Història de dues ciutats

No fa gaire que he començat a llegir Història de dues ciutats (A Tale Of Two Cities, 1859) de Charles Dickens (1812-1870), i ja des del seu magistral inici m'ha atret:

Era el mejor de los tiempos, era el peor de los tiempos, la edad de la sabiduría, y también de la locura; la época de las creencias y de la incredulidad; la era de la luz y de las tinieblas; la primavera de la esperanza y el invierno de la desesperación. Todo lo poseíamos, pero no teníamos nada; caminábamos en derechura al cielo y nos extraviábamos por el camino opuesto. En una palabra, aquella época era tan parecida a la actual, que nuestras más notables autoridades insisten en que, tanto en lo que se refiere al bien como al mal, sólo es aceptable la comparación en grado superlativo. (I,1)

No sé el de les altres obres seues, que vaig llegir fa anys en edicions juvenils (sobretot l'Oliver Twist d'Ediciones Paulinas), i per això no gaire fiables, però l'estil d'Història de dues ciutats en la traducció de Salvador Bordoy m'està fent descobrir un escriptor gairebé modern, molt més prop de nosaltres que altres escriptors fins i tot posteriors a ell.

És un veritable i meravellós escriptor, un artista que usa magistralment la seua matèria prima, les paraules; i és que a més no s'hi queda superficialment en jocs estètics, sinó que aquests estan cenyint-se com un guant a l'argument i als personatges que van desfilant-hi, a allò que vol dir, amb unes imatges gairebé surreals (nimue, tu que n'ets la mestra per ací, fixa-t'hi). Així, parlant de la pudor a peix que ix de les cases de la zona portuària de Dover, escriu:

Salía de las casas un olor tan fuerte a pescado, que hacía pensar en que quizá los peces enfermos iban a darse en ellas una zambullida, de la misma manera que las personas enfermas van a zambullirse en el mar. (I,4)

Tot referint-se a l'època de fam de la França immediatament pre-revolucionària insereix aquesta imatge després d'haver parlat de la pobra il·luminació dels carrers de París i dels fanalers que anaven encenent-hi manualment els fanals:

Se aproximaban tiempos en que los flacos espantajos de aquella región, después de contemplar durante mucho tiempo en medio de sus holganzas y de sus hambres las andanzas del farolero, acabarían por concebir la idea de mejorar sus métodos, izando hombres por medio de aquellas cuerdas y poleas, para que alumbrasen las tinieblas en que vivían. (I,5)

I què dir-ne, del seu ideari social? Vegeu com hi critica la pena de mort:

...y los que daban las tres cuartas partes de las notas de toda la gama criminal eran igualmente condenados a muerte. No porque con ello se adelantase nada en la prevención de los delitos --merecería ser puesto de relieve el hecho de que ocurría precisamente lo contrario--, sino porque de este modo quedaban definitivamente resueltos todos los casos concretos --por lo menos en este mundo--, sin que hubiese luego que andar revisando nada que tuviese relación con ellos. (II,1)

Sí, la veritat és que m'ha sorprès molt gratament el Dickens d'aquesta novel·la tot i que encara no n'he llegida ni la meitat, i això em fa tornar la confiança en la crítica literària, que el posa entre els millors autors de la literatura mundial; ara, i com que m'ha entrat el cuquet de revisar les obres mestres que vaig llegir en edicions juvenils i llegir-ne les edicions íntegres tal com les va concebre i escriure el seu autor, estic pensant en adquirir el Guerra i pau de Tolstoi...o millor deixar-la per a l'estiu?

Mentrestant, però, gaudiré acabant-me de llegir Dickens.