Toca on te vulles

-Val-me Déu, i com est feixuga! Mirau si em pot deixar dormir.

Dix Plaerdemavida (...):

-Oh com sou donzella de mal comport! Eixiu ara del bany e teniu les carns llises e gentils: prenc gran delit en tocar-les.

-Toca on te vulles -dix la Princesa-, e no poses la mà tan avall com fas.

(Joanot Martorell, Tirant lo Blanc, c.233)

Ingerències catòliques

No fa ni tres mesos encara que el govern central va decidir fomentar la natalitat ajudant els pares amb 2.500€ per fill nascut a partir de l'11 de juliol, ajudes que en alguns casos poden augmentar a 3.500€ tractant-s'hi de mares fadrines, famílies nombroses i fills discapacitats, i així tothom content.

Tothom content? No, perquè "con la iglesia hemos topado" i encara hi ha un reducte integrista com és la Conferència Episcopal que s'hi oposa adduint-hi en paraules planes que a les mares fadrines amb xiquets sense pare conegut no se les hauria d'ajudar perquè això podria incitar a més joves a caure en el 'pecat' de la carn, si saben que finalment acabaran tenint-hi un premi de tants diners.

No és que ho diguen així, però se'ls hi veu el llautó, i mira quina casualitat que la primera cosa que algun amic proper a l'Opus m'ha arribat a dir (o, més ben dit, reprotxar) és que si ningú no creguera en l'existència de Déu tot seria desenfrenament sexual i orgies a dojo; no res de matar-nos els uns als altres, de robar-nos, o de fer-nos tot el mal possible, no: el més greu de tot era que ens rebolcaríem en els plaers de la carn!

Ara, el que a mi més greu en sap del cas és que aquesta pesta de gent --que, a més, són ciutadans d'un Estat estranger-- sembla que s'han de posar en tot. També allò que és del Cèsar els pertany, sense fer cap cas de les doctrines del seu mestre? A ells que els va o que els ve allò que un Estat laic decidisca per a ajudar els seus ciutadans? I després encara tenen la barra de denunciar altres esglésies --o sectes- de fer proselitisme!

Em sembla que hui en dia llur mestre sí que tindria feina per a expulsar-los a fuetades del seu temple, tant als mercaders com als fariseus que s'hi han instal·lat...

Música, maestro...!

Si vos agraden les manualitats i teniu dos condoms sense usar a mà, sempre li podeu donar un toc 'marxós' i original a la vostra habitació...


[Vist a No me puedo creer que lo hayan inventado]

Model bilingüe

Aquest matí he sentit a Catalunya Ràdio que, coincidint amb la celebració del Dia Europeu de les Llengües, la Comissió Europea ha fet conéixer un informe en què lloa l'eficàcia del model d'immersió lingüística en l'àmbit educatiu portada a terme pels governs del País Basc, Galícia, Catalunya i País Valencià (i, de les Illes, què?).

Home, què voleu que vos en diga? En la teoria aquest model sona molt bonic --i, pel que sembla, el seu cant de sirena ha encisat la Comissió--, però, en la pràctica i almenys a un País Valencià governat pel PP, em pareix una presa de pèl en la que el valencià és bandejat de totes les maneres possibles: la primera, no exigint-ne el coneixement com a pas previ per exercir-hi l'ensenyament, amb la qual cosa hi ha assignatures de línia en valencià que s'imparteixen en castellà, o alumnes que han cursat en valencià l'ESO i no poden seguir-hi a Batxillerat.

En fi, tot un desgavell --segurament interessat-- que hem de patir els valencianoparlants i que des de l'Escola Valenciana no es cansen de denunciar...i ara va i el posen com a exemple a seguir! Sí, sí, seguiu l'exemple d'ací i ja ho voreu...

Res a amagar

Tampoc no té res a amagar en els 31kg de només ossos que pesa Isabelle Caro, la model francesa de 27 anys protagonista de la darrera campanya publicitària d'Oliviero Toscani, aquesta vegada contra la malaltia de l'anorèxia...

[Fotografia a La Repubblica]

Partit de les dones

Imatge: Cartell electoral del Partia Kobet
(PK, 'Partit de les Dones') polonès.

Sembla ser que a Varsòvia el Partit de les Dones tampoc no té res a amagar...

I sí, no en sé la raó, hehehe, però segons el diari italià La Repubblica la idea ha sigut d'un home, en concret de Piotr Pietucha, el company de Manuela Gretkowska, la líder del partit.


[Vist a La Repubblica]

Acabament de l'estiu

Imatge: © Castell de fi de festes de Benicàssim, per Èlsinor (23/09/2007)

Ahir va ser alhora l'acabament de l'estiu i la de les festes de Benicàssim, amb la qual cosa comença també la temporada fins al pont del Pilar de passar el cap de setmana a l'apartament i d'eixir a la nit per Castelló.

Sens dubte, amb la declaració de Zona Acústicament Saturada i el tancament de tots els locals a l'1:30h, aquest ha sigut un estiu horribilis, el pitjor de tots fins ara...i el darrer cap de setmana no n'ha sigut una excepció, amb pluges fortes que ha fet la gent quedar-se a casa o a Castelló.

I, com a coronament dels despropòsits, l'Ajuntament ha deixat les casetes de festes sense música pròpia, posant-ne ells la que volien --i només fins a les 3h de la matinada, les 4h en dissabte!-- per a tot el recinte firal mitjançant un sistema de megafonia convencional, de manera que no podia sentir-se des de les casetes...i encara sort, que s'hi sentia horrible; i, no contents amb això, hi han instal·lat un entaulament per a les orquestres la nit que hi feien revetlla, així que ja vos ho podeu imaginar.

Per tant, i vistos els antecedents, també és normal que el castell de fi de festes el dispararen diumenge a les 22:30h i no pas a les 24h, com és usual.

En fi, que es pensen ser un indret turístic d'àmbit internacional i continuen, enguany moooooolt més que mai, sent un llogarret amb massa ínfules :(

Delers antics

Heus ací altre dels delers antics.
Passa i nua't, amiga (...)
No t'hi retardes més. Cercarem ambdós
la joia del jaç...

(Pere Bessó, Lectura d'Arnaut Daniel)

Boutade ppera

Parlant-ne l'altre dia amb una companya del treball, va concloure-hi que, "quan s'apropen les eleccions, els polítics es tornen tontos".

I és que té delicte la darrera boutade dels pperos blavencians, que a més és bona mostra de la seua contumaç obstinació en voler eixir-se'n amb la seua malgrat la llei; estic parlant, evidentment, de la 'Education for citizenship' (!?).

Per als qui no viviu al País Valencià o bé --cosa estranya-- no vos n'heu assabentat, m'hi estic referint a la proposta del president ppero Francisco Camps de fer cursar en anglès l'assignatura d'Educació per a la ciutadania, que ells rebutgen i a la que s'oposen de totes, totes.

En anglès! I, ja posats a fer-hi la punyeta, per què no en basc? Diuen que així ajudaran a desenvolupar el 'trilingüisme' (!?) dels valencians --però si els castellanoparlants encara hi són majoritàriament monolingües!!--, però mira, jo preferiria que fóra en basc, que almenys és una llengua ibèrica.

Clar, la resposta de l'oposició personificada en Joan Ignasi Pla ha sigut la previsible: doncs, si és per a fomentar el 'trilingüisme' (!?), potser seria també bo cursar en anglès l'assignatura de Religió...

En fi, com ja esteu veient-hi, paraules, només paraules i buscar com fotre.

Messenger real

Segur que ja hi ha qui ho fa, això...

[Vist a No puedo creer que lo hayan inventado]

Elogi de la lectura (2)

Fragment 2:

La ventaja de los libros (...) era que podías apropiarte de las vidas, historias y reflexiones que encerraban, y nunca eras la misma al abrirlos por primera vez que al terminarlos. Personas muy inteligentes habían escrito algunas de aquellas páginas; y si eras capaz de leer con humildad, paciencia y ganas de aprender, no te defraudaban nunca. Hasta lo que no comprendías quedaba ahí, en un rinconcito de la cabeza; listo para que el futuro le diera sentido convirtiéndolo en cosas hermosas o útiles. (cap 11: "Yo no sé matar, pero voy a aprender")

(Arturo Pérez-Reverte, La Reina del Sur)

Piròmans

Imatge: © Cotxes cremats durant la matinada, per Èlsinor (19/09/2007)

Aquesta nit li ha tocat al meu barri, gairebé a la porta de casa, com si diguérem: quatre cotxes i un contenidor cremats pels fillsdeputa que des de ja fa temps es dediquen a il·luminar encara més la nit del Cap i Casal amb fogueres alimentades per tota mena de vehicles i de mobiliari urbà. Llàstima no cremar-s'hi ells mateixos també!

Dinar japonès

Imatge: © Segona ració de wasabi, per Èlsinor (18/09/2007)

Hui reconec que m'he deixat véncer per la gola i, aprofitant que en tornar de treballar m'hi deixaven pràcticament enfront, m'he quedat a dinar a un restaurant japonès, l'Osaka I, però això sí, de menú, perquè el meu objectiu era tastar el menjar japonès i no fer-hi una gran menjotada ni deixar-m'hi gaire diners.

El menú és molt senzill i barat (8,75€): dos mini rotllets, un bol d'amanida japonesa (rodanxes de cogombre en una salsa líquida), un altre d'arròs fregit, un plat a escollir, beguda (refresc, aigua, cervesa o copa de vi) i postres (flam, gelat) o cafè; la trampa està en què si et demanes postres, el cafè l'has de pagar a banda (1,35€ el cafè sol), i si a més sense adonar-vos-en feu com jo i per a beure demaneu una botelleta de vi de 3/8 (un amb denominació d'origen de La Rioja: un CVNE envellit, collita del 2004, que te'l cobren a...8,75€, com el menú!), acabareu doblant el preu inicial i vos eixirà la brometa també per 20,17€ :(

Clar, tenint en compte que havia esmorzat gairebé res a les 10h, el vi m'ha pujat de seguida i ja no he gosat demanar-hi un gotet de sake (o 'nihonshu', com en diuen del licor d'arròs, ja que 'sake' és qualsevol alcohol), però mira, igual m'he estalviat un altre esglai pecuniari. Això sí, m'he venjat acabant-me gairebé dues racions de wasabi verd (rave picant japonès) amb el sushi (peix cru en rodanxes): llàstima que seria un succedani i no l'original, que és molt car!

Per cert que m'ha agradat, el wasabi, i vos el recomane si sou addictes als picants, sobretot per la novetat que hi notareu amb estranyesa: no pica a la llengua ni a la gola, sinó que se'n puja directament al nas i als lacrimals, gairebé provocant-te les llàgrimes durant un parell de segons abans de desaparèixer sobtadament eixa forta picor, així que, si hi aneu amb algun amic o amiga sensible al picant, podeu fer-vos-hi un fart de riure... ;)

Ara, que allò que haig de fer abans de tornar-hi és aprendre a usar els bastonets, que mira que he anat a xinesos i encara no hi he aprés; això i també documentar-me sobre cuina japonesa per a saber què menjar amb què, i com, que hui gairebé m'hi sentia com un bàrbar --un gaiyin--, i més amb els cambrers japonesos sense deixar de voltar-hi amunt i avall.

Elogi de la lectura (1)

Fragment 1:

Y así Teresa comprobó que lo que no era más que un objeto inerte de tinta y papel, cobraba vida cuando alguien pasaba sus páginas y recorría sus líneas, proyectando allí su existencia, sus aficiones, sus gustos, sus virtudes o sus vicios. Y ahora tenía la certeza de algo vislumbrado al principio (...): que no hay dos libros iguales porque nunca hubo dos lectores iguales. Y que cada libro leído es, como cada ser humano, un libro singular, una historia única y un mundo aparte. (cap 8: "Pacas de a kilo")

(Arturo Pérez-Reverte, La Reina del Sur)

Les acaballes de Catul

II, 4
He rescatat la meua adolescència
amb brusca mà mentre mirava el cos
esvelt i nu, dempeus damunt la sorra,
compacte i bru, d'adelerada gràcia.
(V.Andrés Estellés)

Jornades gastronòmiques

Per si vos interessa passar-vos-hi, està obert tots els dies de 12:30h a 16h, i de 20:30h a 24h.

Jo vaig anar-hi amb ma mare ahir a migdia, que se suposava que n'era la inauguració, però resulta que l'havien haguda d'ajornar fins a la nit perquè els havien fet canviar de lloc la immensa carpa (1000m²) on són els stands i no havien tingut temps d'enllestir-ho tot, així que vam acabar dinant a La sidrería de... amb tapes com patatas al cabrales, chorizos a la sidra, revuelto de oricios..., i postres com el tocinillo de cielo; i de beguda, clar, sidra natural.

De totes maneres, al cap i a la fi Astúries i Galícia són comunitats veïnes...

Mal oratge

Imatge: © Núvols matiners a Benicàssim, per Èlsinor (14/09/2007)

A primera hora del matí, l'oratge no estava gaire clar i amenaçava pluja, que s'ha fet realitat cap a les huit amb un plovisqueig que ha deixat pas a una forta ramassada una hora després, així que bon començament han tingut les festes patronals de Benicàssim!

Després, però, ara cap a migdia ha acabat eixint-hi un sol tímid que sembla voler afermar-s'hi: a vore si almenys a la nit no plou, que és finde...i festiu ací ;)

Moltes felicitats!!

Moltes felicitats i que en siguen per molts més!! Una vegada més, un any més, però amb el desig de tornar a repetir aquesta felicitació l'any vinent, i l'altre, i l'altre...; mentrestant, tu, gaudeix del teu dia com si fóra la primera vegada.

Platges familiars

Tot i ser-hi ja en ple s.XXI, encara hi ha qui em sorprén amb una mentalitat més pròpia de la primera meitat del segle passat que no pas de l'actualitat.

L'altre dia vaig llegir a uns dels diaris gratuïts de València --El Micalet, que en realitat és una versió reduïda de Las Provincias-- una notícia que ja havia llegit a començaments d'estiu al 20 minutos: hi ha una plataforma alacantina de banyistes que ha demanat la prohibició de prendre el sol en tanga o topless en algunes platges d'Alacant, El Campello i Santa Pola.

Doncs mira, molt bé, i ja posats demanem que torne posar-se en pràctica la Ley de maleantes y vagos del franquisme i fem anar també la Guàrdia Civil a patrullar les platges per a impedir que hi haja cap descarada amb un biquini o banyador que atempte contra la 'moral pública' o l'elegància, que per a ells és sinònim d'anar-hi ben tapadeta.

Però clar, ja posats, jo també demanaria que s'hi restringira l'accés a partir d'una certa edat o d'un cert pes --sobretot per qüestions estètiques--, i segur que tothom afegiria altres restriccions per diferents motius; igual eixíem guanyant-hi, ¿no?

11-S

I ja fa sis anys, que vaig vore aquestes imatges en directe sense acabar d'entendre de què anava la cosa. Després, me'n vaig baixar a la platja a prendre el sol...

Ah, i, per cert, bona Diada :)

Voramar

Imatge: © Amb el portàtil al Voramar, per Èlsinor (09/09/2007)

Ahir, per segona vegada en tot l'estiu, vaig fer una passejada fins al Voramar a prendre-hi alguna cosa tranquil·lament a mitjan vesprada, quan el sol ja deixa d'escalfar amb tota la seua força i ja no hi arribes xop de suor pels gairebé tres quilòmetres de distància que em cal recórrer fins aplegar-hi --i uns altres 2,8km de tornada, clar.

Com que ja és setembre i s'hi nota una disminució de la gent, no vaig tindre cap problema per seure-hi, i això que enguany han reduït el nombre de tauletes a la terrassa però les han fetes el doble de gran...amb la qual cosa no sé si s'hauran adonat de què hi tenen menys clients, però mira, ja s'ho faran ells mateixos, que a mi tant em fa.

Ara, allò que em va cridar l'atenció és que dues de les tauletes estaven ocupades per gent amb ordinadors portàtils funcionant: l'una, amb un xic tot sol; i l'altra amb tres xicones a les que després es van afegir un parell d'amics...també amb un altre portàtil! I en Pasqua ja em vaig adonar d'una situació pareguda, només que aleshores era un grupet de xics.

Serà que a l'hotel hi haurà connexió wifi gratuïta i aquests --que, certament, no tenien pinta de clients-- se n'estan aprofitant? Perquè anar a relaxar-se a una terrassa vora la mar amb un ordinador portàtil a l'esquena --i no a una, sinó a dues tauletes-- em sembla que no.

Doncs mira, si és això, em sembla que jo també me n'aprofitaré mentre puga, i, a més, amb vistes a la platja... ;)

Fondo plaer

Molt he estimat i estimaré molt més
sense cap llei de mirament i traves
que m'escatimin el fondo plaer
que molta gent diria incomprensible.

(M.Martí i Pol, Capfoguer)

Desficacis

Ara que ja han passat un parell de setmanes de la mort del futbolista de 22 anys Antonio Puerta i potser els ànims d'alguns estiguen ja més serens, ¿no vos sembla un gran desficaci totes les mostres de dol que s'hi van muntar d'una manera gairebé histèrica? Si fins i tot volien concedir-li la medalla d'or al mèrit esportiu!

Perquè, a banda d'haver mort jove per una malaltia del cor i --mai més ben dit-- amb les botes posades, ¿quina cosa d'importància o de 'mèrit esportiu' ha fet aquest per a meréixer tant d'homenatge i tanta plorera pública? Què de trist tenia la seua vida? En quines condicions de misèria vivia?

I és que, per a més inri, en eixos mateixos dies morien dos operaris aixafats per un ascensor, dos més d'una llarga llista de sinistralitat laboral, i, que jo sàpiga, ni se'ls va retre cap homenatge ni se'ls va concedir cap medalla d'or al mèrit laboral: i per què a ells no, i a l'altre sí?

En fi, em sembla que aquesta societat en la que ens toca viure ha perdut el nord ja fa temps i els valors han deixat de ser-ho, i per això desficacis com aquest...que d'ací a un temps resorgiran d'una manera semblant, o, si no, ja ho voreu.

Mario: Game Over

Realment n'és la fi...?

Inversions rentables...

Vinyeta d'Erlich a El País (06/09/2007)

Tot i que l'estiu ja s'haja acabat per a més d'u --i d'una!--, potser encara hi sou a temps...

Meme

Publicava l'altre dia al seu blog la nimue un meme que li havien passat a ella i que, a més de ser fàcil de seguir, sembla interessant: publicar la imatge que utilitzem com a fons d'escriptori i explicar-ne la raó.

Bé, puix la de dalt és la imatge que jo tinc al portàtil, que és l'ordinador que estic fent servir durant tot l'estiu. No recorde ara on la vaig trobar ni qui n'és l'autor o què representa, però em va agradar la languidesa i tristor que desprén, ideal per a l'ocasió en què volia utilitzar-la, i després me'n vaig enamorar i vaig començar a usar-la com a fons de l'escriptori; potser ara hauria de canviar també els sons del sistema i adaptar-li'ls (basant-me en Sibelius i el seu poema simfònic Finlàndia?), però em sembla una feinada i ho deixaré per a quan estiga més avorrit... :)

Tornant-hi

Imatge: © Esperant taula a La Manduca, per Èlsinor (01/09/2007)

Tot i que vaig arribar a pensar en no tornar-hi almenys fins a mitjan setembre, que és quan ja hi ha menys forasters de vacances omplint els locals a l'hora de sopar, hem estat tornant periòdicament a La Manduca aprofitant els dos o tres dissabtes que no hi han vingut els amics de València, amb qui ens hem dedicat a recórrer-hi establiments amb carn rostida (a la pedra o a la brasa) al menú.

Si més no, sembla que hagen corregit ja les deficiències del menjar que vam haver de patir-hi en un parell o tres d'ocasions encara que continuen en el retard entre plats, si bé no hi triguen tant com abans, supose que perquè o ja no hi ha tanta gent o perquè els cambrers s'hi han posat les piles.

D'altra banda és una aposta segura quan no tenim reserva en cap lloc i és hora de sopar, perquè en estiu a Benicàssim és gairebé impossible trobar lloc per a sopar els dies a partir de quarts de deu si no és amb reserva prèvia; de fet, proppassat dissabte --i era ja setembre!-- l'espera per a sopar a La Manduca era d'una hora ja abans de dos quarts...i a més d'u els van dir que no podrien sopar-hi! A nosaltres, en canvi, ens van fer seure als cinc minuts d'arribar-hi passant per davant de tothom; i és que --ens va dir després l'encarregat-- "la veteranía es un grado".

Això sí que és agombolar els clients fidels i induir-los a fer-los tornar més vegades...!

No hi confies...

Inmortalia ne speres, monet annus et almum
quae rapit hora diem....

L'estació en què estem i l'hora que ens priva del benigne dia t'aconsellen que no confies en la perdurabilitat (...) Qui sap si els déus del cel afegiran el dia de demà al d'avui! Només tot allò que hauràs lliurat al teu gust esquivarà les cobejoses mans d'un hereu. (Horaci, Odes IV, 7)


[Font: Et Ego In Arcadia...]

La flor del gesmil

Del teu pit he volgut prendre
la flor del gesmil,
i ara bé que m'acompanya
la flaire subtil.

(C.Salvador, Desig de l'amor)

Esperits i esperits...

De les lectures que encara tinc pendents...

Para la Cátedra de Religión

Cuando llegué a Roma por primera vez, yo ya no creía en Dios, y no tenía más que a la tierra por único cielo y único infierno. Pero no guardaba un mal recuerdo del Dios padre de los años de mi infancia, y en mis adentros seguía ocupando un lugar entrañable el Dios hijo, el rebelde de Galilea que había desafiado a la ciudad imperial donde yo estaba aterrizando en aquel avión de Alitalia. Del Espíritu Santo, lo confieso, poco o nada me había quedado: apenas el vago recuerdo de una paloma blanca de alas desplegadas, que caía en picada y embarazaba a las vírgenes.
No bien entré al aeropuerto de Roma, un gran cartel me golpeó los ojos:
BANCO DEL ESPÍRITU SANTO.
Yo era muy joven, y me impresionó enterarme de que la paloma andaba en eso.
(Eduardo Galeano, Patas arriba. La escuela del mundo al revés)