Lluna plena

I, amb la seua eixida, tornava anit la frescor després d'un dia d'intensa xafogor...

Dopatge al ciclisme

Vinyeta de Ricardo a El Mundo (30/07/2007)
I segur que el Tour de França no és ni serà l'únic ...

Blava tardor

He deixat la casa oberta a la blava tardor
del teu ventre. Una onada de sal
n'omplia totes les cambres.

(F.Parcerisas, Vertebrats)

De camí

Πάντα στον νου σου νάχεις την Ιθάκη.
Το φθάσιμον εκεί είν' ο προορισμός σου.
Αλλά μη βιάζεις το ταξίδι διόλου.
Καλλίτερα χρόνια πολλά να διαρκέσει·
και γέρος πια ν' αράξεις στο νησί,
πλούσιος με όσα κέρδισες στον δρόμο

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí

(C.Kavafis, Ítaca)


[Traducció de Carles Riba]
[A Et Ego In Arcadia...]

Entreteniment estiuenc

Vos avorriu molt, aquest estiu? No vos cal un hobby? El voleu virtual? I tu, Jo, què me'n dius, per al treball? O tu, nimue, per a dalt de l'arbre? Doncs aquest és el que jo vos propose, i no és cap tamagotchi...


[Vist a No puedo creer que lo hayan inventado]

A l'arc romà de Cabanes

Imatge: (c) Arc romà de Cabanes, per Èlsinor (2007)

Per fi despús-ahir vaig dur a terme un dels projectes que tenia per a aquest estiu, i que representaria possiblement la caminada més llarga de totes: anar fins a l'arc romà de Cabanes però recorrent-hi el tram de la Via Heraklea (o Augusta) conservat entre la Pobla Tornesa i Cabanes, uns 8km així a ull...a banda dels d'anada i tornada des de l'apartament: 3km fins al punt d'inici, i, des d'ací, 37.2km més, amb un total de 40.2km (com podeu vore ací, i el seu perfil ací).

Amb una mitjana de 5.2km/h en moviment (és a dir, sense comptar-hi l'hora i trenta-huit minuts de parades), vaig eixir de l'apartament sobre un quart de deu del matí i vaig tornar-hi gairebé acabades de tocar ja les huit del vespre; les dues aturades més llargues, a migdia per a dinar, just a l'eixida del Desert i l'entrada de La Pobla Tornesa, i l'altra a mitjan vesprada per a berenar al paratge de la font del Perelló.

El dia es va alçar millor que l'anterior, ja que un suau airet provinent de la mar havia substituït el ponent del dia anterior, i el cel estava blau del tot, sense cap núvol; només a l'altra vessant del Desert es deixava vore algun nuvolet --però d'un en un!-- arrossegat pel vent i esfilagarsant-s'hi de seguida sense deixar-hi cap senyal del seu efímer pas. Les vistes, doncs, clares i espectaculars, i no només des dels miradors que hi ha instal·lats a la Porteria Vella, dalt del Monasteri del Desert de les Palmes, i a la pista que va a La Pobla, a l'altura del Coll de la Mola, sinó gairebé durant tot el camí.

Així, mentre que del mirador de la Porteria Vella es veia tot el litoral castellonenc, des del de la Mola era l'interior muntanyenc de la província, amb La Pobla en primer terme i Vall d'Alba un poc més enllà, amb Borriol a l'esquerra i el Penyagolosa al fons. I ja en plena Via Augusta, a banda del canvi del paisatge muntanyenc de pins, carrasques, roures, etc, pels conreus d'oliveres i de fruiters del Pla de l'Arc, la companyia de les vistes de Cabanes, al davant i cap al NE, i del castell de Vilafamés a l'esquena, cap al SO; i, cap a l'O, blavenc per la llunyania, l'incommovible cim del Penyagolosa.

(Cont.)

Tot i que puga sembla dur, la dificultat d'aquest itinerari (que en un dels seus trams coincideix amb l'itinerari nº4 proposat per la Conselleria de Territori i Habitatge) és mitjaneta, i rau sobretot en la pujada fins a les runes de la Porteria Vella, perquè després el desnivell creix molt poc a poc per a disminuir conforme anem baixant la pista de grava grisenca (i inici del Camí de Santiago a la província) que condueix a la Pobla: és la distància final recorreguda la que et fa cansar-te, no la pujada. I, per cert, cal anar ben provistos de beguda perquè fins a La Pobla només hi trobem la Font de la Teula (la de la Mola no té aigua), i després, si és que no entrem a Cabanes, haurem d'esperar-nos molt fins a trobar ja de tornada la Font del Perelló, o, si ens desviem abans, la de les Santes.

Jo, l'itinerari que vaig seguir va ser el següent: inici al principi de la urbanització de Montemolino, pujada fins a la Font de la Teula per les pistes del Desert i, des d'ací, per un caminet estret i costerut, a l'antic arc del Monasteri Vell i cap al Restaurant del Desert seguint el caminoi. A continuació, agafant el primer desviament a l'esquerra que hi ha a la carretera que puja al Bartolo, fins a la Porteria Vella, vorejant-la i seguint el sender assenyalat amb fletxes grogues fins a trobar l'ampla pista forestal que baixa cap a La Pobla, que cal creuar seguint els senyals que ens indiquen la carretera cap Albocàsser. La Via Augusta comença a l'eixida del poble, just al costat de la carretera, i és un caminet de terra amb el rètol de...Camino de Santiago (!?); només cal seguir-lo fixant-nos-hi als encreuaments bé en les fletxes grogues, bé en les plaques blanques i blaves de la Generalitat, i, després d'un darrer tram asfaltat, arribem a l'arc.

Per tornar vaig agafar el caminoi de terra que ix del costat de la marquesina informativa que hi ha fins a trobar l'antic Camí de la Fusta, ara carretera CV-159, que vaig seguir en direcció a Orpesa per l'ara anomenada CV-148 --passant per davant de la macrodiscoteca Pirámide, per cert-- fins trobar a la dreta primer el desviament cap a l'Ermita de les Santes --que no vaig seguir-- i uns quilòmetres després l'entrada del Camí de la Font Tallada, que reconeixerem perquè hi ha un senyal que indica "Casa de Reposo Los Madroños". Ací ja comencem a trobar fonts per a recobrar forces, i, de fet, jo em vaig detindre una miqueta a la del Perelló. Ara només cal seguir el camí fins a la carretera del Desert (CV-147) o, com vaig fer jo, la senda que baixa muntanya avall entre les Agulles i fins al punt d'inici de la caminada.

El millor de tot, saber que estava recorrent un camí mil·lenari, un tros d'història encara viva, al principi del qual podem admirar unes oliveres antiquíssimes tan amples que caldrien més de dues persones per a envoltar-les amb els braços estesos, i més endavant, entre més oliveres, un sòcol que semblava antic amb el que supose que era la recreació de l'antic mil·liari romà que hi devia haver antigament; un camí que començava pedregós (restes d'antigues lloses o el seu llit rocallós?) i continuava arenós, del color rogenc de l'arenisca que, juntament amb les roques calcàries, conformen el territori; i, producte dels aiguamolls del pla que recorre, els nombrosos barrancs --canyes i baladres-- que el creuen.

En fi, un trajecte que em costarà de superar...però que ja pensaré com fer-ho :)


Altres fotos:

Hipocresia (2)

Imatge: Bob Allen a l'eixida de la presó (Foto: AP / CRAIG BAILEY, publicada a El Periódico)

Doncs parlant d'hipocresia, tanta o més que ací amb el tema de la monarquia en tenen els anglosaxons en qüestions de sexe i religió, sobretot els nord-americans.

Encara no fa dues setmanes que als EUA van detindre un congressista (equivalent al nostre 'diputat') de l'estat de Florida per oferir-li 20$ en uns wàters públics a un policia encobert per a què li fes una fel·lació: era un cert Bob Allen, de 48 anys, copresident de la campanya presidencial de John McCain. Potser per a nosaltres això no supose tan gran cosa, però només cal recordar l'escàndol que li van muntar al pobre Hugh Grant per agafar-lo amb una prostituta fent-li sexe oral, i també que això hi suposa un delicte menor.

Bé, res de l'altre món...sinó fóra que el congressista ho és del partit republicà (és a dir, de dretes), que està casat i amb un fill, i que va patrocinar una llei --finalment, no aprovada-- per a castigar amb més severitat que fins ara el fet de mantindre relacions sexuals en llocs públics. I, per a més inri, els wàters on el van agafar eren els del parc Veterans Memorial...

Per cert, que vaig llegir que no pensava dimitir del seu càrrec...com també sol passar ací.

Desert de les Palmes

Molt de parlar-vos del Desert de les Palmes i encara no vos n'havia posat un mapa, de tot eixe paratge!

Hipocresia (1)

Portada segrestada d'El Jueves...amb els ulls tapats
per mi per a preservar la identitat dels protagonistes
I després aquests 'demòcrates' defensors de ràncies monarquies encara malparlaran dels radicals islàmics enfurismats amb les vinyetes sobre Mahoma quan va i resulta que ells són l'altra cara de la mateixa moneda...

Colomes besseres

17
Colomes besseres
els pits de l'Amada.
(...)
Colomes besseres,
la sina nacrada.

(Carles Salvador, El cor en la mà)

Breaking News: The Sagrada Familia Collapse!!!

Sense comentaris...¿o sí?

Crítica social

Imatge (c) Pancarta a la carretera del Desert de
les Palmes, per Èlsinor (17/07/2007)

Com podeu vore, també els senderistes tenen un desenvolupat sentit social i crític...

[Text: Iglesia, vendéis propiedades para cubrir pederastia y no el hambre]

Pujada al Castell de Miravet

Imatge: (c) Davant del Castell de Miravet, per Èlsinor (17/07/2007)

Ahir, tot i haver dormit sis hores i mitja --més del que dorm a diari en hivern--, em va caldre una sesta d'hora i mitja per a tornar a sentir-me normal i no com si no haguera dormit gairebé res la nit anterior; supose que em calia recobrar forces de la caminada de despús-ahir: 21,5km en una ruta circular (que podeu vore ací, amb el seu perfil corresponent ací) des de l'entrada de la urbanització de Montemolino fins al castell de Miravet, a banda de 3km més d'anada i tornada des de l'apartament.

Aqueix castell és una antiga fortalesa musulmana --monasteri de monjos-guerrers-- que al 1091 va ser conquerida pel Cid i després va passar a mans de Jaume I, qui en 1225 li la va cedir al bisbe de Tortosa; al s.XVI, pertanyent ja al municipi de Cabanes, va començar a despoblar-se junt amb el poblet que hi havia crescut i les runes del qual encara hi són visibles. La llàstima és que són més fotogèniques les restes de les casetes que no pas les del castell mateix.

Al fullet de la Conselleria de Territori i Habitatge cataloguen aquest itinerari amb el nº 6, però en fan una ruta circular limitada a la Font del Perelló - Castell de Miravet, de 1h de durada per a cobrir-hi els 2km de distància i un desnivell de 169m, però clar, jo ja portava a sobre un bon grapat de quilòmetres i un desnivell molt més gran, a més de perllongar la ruta fins la Font de Miravet i tornar a la Font del Perelló per un caminoi gairebé paral·lel al Barranc de Miravet; això sí, em vaig estalviar alguns quilòmetres en baixar no per la CV-147 per on hi havia pujat, sinó per la senda que hi ha entre l'Agulla del Salandó i la Comba (Itinerari nº 8).

El bo que té aquesta ruta és que d'aigua no te'n falta: una font gairebé al punt d'inici; la Font Tallà i la Font de Roc gairebé al començament del camí que va paral·lel al Barranc de Miravet i les Agulles de Santa Àgueda, i la Font del Perelló gairebé al final, a l'inici de la pujada cap al Castell de Miravet; mentre que si baixem per l'altra banda al Camí de Fusta (o CV-148, d'Orpesa a Cabanes), ens hi trobem la Font de Miravet. A més pel camí sempre podem arreplegar unes móres --i, quan siga temps, ametles i figues-- que ens el facen més suportable :)

I, per cert, totalment recomanable el paratge a l'entorn de la Font del Perelló, on podreu dinar o berenar a les taules i bancs de fusta que hi ha.

Altres fotos:

18 de juliol

Vinyeta d'El Roto a El País (10/05/2007)

Tot i ser de fa dos mesos, aquesta vinyeta em sembla molt més apropiada a un dia com el de hui...

De Festival

Ja hi són, ací, ja han començat a arribar-hi.

De fet ahir ja vaig començar a vore'n pel poble, de dos en dos o en grupets un poc --no massa, però-- més nombrosos: són els 'fibbers' més matiners, aquells que trobaran el millor lloc per a plantar-hi les seues tendes de campanya.

Ara, amb ells, que els tinc bastant lluny i no em són un destorb ni una molèstia insuportable com abans i a més proporcionen l'excusa per a tancar una hora més tard a les nits, ni fred ni calor. Això sí, sembla que el poble tinga molta més vida.

Bé, no del tot, això de ni fred ni calor. Elles sí que en tenen, de calor, i es passegen pel poble amb shorts ben curts i amb els sostenidors del bikini. Uuhhhmmm...Quin savi va dir allò de què, si no pots vèncer-les, que t'hi unisques...?? I si París, que al cap i a la fi només és pedra i ciment i no pas carn, bé val una missa, doncs...

Dissabte esperançador

Imatge: Cua d'automòbils a Benicàssim diumenge, per Èlsinor.

Ja tornen a vore's en Benicàssim les cues de dues o tres hores dels cotxes que, en fer-se al diumenge les set o les huit de la vesprada, comencen a marxar per tornar a Castelló i hi col·lapsen totes les eixides (o, segons d'on ho mires, les entrades).

Doncs espere que els valga la pena aqueixa pèrdua de temps i a bon segur que dels nervis de més d'u; jo m'ho mire encuriosit des de la fresqueta de la terrassa, i satisfet perquè almenys la nit anterior no va anar pas malament tot i un començament que no prometia res de bo.

De fet gairebé ens quedem sense sopar perquè no trobàvem el local on havíem fet la reserva i ningú no sabia dir-nos on era: no només havien canviat de nom (de Benijamón a Pipes i carasses!) sinó també d'adreça (ara, al C./Dolors, 73), i no se'ls va acudir de dir-nos-ho quan els vam telefonar. Almenys va pagar la pena anar-hi: a més dels entrants, boníssims i amb una mescla molt original d'ingredients, la carn era fins i tot més bona que en torradors molt més cars de València, tant l'entrecot (entre 16€-17€) com la carn que ens hi vam fer a la pedra (35€ per a dues persones).

Després d'aquest bon sopar (amb quatre plats d'entrants, la carn, dues botelles de vi --ei, que n'érem quatre!--, postres, cafés i licor d'herbes), un mojito ben fresquet a La lluna i després de copes a Màgic i Acapulpo aprofitant que aquests dos caps de setmana obrin fins a les 2:30h de la matinada amb l'excusa que s'hi celebra el FIB; una altra copa a Plàstic, un clàssic de la nit on feia temps que no anàvem i que ens van dir que estava exclòs de la ZAS, i una volta per Tremendo Mundo --sense prendre-hi res-- fins a quarts de quatre, en què vam marxar cap a Buddha, a la platja del Gurugú de Castelló, fins a dos quarts de sis.

Això ja és una altra cosa! Quina diferència de trobar-t'ho tot tancat a quarts de dues a ara! I, pel que sembla, aquesta suspensió de la ZAS s'hi portarà a terme també amb la celebració del Festival Internacional de Guitarra i de les festes del poble, a més que volen demanar-ne la suspensió per a l'estiu vinent.

En fi, que encara hi queden esperances...

Sola

Sola, ben sola, em diu aquest mirall.
I no hi fa res que senti en el meu front
la teva mà, llindar entre el teu món
i aquest núvol que em fa d'amagatall.

(Maria-Mercè Marçal)

Blogs i llatinismes

Ja feia temps que m'havia cridat l'atenció aquest fet, així que m'he mirat els registres de dos o tres dies de bitacoles.net i de catapings.cat: en efecte, cada vegada hi ha més blogs catalans que, directament o indirecta, tenen com a títol expressions llatines o noms relacionats amb el món grecoromà.

Una mostra? Heus-la ací, i ordenada alfabèticament per a què ningú s'hi enutge:

Carpe Diem, Consuetudinàrium, Cupressus sempervirens, Et Ego In Arcadia..., Hic et nunc, nihil esse superfluum, nihil obstat, Sit Vis Vobiscum, TACET, Totum Revolutum

i

caliope, Els dies de Dèdal, L'ATLÀNTIDA, Mails per a Hipàtia, Nausica, Orfeu, Ulisses20

o, amb cert sentit de l'humor per a escollir-ne el títol,

Per Tutatis!...

En fi, que per més retrògrada que ens semble la decisió de Ratzinger de carregar-se de facto l'esperit del Concili Vaticà II amb el retorn a les misses en llatí (bé, "el seu" llatí), i per més poca gràcia que li faça a desficiosa, que ja està demanant en el seu blog la traducció al llatí del seu nom per si li cal per a apostatar, el coneixement del llatí sempre continuarà sent una mostra de cultura universal, perquè

El Imperio de Roma no habría sido más que una conquista efímera si no hubiese hecho otra cosa que imponer al mundo por la fuerza una organización política e incluso unas leyes. Su verdadera grandeza reside acaso más en lo que fue —y sigue siendo— su expansión espiritual. Fue dicha expansión la que abrió en Occidente inmensas regiones a todas las formas de la cultura y del pensamiento y en Oriente permitió sobrevivir y conservar su virtud fecundante a los tesoros de la espiritualidad y del arte helénicos. A veces es posible ceder a la tentación de soñar un mundo en el que Roma no hubiese existido, pero ello permite sólo medir mejor el papel inmenso que tuvo en la historia del pensamiento humano.

Entre todos los milagros que contribuyeron a hacer de Roma lo que fue, acaso el más maravilloso sea aquel por el cual la lengua de los campesinos latinos llegó a ser, tan sólo en pocos siglos, uno de los instrumentos del pensar más eficaces y duraderos que la humanidad haya conocido... (P. Grimal, La civilización romana, 2007 [La civilisation romaine, 1981])

I, per si això vos ha convençut i voleu anar practicant-lo, sempre podeu llegir (o escoltar!) les notícies setmanals en llatí de Ràdio Finlàndia, Ràdio Bremen o Ephemeris.

Dia perdut

Un dia perdut, el d'ahir.

No sé com ni per quina raó, però ja mitja hora abans d'alçar-me em vaig despertar i vaig començar a notar-ho: seria un dia perdut.

Vaig provar de superar-ho; em vaig alçar i tot a hora per esmorzar i anar al gimnàs...però ni una cosa ni l'altra.

Un mal de cap, un maleït mal de cap que em va tindre fora de combat fins a quarts de set de la vesprada, gairebé dotze hores.

Em passa un parell de vegades a l'any, i ara em va tocar ahir.

Un altre dia perdut per un maleït mal de cap.

Esquerdes

Aquests de Benicàssim, en comptes de fer la mà tancant locals nocturns tan prompte, millor farien en tapar les esquerdes de les carreteres, com aquestes del pont que passa per dalt de la via del tren un poc abans de la seua estació...

Relax

Pel que sembla hi ha qui encara pensa que té vigència això del 'descans del guerrer'...i ens l'ofereix amb safata de plata.

Pujada a La Bartola

Imatge: Vista cap al Castell de Montornés i la mar des del Centre La Bartola, per Èlsinor (2007)

Després de la passejada que em va suposar la setmana passada la pujada a l'ermita de Santa Àgueda, ahir vaig poder fer una ruta circular de mitjà recorregut: la pujada al Centre d'Informació 'La Bartola' (a 401m d'altitud, al km. 8 de la Crta.del Desert) per la pista forestal que segueix el Barranc de la Parreta, i, des d'ací, arribar al Castell de Montornés (a 423m d'altitud) per a acabar baixant-hi muntanya a través; en total, 14,7km, més uns 3km d'anada i tornada al punt d'eixida, amb una durada d'unes quatre hores i dos quarts (des de les 15:24h fins a les 19:53h).

La veritat és que aquesta pista del Barranc de la Parreta feia molts anys que no l'havia recorreguda, i només cap a la seua meitat. No és gaire pesada i té boniques vistes sobre el Barranc, una zona humida amb abundant vegetació, al costat del qual serpenteja i al que de vegades creua; encaixonada entre les muntanyes, permet vore perfectament als cims de la seua dreta l'antic castell islàmic de Montornés (s.X) i la seua torre sentinella, però sobretot la Falla de Montornés amb una clara distinció entre el sòl roig d'arenosa d'uns 200 milions d'anys d'antiguitat i la calcària grisenca de fa 150 milions d'anys en la que s'assenta el Castell.

El millor de tot va ser la troballa d'un escorrim d'aigua canalitzat en una rústica fonteta que jo desconeixia, i també la visió, allà dalt al cel, d'una au de presa planejant-hi majestuosament; el pitjor, que, ja des del Castell i per a guanyar temps, vaig voler baixar muntanya avall per un caminoi pel que no havia baixat mai i vaig acabar una altra vegada a la pista de la Parreta...però en un descens que va arribar a ser de 250m d'altitud en tan sols 1km! I, a sobre, havia d'anar seguint-hi uns senyals de pintura verda si no volia perdre-m'hi, i tot veient-hi com el sol anava baixant a l'horitzó... :( En fi, per sort no vaig acabar caient-hi ni trencant-me res, i l'única cosa va ser la pèrdua de temps i no haver pogut baixar per on a mi m'hauria agradat.

Per cert, si no el coneixeu i voleu tindre una molt bona visió en conjunt del paratge natural del Desert de les Palmes, no dubteu en visitar el Centre d'Informació de 'La Bartola' (tfon: 964 760 727, email: paratge_desert@gva.es).

Ah, i ací teniu una visió de la ruta sobre una imatge de satèl·lit de Google, i ací el perfil (en milles, no pas en kms!) de la ruta.



Altres fotos:

Niciesa

Imatge: El Crist redemptor del Corcovado...¿una meravella, açò??

Per fi dissabte, que era el setè dia del setè mes del setè any d'aquest segon mil·leni, van estar escollides per "votació popular" (?) allò que una fundació privada i sense res a vore amb la UNESCO (que és l'organisme que amb el consens universal declara els monuments que són patrimoni de la Humanitat) vol fer passar com "Les noves 7 meravelles del món"; i dic 'per fi' perquè a vore si així aquesta desafortunada pallassada passa ja a l'oblit total que es mereix.

Ja només l'elecció de la data era per a fer-nos-hi enrere, igual que la presumptuosa jactància de presentar-la com una 'elecció popular' per internet i missatges mòbils de telèfon, ometent-hi el fet que d'aqueixa manera hom deixava sense participar-hi desenes de milions de persones sense accés a aquestes tecnologies, i afavorint-hi de retruc l'elecció dels monuments dels països més habitats; a banda, clar està, de no saber quins criteris s'han seguit per a les candidatures.

Però, a més, és un disbarat i una total niciesa mesclar-hi monuments d'èpoques i llocs diversos que no admeten una comparació entre ells, i més encara voler fer-hi un rànking; ítem més, si aquest rànking el decideix qualsevol persona que no només no té ni la més mínima idea d'art o del seu sentit sinó que segurament tampoc no coneix la resta dels monuments candidats i únicament el guia l'orgull nacional de votar pel seu monument, és a dir, el del seu país.

Jo declare i ratifique solemnement ara i ací que per mi mai no seran considerades aquestes com cap nova meravella, sinó només com el triomf del show biz en un món on tot sembla que val i que tothom té dret i capacitat per a tot; que siguen els altres els que lloen el vestit nou de l'emperador: jo, no (i la UNESCO, tampoc).

Cobla

Ai.
Per unes mamelletes d'aigua cante,
per unes mamelletes que ja tenen amo,
per uns malucs de sucre,
per unes cuixes matineres.
Ai.

(V.Andrés Estellés)

Caçat...!

Només hi hem anat dues vegades,i fa quinze dies ens hi van caçar i ara va i ens publiquen la foto a la revista Zona limite, com podeu vore amb més detall ací.

Coveta de Sant Antoni(Benicàssim)

Imatge: © Plaques a la Coveta de Sant Antoni,
per Èlsinor (2007)

Transcripció (1): Si ets xica fadrineta / i busques nuvi o marit, / entra i creua la coveta, / puix diu contalla d'antics / que, a l'any de la passadeta, / voràs el desig complit.

Transcripció (2): La viudeta de bon vore / que vulga canviar d'estat / amb home templat i jove, / entre en la cova famosa / i, en passar-hi quatre o cinc voltes, / prompte tindrà allò anhelat.

Vos hi animeu...? :D

Condemna cultural

Per revisionista insidiós i prolífic creador de fem al per major...

El Cultural (28/06/2007)

En primera instancia: Don César Vidal
Por Rafael Reig

Han sido vistas las diligencias seguidas contra Don César Vidal y ha sido probado y así se declara como:

HECHOS PROBADOS

1.- Que D. César ha publicado El camino hacia la cultura. Lo que hay que leer, ver y escuchar. Ítem más: que dicho libro consta de unas quinientas páginas, de las cuales más de cuatrocientas están dedicadas a la literatura, mientras que pintura, arquitectura, escultura, música, teatro, cine, etc. se las ventila a velocidad de carga de caballería y aún con más superficialidad (si cabe)

2.-Que dicho libro contiene mucha menos información (y con una selección más arbitraria) que cualquier manual de bachillerato. Ítem plus: que D. César no añade su personal opinión o juicio de valor, sino que lo presenta fraudulentamente enmascarado como información neutral y contrastada. Así, “el desasimiento de cualquier norma de carácter moral”, entre otros factores, dio lugar “al nacimiento del socialismo”; “el comunismo se tradujo en el asesinato de más de cien millones de inocentes” (¿es acaso costumbre asesinar a culpables?) ; “no cabe duda de que el mejor representante del género” policiaco español (¡y el único al que menciona!) es Francisco García Pavón; no aparecen Wittgenstein, Foucault, Sigmund Freud o Althusser, pero a Santo Tomás de Aquino le dedica doce páginas; “el pasado siglo XX –el de los socialismos y los nacionalismos– será contemplado por la generaciones futuras con verdadero espanto”. Y así todo, si bien insiste D. César en que no se trata de un canon personal, sino de “una visión panorámica de los verdaderos clásicos”. Los que D. César omite (de Bertrand Russell a María de Záyas) deben de ser por tanto más falsos que un billete de tres euros.

3.-Que denuncia y da por sentada D. César “la existencia de un proyecto sociopolítico encaminado a convertir en auténticos asnos sin capacidad de pensar y sin capacidad crítica al conjunto de la población”. De ser cierto, D. César sería tal vez uno de los impulsores de dicho plan maquiavélico.

(Segueix)

FUNDAMENTOS DE DERECHO
Los hechos probados son constitutivos de los delitos de suplantación y estragos. D. César, que en la actualidad cumple condena por los delitos de proliferación patológica y monopolio editorial, juzgados en este tribunal, ha reincidido sin expresar arrepentimiento ni propósito de la enmienda. El conocido polígrafo, políglota, polidoctorado y polimorfo podría haber escrito un libro con su opinión y su propia visión de la tradición literaria, un libro escrito desde su punto de vista. Sin embargo, con malicioso intento, ha optado por presentarlo con alevosía como un panorama neutral de la historia de la cultura, escrito sub specie aeternitatis, abusando así de la credulidad, la paciencia y la buena fe de los lectores. Es criterio de la jurisprudencia que la cultura no es el resultado, sino el proceso: el “camino hacia la cultura” no desemboca en ninguna parte, pues el trayecto es su destino, como en el Viaje a Ítaca. Cultura es, a fin de cuentas, lo que queda cuando uno ya se ha olvidado de todo. Por tanto, este monótono vademécum escolar, lejos de estimular la adquisición de cultura, de hecho la impide, al suplantarla por resúmenes atrabiliarios y pintorescas listas de títulos de libros: “100 novelas clásicas de lectura obligada”, “150 obras clásicas de audición obligatoria”, “40 zarzuelas y operetas indispensables”, “20 ballets ineludibles”... Esta clase de delitos, que causan estragos al bloquear el acceso de los lectores a la cultura, provocan una justificada alarma social y deben ser combatidos con la máxima severidad; más aún en el caso de reos reincidentes. A fin de cuentas, ¿qué necesidad hay de escribir libros como éste, cuando existen manuales de bachillerato? Ninguna, salvo el delictivo designio de disfrazar un desahogo personal como si fuera autorizada información y la propaganda como si fuera pedagogía.

ACUERDO
Que debo condenar y condeno a D. César, como autor de los delitos de suplantación y estragos, a la pena de escribir sus próximas cien obras en lenguaje SMS y enviarlas desde su móvil a sus lectores, en lugar de editarlas.
Que debo condenar y condeno a D. César a la pena accesoria de trabajar durante seis meses como guía turístico en viajes organizados “hacia la cultura”: si hoy es jueves, esto es Dickens; si está en verso, es Espronceda; si salen escuderos, será D. Quijote, etc.

Así lo pronuncio, mando y firmo

Rafael REIG

Contra esta resolución cabe interponer recurso de apelación en el plazo de siete días ante el juzgado digital de segunda estancia: www.elcultural.es

Shaitan-Laden

Vinyeta de Ricardo a El Mundo (03/07/2007)
Ell potser estarà ja cremant eternament a l'infern, però al dimoni sempre li surten deixebles i imitadors...

Excursió

Imatge: © Ermita de Sta.Àgueda des de la Coveta (Benicàssim), per Èlsinor (2007)

Ahir vaig pujar a l'Ermita de Santa Àgueda i la Coveta de Sant Antoni, un trajecte massa lleuger per al meu gust però bo per a escalfar i preparar una mica el cos per a caminades més llargues i pesades.

Començant la marxa des de la capelleta-recordatori dels caiguts en la Guerra de Cuba (1898) hi ha 2,1km en línia recta fins l'Ermita de Sta. Àgueda, i un centenar més des d'allà fins la Coveta de Sant Antoni; de reals, entre anada i tornada, 5,25km. També el pendent és molt suau: dels 18m de l'inici passa als 141m de l'ermita i als 150m de la coveta; depenent de si voleu un trajecte relativament més dur, podeu pujar primer a la coveta prenent-hi el desviament a la dreta en comptes de seguir pel de l'esquerra a l'ermita.

El problema rau en què, com vaig descobrir ahir i per estrany que semble en una ermita dels patrons del poble i on hom va en processó una vegada a l'any, tota aquesta zona i els voltants són propietat privada, i no seria gens estrany que vos trobàreu el camí barrat per la tanca que hi ha a uns 600m cap al SSE de l'ermita; jo, almenys, me la vaig trobar oberta perquè hi era treballant un home ja major amb aspecte de ser un llaurador del poble que em va dir que tot allò pertanyia al seu padrí.

Per cert que la Coveta, que ben bé sembla un úter de la muntanya, sembla tindre propietats màgiques per a les fadrines i les vídues que hi entren...com podreu vore-ho en un altre post :P

Dissabte negre

Imatge: (c) Detall de la Pça. dels Dolors (Benicàssim), per Èlsinor (2007)

Ahir de vesprada em vaig decidir i vaig fer la típica passejada dels diumenges pel passeig Marítim fins el Voramar, tot i que no m'hi vaig quedar a prendre res, especialment perquè la meua intenció primera era mesurar la distància que hi ha fins l'apartament: 2,8km, que entre anada i tornada són 5,6km...un bon escalfament per a acabar una setmana i començar-ne una altra!

Almenys així, passejant pel costat mateix de la mar i veient-hi tota la gent que aprofita la vesprada a la platja o passejant-hi també, pots oblidar-te de la desastrosa nit anterior, en què ben poques coses van acabar eixint-hi bé: el sopar, amb un servici lent i amb un dels entrants poc afortunat i un entrecot de segon plat roí --precisament el de l'amic que havia vingut de València!--, que vam fer-li emportar-se a un cambrer afeixugat i poc amatent, situació que ens va llevar les ganes de prendre-hi postres i cafè; i, quan millor estàvem, es fa l'1:30h i a marxar, amb la qual cosa se'ns va tallar el rotllo i els de València se n'hi van tornar.

La veritat és que vam continuar fins les 3:30h a The End, on teníem a un parell de metres la gogó, molt joveneta i amb un top que gairebé semblava un sostenidor per la poca tela amb què estava fet i uns pantalonets brillants amb no més tela que la del top, i després a K'sim, que celebrava la seua inauguració i, com sempre, estava plena de jovenalla. De la nit, però, el millor local l'Acapulpo, on hi era la gent guapa de Castelló que solia anar-hi a última hora; i també, al començament de la nit, La lluna; més fluixos estaven Màgic i K'ché. De totes maneres la setmana vinent volem allargar-nos fins als locals de la platja, on estan muntant-ne un de nou --Bamboo-- del mateix propietari que les tancades Sal&Sal i La Coquette.

I si ahir passejada per terreny pla fins el Voramar, hui excursió muntanyenca a l'Ermita de Santa Àgueda i la Coveta de Sant Antoni...

Mort del fruit

Disposat per al ritual dels llavis,
a les mans, tendra és la mort del fruit:
joiell i luxe i goig.

(Josep Piera)