Desficacis
Ara que ja han passat un parell de setmanes de la mort del futbolista de 22 anys Antonio Puerta i potser els ànims d'alguns estiguen ja més serens, ¿no vos sembla un gran desficaci totes les mostres de dol que s'hi van muntar d'una manera gairebé histèrica? Si fins i tot volien concedir-li la medalla d'or al mèrit esportiu!Perquè, a banda d'haver mort jove per una malaltia del cor i --mai més ben dit-- amb les botes posades, ¿quina cosa d'importància o de 'mèrit esportiu' ha fet aquest per a meréixer tant d'homenatge i tanta plorera pública? Què de trist tenia la seua vida? En quines condicions de misèria vivia?
I és que, per a més inri, en eixos mateixos dies morien dos operaris aixafats per un ascensor, dos més d'una llarga llista de sinistralitat laboral, i, que jo sàpiga, ni se'ls va retre cap homenatge ni se'ls va concedir cap medalla d'or al mèrit laboral: i per què a ells no, i a l'altre sí?
En fi, em sembla que aquesta societat en la que ens toca viure ha perdut el nord ja fa temps i els valors han deixat de ser-ho, i per això desficacis com aquest...que d'ací a un temps resorgiran d'una manera semblant, o, si no, ja ho voreu.
Etiquetes de comentaris: reflexions, societat
publicat per èlsinor a les 4:06:00 p. m.
Jo vaig parlar del tema en aquesta entrada i la gent se'm va tirar a sobre. Trobo que la hipocresia ens escorxa cada dia una mica més... Salut!
El més fort de tot, es que els del tomate ja hi anaven darrera de tot aixo.
Tristament lamentable...
Sí, lmewmon, aquests en especial són uns carronyers i uns faltadors com n'hi ha pocs.
El que em sembla a mi, moz, i per ací anava el post, és que sembla que hem perdut la perspectiva --o valor-- de les coses, i aquesta exagerada plorera massiva pense que n'és una bona mostra :(
totalment d'acord amb tu. És un fet trist però no més trist que els immigrants que moren a l'estret o els paletes que cauen de les bastides. En fi. Supose que en el fons la gent necessita herois i per casualitats mediàtiques sempre van a buscar-los al mateix lloc...
Roma sempre va glorificar als seus gladiators i més en temps de misèria i patetisme patriòtic...
I jo em pregunto, de debó estava malalt del cor o estava dopat com molts ja ho estan? Una de les conseqüències és aquesta mena de parada cardíaca que pateixen fent pensar en alguna malaltia del cor no reconeguda abans. No em puc treure la malfiança per molt que vulgui.
Això, arsvirtualis, és una cosa que també jo vaig pensar, ja que és una mort molt estranya, la veritat...
Herois, nimue, o algú de qui compadir-se gregàriament i de qui, alhora, sentir-se més afortunat per haver esquivat la seua desgràcia.