Dinar japonès

Imatge: © Segona ració de wasabi, per Èlsinor (18/09/2007)

Hui reconec que m'he deixat véncer per la gola i, aprofitant que en tornar de treballar m'hi deixaven pràcticament enfront, m'he quedat a dinar a un restaurant japonès, l'Osaka I, però això sí, de menú, perquè el meu objectiu era tastar el menjar japonès i no fer-hi una gran menjotada ni deixar-m'hi gaire diners.

El menú és molt senzill i barat (8,75€): dos mini rotllets, un bol d'amanida japonesa (rodanxes de cogombre en una salsa líquida), un altre d'arròs fregit, un plat a escollir, beguda (refresc, aigua, cervesa o copa de vi) i postres (flam, gelat) o cafè; la trampa està en què si et demanes postres, el cafè l'has de pagar a banda (1,35€ el cafè sol), i si a més sense adonar-vos-en feu com jo i per a beure demaneu una botelleta de vi de 3/8 (un amb denominació d'origen de La Rioja: un CVNE envellit, collita del 2004, que te'l cobren a...8,75€, com el menú!), acabareu doblant el preu inicial i vos eixirà la brometa també per 20,17€ :(

Clar, tenint en compte que havia esmorzat gairebé res a les 10h, el vi m'ha pujat de seguida i ja no he gosat demanar-hi un gotet de sake (o 'nihonshu', com en diuen del licor d'arròs, ja que 'sake' és qualsevol alcohol), però mira, igual m'he estalviat un altre esglai pecuniari. Això sí, m'he venjat acabant-me gairebé dues racions de wasabi verd (rave picant japonès) amb el sushi (peix cru en rodanxes): llàstima que seria un succedani i no l'original, que és molt car!

Per cert que m'ha agradat, el wasabi, i vos el recomane si sou addictes als picants, sobretot per la novetat que hi notareu amb estranyesa: no pica a la llengua ni a la gola, sinó que se'n puja directament al nas i als lacrimals, gairebé provocant-te les llàgrimes durant un parell de segons abans de desaparèixer sobtadament eixa forta picor, així que, si hi aneu amb algun amic o amiga sensible al picant, podeu fer-vos-hi un fart de riure... ;)

Ara, que allò que haig de fer abans de tornar-hi és aprendre a usar els bastonets, que mira que he anat a xinesos i encara no hi he aprés; això i també documentar-me sobre cuina japonesa per a saber què menjar amb què, i com, que hui gairebé m'hi sentia com un bàrbar --un gaiyin--, i més amb els cambrers japonesos sense deixar de voltar-hi amunt i avall.