Pedres de foc
Va sospesar-se suaument els pits
i se'ls va prémer amb les mans més dolces,
i cautament es pessigà els mugrons...
(V.Andrés Estellés)
Etiquetes de comentaris: literatura, V. Andrés Estellés, xiques
publicat per èlsinor a les 5:29:00 a. m.
em sembla que l'Estellés et dóna el vist i plau... ;)
Dona, ja posats en feina, més que no pas el de l'Estellés, el vist i plau que m'interessaria més és el de la xica, hehehe... ;)
homeeee! jo diria que la xica també et deu donar el vist i plau... :P
Això sí que és adaptar una imatge a una poesia! ;-)
les pedres calentes són els pits?
Hehehe, bé podrien ser-ho, déric; però pedres de riu o de mar, arrodonides per l'aigua i ja suaus i sense cantells.
Tot és qüestió de buscar ben buscat i de regirar per ací i per allà, ainalma, i finalment acabes trobant-hi les 'mitges taronges', que en aquest cas són imatges i paraules :)
Davant eixes pedres, aquesta Pedra no hi té res a dir!.
Salutacions cordials.
Que qui podria dir-hi res, Pedra? ;)