Convocatòria

Tot i que jo me n'he assabentat tot just suara, sembla que ja fa dies que per a demà hi ha convocada una apagada elèctrica mundial de cinc minuts de duració entre les 19:55 i les 20:00 per a protestar contra el canvi climàtic i la deixadesa política dels governs de tot el planeta pel que fa a aquest tema.

Llig que la iniciativa l'ha presa l'organització francesa L'Alliance pour la Planète, una coalició de grups ecològics, que vol aprofitar que ara és quan més se n'està parlant internacionalment i que falten menys de tres mesos per a les eleccions presidencials franceses; com que la convocatòria s'ha fet per Internet també, doncs han començat a adherir-s'hi gent i grups d'altres països, fins i tot alguns membres del govern belga.

Ara bé, no sé exactament on, vaig llegir que les companyies elèctriques avisaven que això, si la gent ho fa majoritàriament, pot provocar la caiguda de la xarxa elèctrica europea d'una manera semblant a la de l'apagada del 14 de novembre passat, en què van anar encadenant-se les errades d'una subestació a una altra.

En fi, que o bé uns són uns benintencionats que ingènuament poden causar més mal del que no es pensaven --o ho saben i la seua proposta és llavors temerària com a mínim--, o bé els altres exageren o menteixen per a minimitzar el ressò de la convocatòria, així que decidiu vosaltres mateixos: apagar o no apagar...

Un altre que en cau...

...i que en siguen encara molts més.

Locals nous

Per fi aquest dissabte --o ja diumenge, ben mirat-- m'he gitat a una hora que per a mi era la normal en dies d'eixida: les sis del matí tocades.

I és que, després de tants caps de setmana marxant a casa quan tancaven els pubs a dos o tres quarts de quatre de la matinada, despús-anit vam anar de discoteca i ens hi vam quedar una bona estona, ja que, la veritat, s'hi estava molt millor que no al Treinta y Tantos la setmana passada, i això que la nit no pintava gaire bé perquè la vam començar sopant quatre pizzes familiars per a huit persones en casa d'uns amics, que ens van fer canviar la idea que portàvem primer de sopar per la zona de Cánovas.

En fi, que a continuació vam marxar a la zona de Juan Llorens, on feia molts anys que jo no hi anava (de fet, només hi he estat un parell de voltes), i ens vam estar al Café Carioca, un dels seus locals més emblemàtics. La impressió que me n'he endut és bona, tot i que hi havia molt de buitre: els uns, pareixien acabats d'arribar dels pobles dels voltants, amb caçadores, camises de quadrets i jerseis; i els altres, molt jovenets i amb samarretes --algunes, amb els colors de les seleccions de futbol-- i jerseis fins de mànega curta arrapats al cos, i generalment amb els cabells molt curts. Almenys l'element femení sí que valia la pena, encara que no sé quant de temps s'hi mantindrà així vista la pobra contrapartida que se'ls hi ofereix.

(Segueix)

Després d'una breu estada a un local proper, on coneixien a no sé qui, vam marxar finalment cap a la discoteca, a Pachá Valencia, on jo encara no havia estat. Ací sí que hi ha color i val la pena anar-hi...malgrat els 20€ amb consumició que costa l'entrada: jo no sé a qui coneixien, però les cinc xiques van entrar debades i nosaltres tres només vam pagar 15€ cadascú, i després m'he assabentat que, si només n'haguérem sigut quatre, ens haurien deixat pujar a la zona VIP i ens haurien regalat la botella de xampany...per la qual cosa cobren 200€!

La sala principal és gran i molt alta, i, com Cormorán, em recorda una nau industrial reformada i redecorada; a un lateral, que és on estan els wàters, hi ha una sala més xicoteta --Pachachá, l'anomenen, amb una capacitat de cinc-centes persones-- amb un altre tipus de música, més comercial, així que teniu per a escollir; i, si teniu vocació de 'voyeurs', sempre podeu reservar una tauleta a la zona VIP, que s'enlaira cinc metres sobre la pista principal.

Malgrat estar bastant apartada i ser cara, em sembla que hi tornaré alguna vegada més perquè no negaré que m'hi vaig trobar a gust; igual després, amb més deteniment, hi veig alguna cosa que no m'agrade, i també tinc encara pendent una altra visita a Treinta y Tantos, però ara com ara em quede amb Pachá.

Perquè has vingut

Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
envejosa
a les roses:
mireu la noia que us guanya l'esclat...
(Joan Salvat-Papasseit, Perquè has vingut)

Una d'Ansar...

Hehehe...

Plou, plou, molí nou...

Plou, hui; plou, a València, des de primera hora del matí, i hi fa fred: 6ºC a tres quarts de dues a l'entrada de la ciutat.

A mi, tot això rai!; el que em fot és que a més hi fa vent i no hi ha protecció possible contra la pluja, que t'amera des dels peus fins als genolls i les cuixes, i no és gens agradable anar a treballar esperant un bus durant un quart d'hora i un altre quart de caminada per arribar-hi, amb aigua, vent, fred i fins i tot granís, que també me n'ha caigut a sobre. Els arbres s'han acabat de despullar de les fulles groguenques, i l'aigua arriba al nivell de la vorera.

Plou i fa vent, i, amb els peus xops durant quatre hores, me'n vaig a casa a canviar-me i a remullar-me'ls amb aigua calenta, i m'hi recloc ja i passe d'anar al gimnàs, de la sessió de raigs UVA i de la sauna: maleït mal oratge, que m'ha llevat la meitat dels plaers del cap de setmana! I, damunt, em sembla que aquesta nit, d'eixir, res de res...

Una amiga s'ha avançat uns dies i m'ha telefonat pensant que era hui el del meu natalici; i, en arribar a casa, una carta estàndard d'Isidoro Álvarez, el president d'El Corte Inglés, amb els seus compliments per la mateixa raó ("Això podríem fer", em va dir un any ma mare, "després de tots els diners que t'hi deixes...").

Em sembla que aquesta vesprada m'ompliré la banyera d'aigua ben calenta amb escuma de bany, hi encendré el radiador i apagaré els llums per a aïllar-me de tot una bona estona.

Bilingüisme

Ja poden anar prenent-ne nota els ponentins monolingües de la Meseta i els seus lacais autòctons o immigrats, ja...


ELS QUI NOMÉS PARLEN CASTELLÀ PODEN TENIR DEMÈNCIA SENIL ABANS QUE ELS CATALANS BILINGÜES
14.01.2007 - 17:22

El bilingüisme és saludable
Els símptomes de demència senil es presenten 4 anys més tard en les persones que parlen més d'un idioma explicació · Fer servir diverses llengües ajuda a mantenir la joventut del cervell.

JOAQUIN ELCACHO

El bilingüisme és una fórmula perfecta per mantenir la joventut del cervell. Si més no aquest és el resultat d'una investigació portada a terme per científics canadencs amb un grup de 184 pacients. L'estudi conclou que les persones bilingües presenten els primers símptomes de demència senil, com a mitjana, als 75,5 anys. Per contra, en el mateix estudi, les persones que només han fet servir un idioma durant la seva vida presenten els primers indicis de senilitat als 71,4 anys. "Estem realment enlluernats amb aquests resultats", ha explicat Ellen Bialystok, professora de la Universitat de York (Canadà) i investigadora associada del Centre Baycrest de Recerca del Cervell i l'Envelliment (Universitat de Toronto, Canadà). "El nostre estudi mostra que parlar dues llengües al llarg de la vida està associat amb un retard de quatre anys en l'aparició dels primers símptomes de demència, en comparació amb les persones que només han parlat un idioma", detalla la investigadora canadenca. Els resultats d'aquest treball es publicaran en l'edició de febrer de la revista especialitzada Neuropsychologia.

Ellen Bialystok es va doctorar en medicina el 1976 i durant trenta anys ha estat investigant els efectes del bilingüisme en l'aprenentatge i el desenvolupament cognitiu dels infants. Més recentment, l'equip de Bialystok ha ampliat el seu camp d'estudis sobre el bilingüisme a les persones d'edat avançada.

(Segueix)

En l'estudi que es presenta ara, els experts van analitzar l'historial mèdic de 184 persones que havien estat tractades en dos centres mèdics de Toronto entre els anys 2002 i 2005. Després de discriminar els factors socials i culturals que poden interferir en els resultats, els experts destaquen que el bilingüisme és l'únic factor que sembla explicar el retard en l'aparició dels primers símptomes de demències com l'Alzheimer. En l'estudi hi van participar persones que parlaven, en total, 25 llengües diferents; des dels cooficials francès i anglès fins al polonès, alemany, romanès i hongarès.

L'explicació es podria trobar en el fet que les persones que han fet servir i fan servir diferents idiomes per comunicar-se desenvolupen unes reserves cognitives que ajuden a mantenir la plasticitat del cervell. És a dir, els experts consideren que el bilingüisme aporta al cervell els mateixos beneficis que l'exercici físic ofereix a la resta del cos.

"No hi ha cap intervenció farmacològica que hagi aconseguit resultats tan positius en la prevenció de la demència senil com la pràctica quotidiana en l'ús de vàries llengües", ha explicat el doctor Morris Freedman, expert en malalties neurodegeneratives a la Universitat de Toronto i coautor de l'estudi.

N.de la R.

Ens en alegra que científicament es demostri que la gent bilingüe té menys possibilitats d' arribar a la demència senil. En el cas dels Països Catalans les conclusiones són ben clares: tota la gent que tenim com a primera llengua el català som bilingües i, per tant, tenim menys possibilitas d´arribar a la demència senil que la gent que viu aquí i que només és monolingüe. Algun avantatge hem de tenir els catalanoparlants !

D' altra banda, seria bo fer-ne un estudi llengua per llengua. Com que el castellà és una llengua pobre fonèticament parlant no cal ser gaire llest per veure que això encara pot tancar més el cervell. La realitat és la realitat agradi o no a la COPE o al Vaticà. És clar que aquesta gent ja fa anys que té demència senil i el cervell d' un mosquit.


[La mateixa notícia al Levante-EMV (25/01/2007) i al butlletí de notícies del Centre Baycrest (11/01/2007)]

Goig

Com podeu vore, aquest nadal feia goig de veritat passejar per l'exterior d'El Corte Inglés de Castelló, fins i tot --o tot just per això-- de nit.

Doble ració

Imatge: Salonet interior del Mikoniwa a l'antic aljub romà (20/01/2007)

Diuen que mai no s'ha de dir que d'aquesta aigua no en beuré, i amb tota la raó: dilluns proppassat deia que no tornaria més al Mikoniwa per la qüestió de l'olor a fregit que quedava a la roba, i mira, aquest dissabte hi hem tornat els de l'altre divendres i dues parelles més d'amics.

Aquesta vegada, però, vam sopar a l'antic aljub romà que fa de salonet privat, una mica estret --només hi caben unes set tauletes-- i amb un sostre baix, però amb l'avantatge que és també zona de no fumadors, i, sobretot, on no arriba l'olor de la cuina i no se t'enganxa a la roba, de manera que la visita encara va pagar la pena...i això malgrat els problemes per a aparcar prop, que fins i tot l'aparcament públic de la Plaça de la Reina estava complet cap a quart i mig d'onze de la nit.

Ara, que més que no pas del sopar, estava jo més pendent d'on acabar la nit, perquè, des que no vaig ja a Le Club (l'any passat era The Place; abans, 100 Guineas i Barraca Bar; i en la seua millor època, Kypros), estic anant-me'n a casa cap a les quatre de la matinada, i la veritat és que em sembla massa prompte per a les hores a què jo estic acostumat a tornar-hi.

La qüestió és que ja tenia ganes d'anar a Treinta y Tantos, un lloc del que m'havia arribat alguna opinió favorable de gent que també va a Gasoil, així que era més o menys fiable, però mentre estàvem sopar una de les amigues em va contar d'algú que li havia dit que no hi pensava tornar i que no valia la pena.

Bé, la veritat és que no em va acabar de fer, que no era realment allò que m'esperava ni tampoc hi vaig vore gent de la que va normalment a Gasoil, i és una llàstima perquè, amb una lleugera desviació, em ve de camí a casa, i no hi és gaire lluny. Ara l'ambient és de gent una mica més major de quan el local era Salamandra o 69 monos sobre un cable de acero, però dissabte n'hi havia molta mescla, tant d'edats com d'aspecte.

No sé, no m'hi vaig quedar gaire convençut, però, clar, és que tampoc és aquest un cap de setmana normal, ja que ahir era festa local a València (era el patró de la ciutat, Sant Vicent Màrtir) i n'hi ha gent que ha tingut pont de tres dies i l'ha aprofitat per marxar fora, així que hauré de tornar-hi un cap de setmana més normal, tot i que després de nadal a la gent li costa més d'eixir de copes.

En fi, que no siga per no provar-hi, que hi ha més dies que llonganisses...i nits també!

Enveja

Quina enveja! Hui és Sant Vicent Màrtir, patró de València, i la ciutat és mig buida per ser festa local...i jo de bon matí a treballar! :(

Ha sigut eixir al carrer i vore-hi que no hi havia ni la quarta part del trànsit dels dies feiners, i, de vianants, no cal ni parlar-ne: un any no vaig recordar que era festa i em vaig quedar tot parat pensant què hi passaria, que semblava que estava a una ciutat fantasma com la d'algunes pel·lícules d'ambient claustrofòbic.

I és que aquest és un dels desavantatges de treballar fora d'on vius, però em console pensant que almenys Falles les tinc...tot i que d'ací a dos mesos; però bé, qui no s'hi consola és perquè no vol.

Joc

Pots jugar amb el seu cos,
que és jove i riu, i vol
el joc, i no n'ha tingut prou.
(Gabriel Ferrater)

Per què plora?

Plora perquè, malgrat ser jove, malgrat ser guapa, malgrat ser famosa, malgrat ser una estrella cinematogràfica de Bollywood al seu país, malgrat tot això i més, encara hi ha qui la considera inferior i la tracta amb menyspreu i la humilia públicament davant milions de persones en el reality d'una televisió britànica.

I el pitjor del cas és que, qui s'hi acarnissa, no té els mèrits per a valdre ni la meitat que ella, només una pell més clara i uns trets físics diferents; pura enveja i roïndat, guiades per la incultura i la ignorància, i encoratjades per la niciesa.

Scary Mary...

Scary Mary: Hide your children
Com podeu vore, realment és veritat allò de què tot depén de com t'ho mires...O és que alguna vegada hauríeu pensat en una Mary Poppins que fes por?


[Via No puedo creer que lo hayan inventado]

Sant Antoni

Ahir va ser Sant Antoni Abat ("el del porquet"), el protector dels animals, i a les nostres terres són moltes les processons d'animals que es van fer en honor seu.

Però...a quanta gent de la que es va quedar a casa l'haurien haguda de dur!

Aniversari

Imatge: August i Lívia a la sèrie de la BBC "Jo, Claudi".

Tal dia com hui del 38 aC es casaven Gaius Juli Cèsar Octavià, honorat més tard amb el títol d'August i que aleshores molt humilment es feia dir simplement 'Cèsar' com el seu pare adoptiu o 'el fill del déu', i Lívia Drusil·la, a la que potser recordareu com 'Lívia', la roïna de la sèrie de la BBC "Jo, Claudi", basada en la novel·la homònima de Robert Graves.

A banda de ser una unió que va fer que la nostra història siga com és ara, amb l'accés al poder imperial dels membres de l'antiga i aristocràtica família Clàudia --molts dels quals ja havien donat bones mostres de desequilibri mental en el passat-- per davant dels de la Júlia, en el seu temps aquest enllaç va constituir tot un escàndol.

I és que Octavià va conéixer Lívia quan aquesta encara estava casada amb un dels seus enemics, antic general de Cèsar que s'havia passat al bàndol dels seus assassins a la mort d'aquell, i no només tenia un fill d'ell, sinó que n'estava esperant un altre; Octavià, que també estava casat, es va divorciar de la seua dona el mateix dia del naixement de la seua única filla i va obligar Lívia a divorciar-se també del seu marit.

(Segueix)

Però és que, a més, i sense respectar cap dels terminis que imposava la tradició, no van esperar ni tres mesos per a casar-se, tot just tres dies després del naixement del xiquet ----Drus, pare del futur emperador Claudi-- del seu marit anterior, l'altre fill del qual, Tiberi, seria el successor d'August al tron imperial. Per tal d'apaivagar un poc la cosa, Octavià va fer que Drus fóra declarat fill biològic seu.

Tot i que segurament hi van comptar --i força!-- els motius polítics i que August va ser tota la seua vida un faldiller a qui li agradaven sobretot les jovenetes, diu un historiador romà que Lívia va ser l'única a qui va estimar de veritat: Liuiam Drusillam...dilexitque et probauit unice ac perseveranter (és a dir, "i Lívia Drusil·la fou l'única a qui va estimar i apreciar amb constància": Suet. 62), i no aniria molt desencaminat si tenim en compte que aquest matrimoni va durar fins la seua mort, cinquanta-un anys després...i això que la pròpia Lívia no només coneixia l'afecció del seu espòs sinó que sovint era ella qui li proporcionava joves verges (Suet.71)!

Clar que així Lívia també va aconseguir un terç de la fortuna d'August a la seua mort, i, cosa més preada, l'Imperi per al seu fill Tiberi, però tampoc no cal perdre de vista que eren uns altres temps i la larva semítica no havia esdevingut encara el cuc que durant dos mil·lennis corcaria la joie de vivre de la Humanitat...



RETRATS D'AUGUST I LÍVIA
August i Lívia (amb Neró) en un sardònix de mitjan s.I d.C.(Saint-Petersburg, The State Hermitage Museum):


Cap de Lívia en marbre, de la segona dècada del s.I d.C. (Copenhagen, New Carlsberg Glyptotek):


Cap d'August en marbre, d'entre el 27 a.C. - 14 d.C. (Baltimore (USA), the Walters Art Museum):

Una de Lepe

Imatge: Dolores Jiménez, per Javi Oria.
Com podeu vore, Lepe no només és font d'acudits, sinó també planter de bones mosses...encara que siguen regidores del PP!

A vore si en prenen nota, en altres partits, hehehe...

(Ah, i no em recordeu l'Albert Rivera, que aquest no hi val, ecs!)

De sopar

Imatge: ©Menjador principal del Mikoniwa (València)

Cosa rara des de fa uns caps de setmana, aquest darrer vam eixir a sopar tots dos dies, tant divendres com dissabte a la nit.

Dissabte vam anar a El Salado, a la zona d'Aragó prop del Mestalla i de l'edifici Europa, on ja hem estat més d'una vegada, però divendres vam sopar al Mikoniwa, prop del Micalet i de la Plaça de la Reina, al Barri del Carme.

Jo no hi havia estat mai, al Mikoniwa, tot i que alguna vegada havia passat per davant seu i sempre m'havia cridat l'atenció perquè amb tant de vidre semblava que o la gent sopava gairebé al mig del carrer o que els vianants hi passaven gairebé fregant els comensals. Igual l'heu vist, però amb el seu nom anterior, Moma; l'actual sembla ser una deformació orientalitzant de la paraula 'miquiniua' --que jo conec, per cert, amb la forma 'miquiua'--, emparentada amb 'miquinòria' i 'miqueta' (diminutiu de 'mica') amb el sentit de molt poca quantitat o molt poca cosa.

És un lloc que em va semblar bastant original, tant per la decoració i la il·luminació com pel menjar que hi serveixen, amb productes mediterranis assaonats i amanits a la manera oriental, però també amb carn i vins argentins. A més, com anava amb un amic que els coneixia, van vindre a saludar-nos tant els encarregats com el cuiner, i ens hi van convidar al vi, a les postres i als cafès, i fins i tot ens van traure un parell de plats més dels que havíem demanat, i uns còctels per a acabar, entre ells un 'Sex on the beach' (fet amb vodka, préssec, taronja i granadina)...i tot per 56€ entre tres.

En fi, tot molt bé i molt bo encara que no ens hi hagueren atés com a VIPs...però, tot i sentir-ho, és un restaurant on em pensaré molt de tornar-hi. Per què? Doncs perquè després vaig notar que la roba em feia olor a menjar --a oli dels arrebossats, crec--, molt poca --tan poc que els meus amics em diuen que ells no n'han notat-- però en feia, i jo per a eixes coses sóc molt primmirat, ho sent. Una veritable llàstima, però mira, o milloren ells el seu sistema d'extracció d'olors o a mi no m'hi voran més...

Goig de germaneta

Quina bella sort
de tenir germana.
Joveneta que és
i entenimentada,
joveneta que és...

(Guerau de Liost, Romanç
del goig de tenir germana)

Sauna

La veritat és que ja la notava a faltar, una sessió de sauna, i és que ahir feia tres setmanes que no hi posava els peus.

Per paradoxal que puga semblar a mi sempre m'ha paregut que la seua calor, a més d'obrir-me els porus i netejar-me la pell, m'ha ajudat a resistir millor el fred de l'hivern, i, de fet, des que vaig al gimnàs i faig una sessió setmanal de sauna, dissabtes i divendres a la nit isc al carrer amb només una camisa de cotó i una jaqueta de pell.

Supose que aqueix efecte és degut a haver-hi estimulat el meu sistema immunològic, ja que la calor de la sauna, a més d'altres efectes beneficiosos per a la salut, augmenta la temperatura corporal interna fins a uns 38ºC, és a dir, que crea una mena de febra artificial que fa reaccionar el cos com si estiguera patint un atac infecciós, amb la qual cosa aquell augmenta la producció de leucocits i anticossos per a defendre'l; com que aquest atac en realitat no ha tingut lloc, resulta que el cos té una protecció extra.

En fi, que ahir hi vaig tornar, i molt a gust; i vosaltres, si ara no podeu o no goseu entrar-hi, bé podreu fer-li una visita virtual des d'ací i obtindre'n un certificat...però no espereu els mateixos resultats beneficiosos!

Nou cànon

Tot i que de moment aquest vídeo és una broma, bé pot acudir-se'ls que es faça realitat als qui actualment encapçalen al cercador de Google els resultats per a la paraula 'ladrones', així que no estaria gens malament que llegíreu aquest article de la Asociación de Internautas i signàreu ací contra el cànon digital que propugnen eixos lladres.

Addicció

Deia jo l'altre dia que aquestes festes de nadal havien passat sense pena ni glòria, i això és cert tret d'un xicotet detall del que em vaig oblidar: he agafat una addicció.

No, no, no és cap cosa que perjudique ni seriosament ni lleu la salut, ni res de semblant, sinó un joc d'ordinador per a omplir les estones de lleure: el mahjongg.

El mahjongg és un joc per a quatre jugadors originari de la Xina, tot i que en la seua versió electrònica (o 'mahjongg solitari', la primera versió del qual data de...1981!) només hi juguen una o dues persones. Consta de 144 fitxes cara cap amunt organitzades en quatre capes, i hom ha d'anar eliminant-les per parelles, cosa que només es pot fer si les dues fitxes --que han de ser idèntiques-- tenen almenys dos dels seus costats lliures.

Jo hi jugue amb el Kyodai Mahjongg 2006 v1.42 --que podeu descarregar-vos d'ací--, el qual, pels seus gràfics tridimensionals i per la música que l'acompanya, és altament addictiu, a més que en cronometrar el temps que trigues en acabar-lo fa que se't desperte el sentit de competitivitat, amb la qual cosa hi acabes més enganxat encara.

Si teniu temps per a jugar-hi, no ho dubteu...però això sí, sapigueu que hi acabareu enganxats.

Passió per Castelló

Imatge: © Passió nadalenca, per Èlsinor (2007).
Sembla que enguany a Castelló s'havien quedat sense bombetes nadalenques i van decidir il·luminar els carrers amb un eslògan més propi de camp de futbol; però això sí, en castellà, que queda més fi.

I si no s'han trencat, doncs mira, les poden aprofitar en Magdalena per a alguna gaiata...

In memoriam (II)

Sunt aliquid Manes: letum non omnia finit,
luridaque euictos effugit umbra rogos.
(Prop. Carm. IV, 7, 1-2)

Fi de festes

Imatge: Vivat Party, per Ivana Barazi.

Ja s'han acabat del tot les festes, i per a mi han passat sense pena ni glòria, tant ací com a Castelló.

No és que hi haja fet res d'extraordinari ni que m'hi haja topetat amb ningú especial que acabe canviant-me la vida, però hom de seguida s'acostuma a la bona vida del 'dolce far niente' que trenca la rutina diària i acaba enyorant-la quan ha de tornar a la vida normal encara que la pena haja sigut major que la glòria.

De vegades sent dir a la gent a qui els han tocat alguns milions a la loteria o a les travesses futbolístiques que continuaran fent la seua vida normal i que no deixaran de treballar: doncs jo tinc molt clar que això és tot just la primera cosa que faria.

De fet, ara mateix he començat a fer el compte enrere dels dies que queden fins a Falles, i després fins a Setmana Santa, i després fins a l'estiu...

L'engan conech

No he desitjat mai cap cos com el teu.
Mai no he sentit un desig com aquest.
Mai no el podré satisfer -és ben cert.
Però no en puc desistir, oblidar-te.
És el desig de la teua nuesa.

(V. Andrés Estellés)

Dia de regals

Una miqueta 'ñoño' fins i tot per al dia que és, però...

(Segueix)

...igual preferiu escollir aquesta altra visió:

Vinyeta de Forges a El País (04/01/2007)

Tirorí, tirorí

Imatge: Els Reis Mags, a Sant'Apollinare Nuovo
(Ravenna)
Tirorí, tirorí,
Sinyo' Rei jo estic ací,
palla i garrofes
tot p'al seu rossí,
casques i avellanes
tot per a mi!

Més de llibres

Nadal és una de les èpoques en què més solc llegir, encara que enguany ho estic fent menys que altres anys; i, sobretot, tant l'any passat com aquest m'he quedat sense una lectura que s'havia fet tradicional: les aventures de Falco, un detectiu sui generis de l'època de Vespasià creat per Lindsey Davis i la traducció del qual era normalment publicada en aquestes dates.

En canvi, i omplint l'any sabàtic que s'ha agafat Lindsey Davis, he anat llegint-me una sèrie de llibres tots de diferents autors però sobre la Guerra del 36 i els anys posteriors:

• En las cárceles de Franco, de Clemente Sánchez;
• Maquis. La verdad histórica de la "otra guerra", de José-Antonio Vidal; i
• Si me quieres escribir. La batalla de Teruel, de Pedro Corral.
  

Allò curiós és que sembla que me'ls vaig llegint per sèries, amb el mateix tema en comú; ara, de la Guerra del 36 i de la repressió franquista, però tot just abans sobre la batalla d'Anglaterra amb Duel Of Eagles: The Struggle for the Skies, 1918-1940, de Peter Townsend, i Wing Leader (Fighter Pilots), de l'as 'Johnnie' Johnson.

La propera sèrie ja vorem quina serà, però a casa tinc esperant-me alguns llibres entorn del desembarcament de Normandia (Operation Overlord) i totes les operacions preparades al seu voltant per a enganyar els alemanys (Operation Fortitude), però també m'està temptant un llibre sobre la batalla de l'Ebre a la Guerra del 36, i un altre sobre la batalla de Creta durant la II Guerra Mundial.

Siga com siga, em sembla que les sèries de llibres de poesia no entren en els meus plans de lectura més immediats...

Ostatges nadalencs

Imatge: © Portal de Betlem a Vila-real, per Èlsinor (2007).

Heus ací una nova manera que han trobat els pperos de Vila-real per a solidaritzar-se amb el seu alcalde, condemnat a inhabilitació i presó pel Tribunal Suprem: engabiar el portal de Betlem i impedir-hi l'accés als Reis Mags!

Malparladuries

Dimecres proppassat havia quedat a Castelló per a dinar amb una amiga i no vaig poder estar-me d'arribar-hi una hora abans per a poder escorquellar ('tafanejar') a gust per El Corte Inglés i comprar-m'hi alguna coseta.

Ja per a finalitzar, i quan quedaven només uns deu minuts per a la cita, em vaig arrimar a la secció de llibres tot i que no pensava comprar-me'n cap, però ai!, la carn és dèbil i vaig acabar comprant-me'n un que, d'altra banda, sabia que igual no trobaria a València: Lèxic vila-realenc en perill d'extinció de Vicent Fausto, que hi arreplega de boca dels majors de huitanta anys usos i expressions ben valencians que van perdent-se entre les noves generacions.

Una de les parts més curioses, i a la que ja se li han dedicat bastants estudis etnogràfics, és aquella en la que s'hi recullen les dites, refranys i cançons populars amb què la gent fa esment o malparla dels pobles veïns, i que Vicent Fausto arreplega només de passada en el seu llibre i sense fer-ne un apartat específic; però, d'haver-ne, n'hi ha, i curiosament hi surt més malparada Almassora que no pas Borriana...potser perquè la rivalitat amb aquesta darrera ciutat està més viva que no amb la primera.

Així, com a expressions més o menys 'neutres' hi podem trobar "Estar entre Ares i Benassal" (és a dir, entre dos extrems, en un terme mitjà), "Fer com a Borriol, que, quan plou, la deixen caure" (anar sense paraigües mentre plou), "Haver-hi més gent que a La Pobla" (ser molta colla); la cosa, però, ja comença a embrutar-se amb "A Onda la claven fonda...i a Vila-real fins al final" i "Haver anat a captar a Almassora" ( portar damunt moltes monedetes de poc valor), i què dir de "De Betxí, ni dona ni rossí ni res que siga d'allí", "Per Nules, passa i no t'hi atures", i "Amagueu els patos, que ve gent de València". I una que no ha gosat posar-hi —potser perquè encara està viva?— és "Almassorina, puta fina", que ja ens indica què se'ls retrau a la gent d'Almassora.

Aqueix és —i no em pregunteu la raó, perquè no la sé— el tema estrella de les cançons populars:

D'Almassora cap a dins
tot són clots i carrilades;
porta sí, porta també,
tot són putes i prenyades.

Les xiquetes d'Almassora
s'han comprat una romana
per a pesar-se les mamelles
tres voltes a la setmana.

(Hehehe, a mi la que més m'agrada és la de la romana...)

I, per a acabar, una dedicada als borrianers (de malnom, 'porcs' perquè en teniem mercat a principis del segle passat):

Vila-real és un poble
que no li fa falta res.
Només li falten solletes
que Borriana ja les té.
Com podeu vore, de correcció política, res de res...

Cap d'Any

Imatge: Vista des de la balconada del castell de Neuschwanstein, per bbdor.

I arriba l'Any Nou, rebut amb portes i finestres obertes de bat a bat per a què els raigs de l'any naixent il·luminen i escalfen cadascun dels salons del nostre castell, bé siga al de Kronborg a Helsingør, bé siga al de Neuschwanstein...