum ut te faciant, Fabulle, nasum.

...A canvi, però, rebràs un afecte sincer o bé una cosa que és més agradable i exquisita, puix que t'hi oferiré el perfum que Venus i Amors li varen concedir a la meua xicota, el qual, en olorar-lo, farà que pregues als déus, Fabul, que a tot tu et facen nas.

Optimisme excessiu

Com es pot vore en aquesta fotografia feta aquest mateix matí, n'hi ha qui és optimista fins al final...

Pesta de moters

Aquest proppassat cap de setmana, i després d'un any, han tornat a trencar la tranquil·litat de l'estiueig amb el soroll dels seus motors.

Jo em pensava que tindria alguna cosa a vore amb les festes de Sant Pere, celebrades al Grau de Castelló aquesta setmana passada, però no: ha sigut una concentració de propietaris de Harley Davidson (HOG, Harleys Owners Group) a Benicàssim entre el 29 de juny i el 2 de juliol, la Spanish Hog Rally.

I per desgràcia no serà la darrera concentració motera, perquè entre el 8 i 9 de juliol n'hi haurà una altra, la 1ª concentración Duc Addiction - Meccanica.

Està vist que no hi ha manera de lliurar-se'n i que aquesta pesta de moters acaben tornant-hi sempre, com els malsons de Freddy Krueger i els disbarats de Scary Movie...

València, 0 - Vaticà, 2

20 octubre 1982: pantanà de Tous. → 8 novembre 1982: Visita de Karol Wojtyla.
3 juliol 2006: descarrilament del metro a València.→ 8-9 juliol 2006: Visita de Joseph Ratzinger.

Ratzinger, més val que tu i els teus successors vos quedeu en casa i no torneu mai més.

Vacances

Només era un mer acte formal de poc més de vint o trenta o trenta minuts, gairebé una presència testimonial, però calia ser-hi; i, després, definitivament ja de vacances, sense haver de pensar en cap altra cosa, ja l'estiu per a mi.

Ara bé, per tal de no haver de matinar hui en excés i, a més, arribar-hi més d'una hora o hora i mitja abans per causa de les roïnes combinacions del transport públic des de Benicàssim, al que han deixat fora de la xarxa ferroviària de rodalies, vaig haver de marxar ahir de vesprada cap a València i passar-hi la nit entre els ecos de la desgràcia produïda cap a migdia i una calor agobiant que contrastava amb la fresqueta de l'apartament.

Tanmateix, això ja pagava la pena per la compensació de poder accedir a internet tota la vesprada amb la banda ampla d'ONO i no anar-hi a pas de tortuga com ací, que, com a màxim, només arribe a una velocitat de 52 kbps (sí, ho heu encertat: línia telefònica convencional amb mòdem de 56 kbps i connexió gratuïta d'un proveïdor comercial); i, sobretot, a l'estació de la RENFE de Benicàssim estant, vore-hi tan a prop les Agulles de Santa Àgueda i el Bartolo, que m'han fet ganes de tornar a pujar-hi.

Pròpiament, a les Agulles encara no he pujat mai --i potser ja n'és hora--, però sí al Bartolo, que és el cim més alt (728m) del desert de les Palmes i on hi ha un repetidor de televisió, i al Castell de Montornés (455m), i sobretot al Monasteri Vell (ca 320m); més lluny, i seguint el Barranc de Miravet, he arribat fins el Castell de Miravet i, per darrere de la Serra de les Santes, fins l'Ermita de les Santes i, més enllà, fins a Cabanes i el seu arc romà.

En fi, que, caminar, he caminat molt, i m'abelleix tornar-ho a fer aquest estiu, i més després d'haver estat ahir relativament prop de les Agulles, així que ja vos assegure que més d'una 'crònica' n'hi voreu.

Tragèdia (2)

Vinyeta de Forges a El País (04/07/2006)
I ja en van més de quaranta, de morts.

Tragèdia

Hui València està en boca de tothom per un tràgic accident a la línia 1 del metro; si la coneixença s'ha d'obtenir així, més val passar-hi desapercebut.

Descansen en pau les víctimes.

Trets a cegues

Imatge: © El Voramar ahir, per Èlsinor.

Ahir a mitjan vesprada me'n vaig anar passejant pel Passeig Marítim fins el Voramar a prendre-hi alguna cosa com faig gairebé cada diumenge d'estiu, perquè així aprofite també per a desemboirar-me una mica.

No sé, hi havia poca gent en comparació a com el recordava de l'estiu passat, que havies de fer cua per poder seure a la seua terrassa; igual és perquè encara és juliol, i, a més, el primer cap de setmana, però no les tinc totes amb mi.

Tanmateix, el principal és que —igual que l'any passat— no hi era ella; de fet, mai me l'hi he trobada, és un tret a cegues que encara no ha fet blanc. I la veritat és que m'agradaria encertar-lo, perquè només la conec de vore-la per Benicàssim a un o dos locals els dissabtes —i únicament els dissabtes— a la nit, i això des de l'estiu passat; i ni els meus amics la coneixen ni he pogut situar-la enlloc més

I veig que ella s'hi ha fixat, i dissabte, que va ser el primer, no parava de mirar; i ho sé perquè al local on me la vaig trobar amb les amigues jo tampoc no li vaig traure l'ull de sobre...

Terra ignota (2)

Gràcies a exploradors animosos com pedra filosofant va traçant-se'n la cartografia...

Orgull gai

Imatge: Freundinnen, de Gustav Klimt (1916-1917)


Quand les filles couchent à deux, le sommeil
reste à la porte. (...)
(P. Louÿs, Chansons de Bilitis 26, vv.6-7)


I, amb aquestes celebracions, com no recordar-se'n, de Carol i Noe?