Caminada

Aquesta vesprada, després d'una breu migdiada, he eixit mig amagat d'Elsinore per una poterna i, armat només amb unes monedes de plata i un sarró on havia desat una ampolla amb aigua, m'he mesclat amb el poble i he pujat a peu fins el cim més alt dels voltants, allà on alguns frares viuen en deserta soletat i la pietat d'altres els hi ha fet construir antres i ermites.

Estic cansat perquè feia temps que no usava els peus per a moure'm fora del castell, acostumat al cavall i a la carrossa com estic, però alhora content perquè no em note tan cruixit com potser esperava en aquesta primera escapada: al cap i a la fi, sembla que l'exercici diari de l'esgrima i de la lluita no han sigut debades, almenys en l'aspecte de resistència física, que no tot han de ser Wittenberg i les seues lliçons.

Hauré de repetir-ho, doncs, que ja hi ha prou de murs florits, cambres humides i olors salobroses: ara m'abelleixen els cims oberts als vents i l'olor de pins i de romaní.