Incitació a l'estudi

Labora, aselle, quomodo ego laboraui et proderit tibi
Supose que ara que comença l'època d'exàmens tant a la Universitat com a Batxillerat (sobretot els qui hauran de fer les P.A.U.) els alumnes no estaran gaire tranquils aquests dies, en els que a més ja es percep la festa i la disbauxa i es deixa notar la caloreta d'un estiu ja proper.

Això, però, és normal, i aquest nerviosisme i desfici sempre els ha passat als estudiants de totes les èpoques, com bé ens mostra aquest inspirador graffito escolar que fa vint segles algun estudiant li va dedicar a un altre en una paret de la Domus Gelotiana, al turó del Palatí (Roma), amb un missatge subliminal força clar per a incitar-lo a esforçar-se en l'estudi:

"Treballa, ase, treballa com jo he treballat, i en trauràs profit."

Per cert que el dibuix representa a un ase lligat a una roda de molí, a la qual dona voltes per a moldre-hi el blat i traure'n la farina...

[Via Et Ego In Arcadia...]

Efectes

Vinyeta de Forges a El País (29/05/2007)
I el mafioset local, Don Fabrizio, ja va dient que els vots l'han absolt i amenaça els periodistes crítics amb ell...Demòcrata de tota la vida que ens ha eixit el xic!

Dissabte a la nit

Ja feia temps que un dissabte m'ho passava, si no molt bé, sí bé; i és que l'arribada del bon oratge capgira la nit i la gent canvia de costums i de llocs on anar-hi, i la veritat és que a mi la zona del Port (Dockas, Luna Rossa...), que és la que ara es porta, no m'agrada gens: és una zona creada artificialment i de pressa i corrents per a aprofitar-hi l'estirada de l'America's Cup, i així és també la gent que hi he vist.

Dissabte, però, es van donar una sèrie de coincidències a l'hora d'escollir on anar que gairebé semblen inversemblants: primer, la nit anterior vam estar sopar pel barri del Carme després de molt de temps sense anar-hi i, ja sol, em vaig quedar al Fox-Congo, on a última hora de la nit va entrar l'encarregada anterior, que em va recomanar L'Umbracle, una terrassa inaugurada el divendres 18 a l'edifici mateix de l'Umbracle, a la Ciutat de les Arts i les Ciències, on a més treballa de dj resident el mateix que ho fa al Fox-Congo; però és que eixa mateixa nit uns altres amics que estaven a Vivir sin dormir, a la zona del Port, van arreplegar un grapat d'entrades de l'Umbracle, i l'altre també n'havia llegit alguna cosa al diari, així que cap allà que hi vam anar.

I una vegada allà van continuar les coincidències: ens hi vam trobar una amiga que feia temps que no veiem; una de les cambreres havia estat treballant al Fox-Congo feia un temps, i també ens hi vam trobar un parell de les d'ara: en fi, que estàvem gairebé com en família.

El lloc no està malament, sobretot ara per a l'estiu, entre palmeres i a l'aire lliure, i de fons la resta d'edificis de la Ciutat de les Arts totalment il·luminats; a banda de les barres, hi ha divans a les dues bandes de l'espai central, i coixins també a la gespa, de manera que gairebé et sembla estar de pícnic: podeu fer-vos-en una idea de com està distribuït l'espai si veieu aquesta foto de Panoramio.

Per a setembre tenen pensat obrir-hi una gran discoteca coberta al pis de baix...i el millor de tot és que el relacions públiques --a qui també ens hi vam trobar!-- serà el que abans ho era de Bolsería, al que coneixem de fa temps, amb la qual cosa hi tenim assegurada una entrada gratuïta o ben rebaixada de preu.

Una nit de coincidències redones, no?

28-M

I la foscor sembla començar a estendre's imparable...

L'amant

X
Et vas tombar per damunt el divan
i vas deixar que jo anàs pel teu cos

(V. Andrés Estellés)

Jornada de reflexió

Hui és jornada de reflexió.

Doncs bé, reflexionem visitant verificar.net per a veure-hi les 100 mentides i incompliments del govern de Camps i els seus adlàters al País Valencià; o bé ja n'hi ha prou.org amb les seues denúncies de les malifetes pperes a les nostres terres;...o bé 'relaxar-nos' amb la música de La banda del tuerto ;)

I per què no fer-hi una ulladeta a tot aquest material audiovisual?

La màquina d'idiotitzar

Recordeu-ho el 27-M.

Museu sí, museu no...

I el PP i Rita Barberà continuen utilitzant electoralment tot allò que poden: inauguren museus del tot irregularment...per a tancar-los gairebé a l'endemà i continuar-hi treballant!

Levante-EMV, 22/05/2007


El museo de la Almoina cierra «por obras» tres días después de inaugurarse en un acto del PP
El 90% de las piezas arqueológicas de la exposición siguen almacenadas en el SIAM
H. G., Valencia

El 90% de las piezas arqueológicas que formarán la exposición del Centre Arqueològic de l'Almoina siguen almacenadas en cajas en el depósito del Servicio Municipal de Arqueología (SIAM) de Vara de Quart, incluida una de las piezas clave de la colección: un esqueleto de un soldado romano torturado durante la guerra Sertoriana. Lunatus, la adjudicataria del proyecto museístico no ha solicitado aún la cesión de las piezas, según reconocieron fuentes del SIAM. De las 2.000 piezas de cerámica y las 1.000 monedas que se han rescatado en 20 años de excavaciones dirigidas por Albert Ribera se seleccionaron para la exposición 125 piezas como ánforas, inscripciones honoríficas, armas romanas (un casco, lanzas y escudos), monedas, cerámica de todas las épocas, objetos de vídrios, collares y otras joyas.

El nuevo museo, llamado a ser el más importante de la ciudad, abrió sus puertas provisionalmente el pasado viernes para un acto de campaña de la alcaldesa y candidata del PP a la reelección, Rita Barberá. Las instalaciones volvieron a cerrar sus puertas ayer aunque se espera que vuelva a abrir para visitas restringidas el próximo fin de semana. No obstante, este diario pudo comprobar que ayer era imposible concertar las visitas porque, según los responsables del servicio de museos, el centro arqueológico « no se puede visitar porque está en obras ». Casi medio millar de personas visitó entre el viernes por la tarde y el domingo pasados el museo de l'Almoina donde se muestran las ruinas de época romana, visigoda y árabe. Algunas de estos visitantes manifestaron a este diario su « desencanto» por la escasa información de las ruinas y por la imagen de descuido e improvisación que deja ver las inscripciones milenarias de época romana colocadas sobre palés de madera sin ningún tipo de montaje o explicación. A parte del audiovisual y algunos paneles informativos, los visitantes se quejaron de la escasa información sobre las ruinas. El museo, tanto en la parte técnica de climatización como en la expositiva, no estará terminado hasta el próximo mes de septiembre. El concejal socialista Juan Soto anunció la semana pasada que denunciarán el mitin-inauguración de la Almoina en la junta electoral.

Ofensiva final?

L'Aliança Rebel ha iniciat una gran ofensiva en diversos fronts contra el malvat i fins ara totpoderós Imperi...

27-M

Doncs sí que comencem bé!

Ja sabreu que al País Valencià el 27-M hi ha eleccions autonòmiques i municipals alhora, i jo, almenys per a les autonòmiques, estava plantejant-me el vot útil i decantar-me pel PSPV-PSOE o bé pel Compromís pel País Valencià (liderat per EUPV) si recolza aquell a fi d'expulsar els pperos del poder, i mira que abans sempre havia votat partits nacionalistes només --fins i tot ERPV quan em vaig cansar de les escissions i les baralles de la UPV i del BNV.

Bé, ara va i resulta que ahir m'arriben a casa dos sobres de propaganda electoral: l'un, del PP, sense cap símbol ni sigla a l'exterior; i l'altre...del PSOE! Així, talment com vos ho dic: PSOE, i no pas PSPV-PSOE ni tan sols PSOE-PSPV; únicament i exclusiva, PSOE. I a les paperetes de vot, igual. Ja hi tornem, ja hi torna a traure el cap l'antic PsoE (Partido * * Español) dels antics temps de Felipe González i Alfonso Guerra!

I així volen atraure's tots els vots d'esquerres i fer fora Camps, Rita i companyia?? Ai, que em sembla que no, que així tampoc ara...tot i que ja sé quin dels dos --PSOE o CPV-- votar.

Les paperetes del PSOE:

Anell

Dissabte esperava una carta d'Alemanya i, en canvi, em va arribar la primera de les compres que he fet a eBay des que l'altre diumenge vaig començar a navegar-hi: un anell romà de bronze dels segles III-IV d.C., una època veritablement molt convulsa per als qui hi visqueren.

És aquest s.III d.C. un temps de crisi, amb constants invasions bàrbares, guerres civils per l'anarquia militar causada per l'ambició de cada general d'arribar al cim del poder, una gran inflació monetària i retracció econòmica junt amb un descens de la natalitat i l'abandonament pels privilegiats del mecenatge municipal que havien dut fins aleshores; a més, l'Imperi queda dividit en dues parts i s'hi instal·la al poder una tetrarquia, amb un Augustus secundat per un Caesar en cadascuna d'elles, i el cristianisme esdevé religió d'Estat a començaments del segle IV d.C.

Jo, romàntic de mi, esperava rebre alguna vibració de tot això, percebre més que fóra en somnis un retall de la història viscuda pel propietari --o propietaris-- d'aquest anell que m'ha vingut del passat, però ni dormint amb ell posat --i mira que normalment m'ho lleve tot per a gitar-me-- he pogut descórrer-hi les cortines del temps i guaitar-hi. Per si de cas encara no s'havia fet a mi, però, hui l'he portat tot el dia al dit corrunxet (menovell), i a la nit...a la nit, ja vorem.

No és hora

No és hora de parlar,
sinó de moure's
amorosament.

(Xavier Amorós)

Eleccions

La proximitat de les eleccions causa en els peperos uns efectes molt curiosos: es dediquen a inaugurar il·legalment edificis i obres no acabades, aproven en un parell de dies decrets que afavoreixen els seus amics per si ells ja no poden fer-ho després del 27-M, i, encara més: aproven indemnitzar en tres dies les víctimes del filldeputa de Maeso...i han trigat més de tres anys (des de juny de 2003) per a pagar les d'Ardystil, l'empresa d'aerografia tèxtil d'Alcoi en què en 1992 van morir sis treballadors i en van quedar seixanta-set malalts...

Levante-EMV, 19/05/2007

El Consell indemniza en tres días a las víctimas de Maeso tras retrasar 3 años los pagos de Ardystil

El pleno autorizó ayer a Sanidad a consignar los 20 millones previstos como compensación a los afectados.
M. C./M. V./Levante-EMV, Alcoi/Valencia

El pleno del Consell aprobó ayer, tres días después de la sentencia, el decreto que autoriza a la Conselleria de Sanidad a consignar las indemnizaciones previstas en la sentencia contra el anestesista Juan Maeso, único acusado del contagio masivo de hepatitis C que afectó a 275 personas en hospitales públicos y privados de Valencia. La sentencia establece la responsabilidad civil subsidiaria de la Generalitat sobre todas las indemnizaciones, las derivadas de la actividad pública y también privada del médico condenado.

La actuación de la Generalitat ha sido muy rápida. Dentro de esta semana y en un plazo de apenas tres días (desde el martes al viernes), el Consell se ha comprometido a adelantar los más de 20 millones de euros en total (Sanidad no va a plantear recurso y, aunque las aseguradoras y la Casa de la Salud, también responsable, acudan al Tribunal Supremo, el Consell adelanta los pagos y luego negociará las devoluciones con estas empresas).

(Segueix)

Ante esta postura de la Generalitat, los afectados de la empresa de aerografía textil de Alcoi Ardystil, felicitaron a los afectados, pero lamentan que el Consell haya tardado más de tres años en afrontar todos los pagos a los que estaba obligada como responsable subsidiaria en su caso (como en el de Maeso). El 30 de junio de 2003, la Audiencia de Alicante condenaba a la dueña de Ardystil a seis años de cárcel por la muerte de seis trabajadores, y establecía que la Generalitat tendría que indemnizar a las familias al ser declarada responsable civil subsidiaria. El conocido como síndrome Ardystil supuso la muerte de seis trabajadores y enfermedad para otros 67 en 1992. El inspector de Trabajo, además de pena de prisión, fue condenado a hacerse cargo solidariamente de las indemnizaciones, y la Generalitat, era declarada responsable subsidiaria. «Tengo que expresar mi alegría por el adelanto de las indemnizaciones del anestesista Maeso. Yo lo he pasado y si se puede evitar que el dolor sea tan prolongado mejor», señaló ayer Consuelo Ragues, madre de dos jóvenes trabajadoras fallecidas en Alcoi. «Pero me siento discriminada, porque parece que seamos de segunda o tercera clase. Estoy contenta por ellos, pero nosotros llevamos quince años y aún no se ha acabado», dijo.

Los trabajadores de la textil han vivido un proceso muy dilatado. La Audiencia de Alicante publicaba una sentencia condenatoria el 30 de junio de 2003. El 3 de marzo de 2004 la Audiencia ordenó al Consell el pago de la indemnización correspondiente al inspector de Trabajo condenado, que sólo alcanzaba a los 26 afectados y herederos de víctimas de la aerografía Ardystil; los restantes 42, de otras empresas, quedaban excluidos. El 2 de junio de 2004 la Audiencia daba un mes al Consell para pagar, pero el abono del primer plazo se demoraba hasta el 21 de enero de 2005; ocho meses después, el 28 de septiembre, el Consell ingresaba el segundo pago, después de haber recurrido. A continuación, este colectivo reclamaba los intereses, encontrándose con un nuevo recurso del Consell el 29 de mayo de 2006, que sería desestimado. La Generalitat tardó más de tres años en completar el pago de 3 millones de euros a los afectados.

Trofeu

Jo també el tinc ja penjat a la paret del menjador, el trofeu d'aquest proppassat cap de setmana: un treball molt fi del taxidermista, per cert...

[Via No puedo creer que lo hayan inventado]

Carrer d'Homer

Home, està bé que se'n recorden, dels autors clàssics, però tal i com està el pati, dic jo: ¿estaran referint-s'hi a Homer, el rapsoda cec, o a Homer...Simpson?

I una més...

Vinyeta de Ferreres a El Periódico (16/05/2007)
...Perquè no només d'imposicions viu l'home..., ui!, perdó, el Ratzinger.

Imposicions

Que fort! Ara resulta que l'anomenat vicari de Crist a la Terra, Joseph Ratzinger, va i proclama durant la seua estada al Brasil, que la cristianització dels pobles pre-colombins no va ser cap imposició...malgrat les paraules del seu antecessor en el càrrec, Karol Wojtyla, les acusacions del actuals pobles indígenes o el testimoni d'eixe holocaust, fra Bartomeu Cases, que el va reflectir a la seua obra Brevísima relación de la destrucción de las Indias.

No res, que s'hi està portant com si fóra un Borbó més, d'aquests que proclamen que a nosaltres ningú no ens ha obligat mai a aprendre el castellà --ni a estar sota les seues lleis?, em pregunte jo--, sinó que ho hem fet per pròpia voluntat, ho recordeu?:

Nunca fue la nuestra lengua de imposición sinó de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyos, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes. (23 d'abril de 2001)

En fi, que l'un per l'altre...

Circumnavegació

Anit vaig començar a navegar per les procel·loses mars d'eBay, que per a mi encara eren un territori ignot i pel qual, malgrat tindre ja de fa un temps un compte de PayPal i fer compres electròniques en Amazon o la Fnac, encara no havia gosat d'aventurar-me.

Hi he trobat tot un món nou de possibilitats, un paradís de l'oferta i la demanda de diversos objectes de tota mena per molts dels quals has de competir amb altres navegants mitjançant licitacions gairebé a cegues, però on pots endur-te veritables troballes sovint a preus d'ocasió.

I, sobretot, és molt addictiu: si no licitant o fent-hi compres directament --que, en alguns articles també es pot fer--, sí almenys tafanejant-hi. Jo, ho confesse, anit, que va ser quan hi vaig fer la meua primera singladura, m'hi vaig quedar fins a un quart de quatre de la matinada...i això que hui m'he hagut d'alçar a un quart de set!

Per això hi ha un altre món que no vull tocar, perquè, si ho faig, imagine que fins i tot el blog acabaria deixant enrere com una despulla d'altres temps, estimada i recordada però ja acabada: estic parlant del veritable món --virtual, però-- de Second Life, on fins i tot l'alter ego del Gaspar Llamazares fa mítings i on les conilletes del Playboy estan pensant en traslladar-se també.

Mentrestant, però, i a banda d'ancorar ocasionalment a la badia d'eBay en el món virtual, preferisc quedar-me en terra real i sopar a La tierra, un lloc gairebé al costat de casa i que vam descobrir aquest cap de setmana, un cafè-restaurant tranquil i amb una bonica decoració dins, amb tauletes al carrer si les preferiu per fer-hi una cerveseta, i amb unes picadetes i unes carns molt bones i barates: crec recordar que, tot i beure'ns una botella de vi --que sempre fa pujar el preu final-- i una cervesa cadascú, vam eixir per uns 23€...i, dels tres segons plats, dos eren entrecots --boníssims!-- de carn argentina. I vam quedar-hi ben assaciats, que jo vaig ser l'únic en demanar postres (però només un gelat, que era més lleuger que la resta de coses).

Pedres de foc

I, 39
Va sospesar-se suaument els pits
i se'ls va prémer amb les mans més dolces,
i cautament es pessigà els mugrons...

(V.Andrés Estellés)

Història de dues ciutats

No fa gaire que he començat a llegir Història de dues ciutats (A Tale Of Two Cities, 1859) de Charles Dickens (1812-1870), i ja des del seu magistral inici m'ha atret:

Era el mejor de los tiempos, era el peor de los tiempos, la edad de la sabiduría, y también de la locura; la época de las creencias y de la incredulidad; la era de la luz y de las tinieblas; la primavera de la esperanza y el invierno de la desesperación. Todo lo poseíamos, pero no teníamos nada; caminábamos en derechura al cielo y nos extraviábamos por el camino opuesto. En una palabra, aquella época era tan parecida a la actual, que nuestras más notables autoridades insisten en que, tanto en lo que se refiere al bien como al mal, sólo es aceptable la comparación en grado superlativo. (I,1)

No sé el de les altres obres seues, que vaig llegir fa anys en edicions juvenils (sobretot l'Oliver Twist d'Ediciones Paulinas), i per això no gaire fiables, però l'estil d'Història de dues ciutats en la traducció de Salvador Bordoy m'està fent descobrir un escriptor gairebé modern, molt més prop de nosaltres que altres escriptors fins i tot posteriors a ell.

És un veritable i meravellós escriptor, un artista que usa magistralment la seua matèria prima, les paraules; i és que a més no s'hi queda superficialment en jocs estètics, sinó que aquests estan cenyint-se com un guant a l'argument i als personatges que van desfilant-hi, a allò que vol dir, amb unes imatges gairebé surreals (nimue, tu que n'ets la mestra per ací, fixa-t'hi). Així, parlant de la pudor a peix que ix de les cases de la zona portuària de Dover, escriu:

Salía de las casas un olor tan fuerte a pescado, que hacía pensar en que quizá los peces enfermos iban a darse en ellas una zambullida, de la misma manera que las personas enfermas van a zambullirse en el mar. (I,4)

Tot referint-se a l'època de fam de la França immediatament pre-revolucionària insereix aquesta imatge després d'haver parlat de la pobra il·luminació dels carrers de París i dels fanalers que anaven encenent-hi manualment els fanals:

Se aproximaban tiempos en que los flacos espantajos de aquella región, después de contemplar durante mucho tiempo en medio de sus holganzas y de sus hambres las andanzas del farolero, acabarían por concebir la idea de mejorar sus métodos, izando hombres por medio de aquellas cuerdas y poleas, para que alumbrasen las tinieblas en que vivían. (I,5)

I què dir-ne, del seu ideari social? Vegeu com hi critica la pena de mort:

...y los que daban las tres cuartas partes de las notas de toda la gama criminal eran igualmente condenados a muerte. No porque con ello se adelantase nada en la prevención de los delitos --merecería ser puesto de relieve el hecho de que ocurría precisamente lo contrario--, sino porque de este modo quedaban definitivamente resueltos todos los casos concretos --por lo menos en este mundo--, sin que hubiese luego que andar revisando nada que tuviese relación con ellos. (II,1)

Sí, la veritat és que m'ha sorprès molt gratament el Dickens d'aquesta novel·la tot i que encara no n'he llegida ni la meitat, i això em fa tornar la confiança en la crítica literària, que el posa entre els millors autors de la literatura mundial; ara, i com que m'ha entrat el cuquet de revisar les obres mestres que vaig llegir en edicions juvenils i llegir-ne les edicions íntegres tal com les va concebre i escriure el seu autor, estic pensant en adquirir el Guerra i pau de Tolstoi...o millor deixar-la per a l'estiu?

Mentrestant, però, gaudiré acabant-me de llegir Dickens.

Agudesa visual

Prova d'agudesa visual especialment destinada a Bernie Ecclestone, per xantatgista al servei del PP.

I és que ja en tenim prou, de pperades!

Cinisme ppero

Heus ací una immillorable mostra del més pur i desvergonyit cinisme ppero: al País Valencià fan que la junta electoral espanyola prohibisca fins el començament de la campanya electoral l'exhibició del film Ja en tenim prou, que critica la gestió del govern autonòmic ppero, amb l'argument de què té un caràcter electoral; i, en canvi, a Badalona es dediquen a repartir-hi 30.000 còpies d'un DVD --al que SOS Racisme ja acusa de xenòfob-- en què atribueixen a la immigració il·legal la delinqüència de la zona, i tots sabem a qui imputen ells eixa arribada d'immigrants; però clar, tot just aquestes imputacions no tenen caràcter electoral...

És que té collons la cosa...!

Invitació

Per desgràcia, i encara que m'abellisca, em sembla que no podré anar-hi, que demà dijous he de matinar...¿o passaré de tot i hi aniré?

Creus de maig

I jo que, en vore-les per primera vegada a València, pensava que eren un costum forà...

El Temps nº 1.194

Creus
Alfons Llorenç

Al centre de Torà, en la Segarra, es planta un gran arbre; a Camporrells, poble de la Llitera, famós por les seues aigües medicinals, busquen el xop més alt del terme, que és portat a pes de braços fins a la plaça major per enlairar-lo: la festa del mai; a Àger la Noguera) era pelat i ornat amb daurades taronges; al voltant de la Seu de Barcelona es clavaven pins... Especialment, a la Catalunya vella els joves, la nit de l'1 de maig anaven a tallar l'arbre més alt de la rodalia i de portar-lo, sense tocar terra, a la vila per, cerimonialment, clavar-lo en la mare terra, enmig de la gatzara, en una nit de gresca i joia. És la festa de l'arbre del maig.

Els arbres, després de la mort de l'hivern, reviuen, en renéixer la natura. Com a arbres còsmics de la vida i pel poder fecundador que se'ls atribuïa foren objecte de culte des de temps ben reculats. No hi havia déu sense arbre emblemàtic. El món clàssic col·locava per maig, en punts màgics, arbres carregats de símbols i solemnitzava la primavera amb processons de grans troncs, engalanats amb cintes i flors, dedicats a Attis, el déu jove, amant de Cibele, que moria com la flor i ressuscitava com a fruit, entre les desbordades alegries dels seus fidels.

Amb els colons del segle XIII arribaren a València els "maigs". Les columnes i els menhirs que exorcitzaven les demoníaques cruïlles dels camins passaren als encreuaments dels carrers. Foren batejats i l'arbre fàl·lic sagrat es transfigurà en creu de maig, igualment revestida de flors, el sexe dels vegetals, prenyades de fruits. I, de la mà de les falles ¡ altres entitats cíviques, cada 3 de maig amaneix el cap i casal sembrat d'un centenar de creus de maig amb el seu tast de mitologia, identitat i exaltació de l'amor, que també Verdaguer lligà als arbres: "A l'arbre d'amor/ m'he enfilat un dia,/ sols per abastar/ el fruit de la vida."

Scaramouche

"Nació con el don de la risa y con la intuición de que
el mundo estaba loco. Y ése era todo su patrimonio."

Així comença Scaramouche (1921), l'exitosa novel·la de Rafael Sabatini (1875-1950) que als dos anys de publicada ja havia sigut portada al cine i protagonitzada per Ramón Novarro, primer Ben-Hur conegut del cinema i successor de Rodolfo Valentino com a 'latin lover' hollywoodenc.

Després d'haver-me-la acabada de llegir aquest cap de setmana, he de dir que, entre el llibre i la pel·lícula ja clàssica del cinema d'aventures rodada en 1952 i protagonitzada per Stewart Granger, em quede amb aquesta darrera, i sobretot amb el seu insuperable duel a espasa en ple teatre entre André Moreau (Stewart Granger) i Noel, el marquès de Maynes (Mel Ferrer), el més llarg i espectacular mai filmat en el cinema; i també amb les escenes en què, ja diputat, André torna a la cambra després de cada duel victoriós i justifica cínicament l'absència temporal o 'permanent' dels seus rivals aristòcrates.

És cert que la pel·lícula canvia el nom d'algun personatge (per exemple Noel, marquès de Maynes, és a la novel·la Gervais, marquès de La Tour d'Azyr), hi afig escenes que no eren al llibre (el duel entre tots dos protagonistes al teatre passa, en realitat, al Bois de Boulogne), i fins i tot retorç l'argument i converteix en germà al qui en la novel·la resulta ser el pare, però francament ha sigut per a millor, igual que per a millor han sigut les innovacions del Blade Runner de Ridley Scott sobre la novel·la Somien els androides amb ovelles elèctriques? de Philip K. Dick.

Clar, sempre podem pensar que cinema i literatura són dos gèneres artístics diferents que tenen el seu propi codi, però també és veritat que normalment solen complementar-se l'un a l'altre; per al meu gust, en aquesta ocasió ix guanyant el cinema, i u bé pot passar-se sense llegir el llibre per a entendre la pel·lícula. Ara bé, en cas d'haver de llegir el llibre i de veure al cinema Scaramouche, comenceu pel llibre si no voleu quedar una mica despagats.

Treballaré el teu cos

Treballaré el teu cos
com treballa la terra
el llaurador del meu poble:
amb amor i força.
(Raimon)

El nou Bacus

"¿Y quién te ha dicho que quiero que conduzcas por mí?........A mí no me gusta
que me digan no puede ir usted a más de tanta velocidad, no puede usted comer
hamburguesas de tanto, debe usted evitar esto y además a usted le prohíbo beber
vino.....las copas de vino que yo tengo o no tengo que beber déjame que las beba
tranquilamente; no pongo en riesgo a nadie ni hago daño a los demás"
( Valladolid, 03/05/2007 )
I no hi haurà ningú que li pose una querella a aquest filldeputa per la seua darrera bajanada fomentant la conducció sota els efectes de l'alcohol?

I sense wonderbra...

Xiques, esteu d'enhorabona: ara, sense postissos ni operacions, sinó d'una manera natural, podeu augmentar el vostre pit...i sense contraindicacions ;)

Per si voleu fer-ne la prova, podeu descarregar-vos d'ací el to miraculós per al vostre telèfon mòbil...


[Via No puedo creer que lo hayan inventado]

No, no i no!

No, no i no
Jesús Puig

Quan encara no havíem digerit del tot l'intent del PP de clausurar les emissions de TV3, ja tenim cuinat i servit un nou contenciós amb la potra que els ha entrat als de Camps per l'exhibició de la pel·lícula Ja en tenim prou. I és que no hi ha setmana en què no es produïsca una mala notícia en el complicat món de les relacions entre el PP i la llibertat d'expressió. D'ací, el títol d'aquest comentari. No a la censura de TV3. No a la censura de Ja en tenim prou. I no a la censura que ve. I no diguen que m'avance, vistos els precedents (l'últim, el boicot al grup Prisa). Així doncs, com el bolero de Los Panchos, «No, no i no». Tres vegades no, abans que cante el gall de les eleccions.

Jo no sé si Ja en tenim prou serà tan colpidora com un documental de Michael Moore; però segur que prohibir l'exhibició incrementa l'interès per veure-la. De manera que els passes privats de la pel·lícula s'obriran camí com foc en la palla i l'èxit de públic sorprendrà la pròpia empresa (tal com deien abans de les estrenes ­teatrals). Com sol passar, les prohibicions registren aquests efectes col·laterals. No cal més que observar l'índex de llibres prohibits del Vaticà per saber que és una llista de best-sellers.

Diuen els jutges que Ja en tenim prou és «propaganda política». Enhorabona. Tanta precisió jurídica enlluerna. Així que, amb la vènia de la sala, pregunte atordit: i Canal 9 què és? Neutralitat angelical, o propaganda partidista pagada amb diners públics? No s'ho prenga el lector a broma. Si els jutges diuen que Ja en tenim prou és propaganda, jo m'ho crec i llestos. Però com que tinc set de justícia i no vull deshidratar-me, a veure si es posen a treballar i vigilen la metadona mental que escampa la tele valenciana. Mentrestant, els que la veuen per informar-se, millor que lligen el Tebeo; perquè si Ja en tenim prou denuncia la realitat valenciana, Canal 9 transforma la realitat en ficció. Fins el punt que no saps si Lluís Motes és una persona real o un ninot del Guiñol.

Recomanació

Más vale estar borracho que gilipollas, ...que dura menos tiempo!
De part dels navarresos del Bar Asador Remonte d'Alfafar, on vam estar sopant dilluns a la nit... ;)

Δουλειά

Sobretot hui, 1 de maig, ens adonem de què el lleure xoca amb el treball, del que esdevé mera perllongació, i de què l'oci s'oposa al negoci, que és etimològicament la negació d'aquell (del llatí nec-otium, 'no oci').

Ara bé, allò que em sembla una mica excessiu és anar-hi més enllà i ja no limitar-se només a definir el treball com a negació de l'oci sinó fins i tot a anomenar-lo 'esclavitud', com fa el grec modern en usar-hi la paraula δουλειά (duliá), que en grec clàssic (δουλεία, dulía) significa 'esclavatge, servitud'!