2on aniversari

Qui ho hauria dit! Les lletres des d'Elsinore han arribat ja al seu segon aniversari, dos anys de publicar-hi unes quantes ratlles --o imatges-- diàries, i així serà encara algun temps més, tot i que qui sap què ens tenen destinat els déus, així que, mentrestant, a aprofitar-se'n i continuar-hi...

Vespre de foc

Imatge: © Vespre de foc, per Èlsinor (29/08/2007)
No, no són núvols: on anit i despús-anit lluïa la lluna plena, aquest vespre hi arribava el fum de l'incendi de Les Useres, que a més d'Atzeneta i Llucena ja aplegava a Figueroles...I a sobre ara mateix, quan no poden volar-hi avionetes ni helicòpters, bufa un ponentàs que fa por :(

Baila, baila morena...

Imatge: © Lluna plena d'agost, per Èlsinor (27/08/2007)


I tot i que encara no ha arribat el cap de setmana,

Baila, baila morena
Sotto questa luna piena
Under the moonlight
Under the moonlight
(Zucchero, Baila 'Sexy thing')

El millor amic

Diuen que el millor amic de l'home és el gos, i potser és veritat si només vos interessa una estúpida lleialtat.

Jo, en canvi, des d'aquest estiu pense que el millor amic de l'home, almenys del que viu sol, és aquest robot aspirador, que va tot sol per casa fent-hi la feina i al que a més pots programar per a què et faça la neteja domèstica quan tu no hi ets...i totes les vegades que vulgues. Visca el progrès!

Hipocresia social

Llegia jo l'altre dia a un dels diaris gratuïts de Benicàssim, Crònica de Benicàssim, l'article que vos resumisc en aquests tres paràgrafs:

La Policía Local refuerza los controles de alcoholemia

(...) el pasado fin de semana las calles de Benicàssim fueron testigos de un notable aumento de los controles de alcoholemia...

(...) Aunque la atención de los agentes se centrase en los conductores de ciclomotor, los controles se aplicaron a todo tipo de vehículos.

El objetivo de tal iniciativa es, según ha explicado la concejala de Seguridad, Carolina Beltrán, llevar a cabo una campaña de control y, ante todo, prevención durante los fines de semana para que los jóvenes tomen conciencia del peligro de mezclar alcohol y conducción.
(El subratllat és meu)

Clar, i per a reduir aquest perill no se'ls acut més que tancar tots els locals del poble --tret d'un parell, i restaurants inclosos-- a l'1:30h de la matinada, obligant a tothom a agafar cotxe o moto i a marxar com a mínim als gairebé 7km de distància que hi ha fins als locals de les platges del Grau de Castelló...instal·lant-hi pel camí els controls d'alcoholèmia. I és que no cal que estigues de copes per a donar-hi positiu: només amb eixir a sopar i beure-hi unes cerveses o una botella de vi i ja t'han caçat.

Evidentment --i com a hipòcrites que són-- dels accidents que puguen haver-hi es llaven les mans, i culpen només els conductors sense voler veure-hi els qui els han impel·lit a agafar el vehicle; jo, almenys, tinc molt clar qui n'és, si més no, igual de culpable que l'altre.

Profecia

Cap gest sobrer. Tot mesurat i breu.
L'ordre perfà la solitud extrema
i converteix el joc en profecia.

(M.Martí i Pol, Capfoguer)

Llevantada

Imatge: © Torre de vigilància a la Platja dels Terrers
de Benicàssim, per Èlsinor (25/08/2007)
Que jo recorde, encara no n'hi havia haguda cap aquest estiu, i, quan ha arribat, ha sigut forta, i a Benicàssim (webcam 1 i webcam 2) amb molt més vent de llevant que no pas d'aigua: les nuvolades fosques i prenyades d'aigua i rellamps hi passaven mar endins o a l'altre costat de les muntanyes, a descarregar en una altra banda.

I, com escriu el Mario Benedetti,

para sudar estábamos dispuestos
no para el rencoroso escalofrío /
en un invierno de mentira / hipócrita
(Qué primavera, 2001)

Almenys el sol encara hi guaita tímidament a estones.

Pompeia, aD 79

Interim e Vesuvio monte pluribus locis latissimae flammae altaque
incendia relucebant...Iam dies alibi, illic nox omnibus noctibus nigrior
densiorque; quam tamen faces multae variaque lumina solvebant.

Mentrestant, en molts més llocs del Vesubi resplendien altíssimes flames i densos incendis...Ja s'havia fet de dia en altres llocs, però allí encara era de nit, una nit més negra i densa que qualsevol altra malgrat les nombroses torxes i llums de tot tipus que la travessaven. (Plini, Lletres VI, 16,13-17)

[a.d.IX Kal.Sept -- 24 d'agost del 79 d.C.]

El Jueves contraataca...

Donant-los-hi canya. Aquesta també la segrestaran divendres? :D

Fotografia crítica

Imatge: Plancha, per Carlos Corredera
Hi ha vegades en que una imatge sí que val més de mil paraules i està tan carregada de futur com la poesia...

Llibres

Aquest estiu estic llegint molt poc, a un ritme molt lent, massa lent i tot per a mi, i fins ahir no m'he tornat a passar per la llibreria a carregar de llibres des de l'inici de l'estiu, i amb una llista tan heterogènia com aleshores:

Dues novel·les:

• Dune: La Casa Atreides, de B.Herbert i K.J.Anderson
• Calígula, de P.J.Franceschini i P.Lunel.
  

Dos d'autors sud-americans, el coneixement dels quals dec a noe:

• Un recull poètic de Mario Benedetti: Inventario tres: Poesía 1995-2002; i
• un de prosa poètica, d'assaig/crítica social escrit per Eduardo Galeano: Patas arriba. La escuela del mundo al revés.

I un altre de caire més general, de curiositats del món del cine:

• Curiosidades, gazapos y anécdotas de Hollywood, d'E.Llorente i D.Erauskin.

Ara només em cal posar-m'hi... :)

Humor negre

El sentit de l'humor serà una qualitat humana, i més encara l'anomenat humor negre, però hi ha vegades en què la vida demostra tindre'n tant o més que les persones, com aquest matí, quan estava desdejunant a quarts de huit per a marxar al gimnàs i he sentit a un telenotícies que a l'església de Pisco que s'ha ensorrat pel terratrèmol amb 127 persones al seu interior...s'hi estava celebrant una missa de difunts!!

Això que portaven per endavant sense saber-ho...

Congost o planura

Em té l'amor tan subjecte al seu regne
que ara la nit m'és congost o planura...
(P.Gimferrer, Combat d'amor)

Fotografies

Imatge: La ballarina i espia Mata-Hari (1876-1917).

Ja que l'altre dia en parlàvem...

"Nos hacemos fotos, no con objeto de recordar, sino para completarlas después con el resto de nuestras vidas. Por eso hay fotos que aciertan y fotos que no. Imágenes que el tiempo pone en su lugar, atribuyendo a unas su auténtico significado, y negando otras que se apagan solas, igual que si los colores se borraran con el tiempo." (A.Pérez-Reverte, La Reina del Sur)

Elvis

Igual ho hauria d'haver publicat ahir...

El gran germà

Vinyeta de Gallego&Rey a El Mundo (16/02/2006)
Primer, van començar d'eixa manera; ara, com era d'esperar, hi continuen així:

Vinyeta de Pat Oliphant al The New York Times (06/08/2007)

Raons

Imatge: © Barra de La Manduca anit, per Èlsinor (2007)
Una de les raons per les que, malgrat tot, ens agrada sopar a La Manduca, com anit...

Optimisme

Imatge: © A la piscina, hui, per Èlsinor (2007)

Fa no res que acabe de pujar de prendre el sol i, per primera vegada en tot l'estiu, hui m'he sentit realment de vacances, a gust, relaxat i sense pensar en res més.

És estrany perquè aquest matí, a les 8:05h estava en el tren cap a València i a quarts de dotze del migdia ja havia tornat, i per a tot això m'havia hagut d'alçar a quarts de set, amb la qual cosa m'he hagut de botar el gimnàs --on volia anar després de dinar-- perquè em sentia amb les cames cansades, així que m'he fet una migdiada i després a prendre el sol a la piscina.

No sé, potser estic de bon humor perquè aquests dies voré a dos amics que ja fa temps que no veig i hem de quedar-hi a dinar o sopar, o bé perquè ahir vaig dinar amb una amiga que va tornar fa un parell de dies d'Alemanya, on havia estat uns mesos, i a qui tornaré a vore més vegades en aquest parell de mesos que s'estarà ací abans de marxar sis setmanes a Nova Zelanda...i amb qui he parlat d'anar a visitar-te a la teua nova casa a principis de setembre, noe ;)

En fi, que em sent molt bé i optimista...i, d'ací a una estona, de sopar i de copes ;)

Morir d'èxit

Darrerament estem anant molt poc a sopar a La Manduca, tant perquè ens hem dedicat a descobrir llocs nous per a sopar cada cap de setmana --i n'hi ha molts, a Benicàssim!-- com perquè La Manduca ja no és allò que era. El problema? Com ja vaig insinuar fa una setmana, és que estan morint d'èxit.

Van començar-hi amb un local que dóna a dos dels carrers principals de Benicàssim, i, amb una cuina molt bona que van anar ampliant i que no es limita a la italiana, van atraure's molta clientela, amb la qual cosa van poder comprar un local que tenien tot just enfront de la seua part posterior, al carrer dels Dolors, i de xampanyeria --Las Cepas, es deia-- el van reconvertir en un saló més de la seua pizzeria, al mateix temps que obrien terrassa exterior als dos carrers...i encara no poden atendre tota la gent que va a sopar-hi!

Però és que de forn per a cuinar-hi només en tenen u, cosa que fa que estiguen saturats i que el servici vaja demorant-s'hi, de manera que, com ens va passar a nosaltres fa dos dissabtes, els entrants te'ls poden portar una mitja hora després d'estar ja assegut, i el plat fort, més de vint minuts després...i això malgrat ser clients habituals, conéixer-hi cambrers i propietaris i haver-se botat els torns per a fer-nos passar a nosaltres davant i posar-nos en una bona taula.

Evidentment, també la qualitat de la cuina se n'ha ressentit, i clar, si veus que a tu triguen en atendre't i a més el menjar està més fluix del que en ells és normal, però alhora estàs veient-hi com van despatxant caixes i caixes de pizzes i d'altres menjars per a endur-se a casa mentre tu estàs esperant a poder començar, doncs acabes emprenyant-te i jurant que no hi tornaràs fins a setembre, o, si més no, que no ho faràs les nits dels caps de setmana per més que et dolga.

I és una llàstima perquè, en condicions normals, és un molt bon lloc, amb bon menjar i bona clientela --femenina sobretot, que és el que ens interessa a nosaltres, hehehe. I és que els està matant l'èxit i l'ambició de voler-hi més, més, més, i no invertir en un altre forn per a agilitzar la cuina i el servici al client, i hi haurà un moment en que això els petarà, i a mi, la veritat, no m'agradaria vore-ho.

Et pensava...

Mirava la finestra de la cambra on vivies,
mirava la finestra alegre de cortines.
Et pensava descalça pel passadís en l'ombra.
Pensava moltes coses que ja no sé com dir.

(V.A.Estellés: Ègloga V, de El primer
llibre de les èglogues)

Blog addicció

52%How Addicted to Blogging Are You?

Portland Singles from Mingle²

La meua addicció als blogs, com ja ho esteu veient, és d'un 52%. I la vostra? Comproveu-ho ací.

[Vist a vilaweb]

Sexy stormtrooper

D'aquestes no n'eixien, a la saga d'Star Wars!

[Vist a No puedo creer que lo hayan inventado]

Crueltats de la vida

I ahir, en el llibre que em vaig acabar a la vesprada, ja cap al final, ho vaig llegir...:

"El hombre, recordaba haberle oído decir más de una vez, cree ser el amante de una mujer, cuando en realidad sólo es su testigo." (Arturo Pérez-Reverte, El pintor de batallas)

'Bicing'

Vinyeta de Nando a El Periódico (07/08/2007)

Sembla ser, doncs, que a Barcelona i rodalies val més que escolliu el 'bicing' per a moure-vos-hi... i molta paciència!

Breu encontre

Fa unes setmanes, m'he assabentat hui mateix, vaig estar al costat d'una bicampiona mundial mentre entrenàvem al gimnàs, cadascun de nosaltres a la seua.

Aquest matí, mentre em prenia l'habitual cappuccino a l'últim terç de l'entrenament, m'hi he fixat en un parell de grans fotos noves penjades a la paret, amb retrat i autògraf dedicat a la gent del gimnàs, i era ella, la xica que només hi he vist una vegada i que em va cridar l'atenció perquè estava entrenant-s'hi amb una raqueta d'un tipus desconegut per a mi i amb un vestit --faldilla inclosa-- semblant al del tenis, amb una samarreta de la selecció argentina, com el seu accent.

Era, ara ho sé, la Paula Eyheraguibel, Campiona del Món de pàdel per parelles i per seleccions en 2004 i 2006, que viu a Benicàssim, i que entrena al Club Torre Bellver.

Clar, el pàdel no m'ha interessat mai, i menys encara des que el va posar de moda l'Aznar, però mira, hi he perdut l'ocasió de tindre l'autògraf d'una doble bicampiona mundial...i d'un beset o un parell ;)

Periple gastronòmic

Aquest cap de setmana ha representat el final d'un periple gastronòmic que ha durat tot el mes de juliol, arraconat temporalment el costum d'anar a sopar a La Manduca cada dissabte a la nit més perquè hi han sovintejat les visites dels amics de València que no pas per nosaltres mateixos.

A banda de La Manduca, principi i final del nostre trajecte, per ordre cronològic hem estat sopant a Pipes i Carasses, La Estafeta i a Divino, resto-bar, que tenen en comú una cuina basada sobretot en la carn.

A Pipes i Carasses (C./ Dolors, 73) ens hem trobat la millor carn de totes, fins i tot més bona que la que podem trobar, per exemple, a El Rebeco en València...i això són ja paraules majors: sublim i no gaire car el seu 'chuletón a la piedra' per a dues persones, que podeu fer-vos al vostre gust en la pròpia taula, i sorprenent l'entrant que han anomenat 'pipes i carasses' i que li dóna el seu nom al local, un lloc apartat i de decoració inexistent que sembla més aviat un bar normal però que s'ho fa perdonar per la qualitat del seu menjar i la mestria dels seus cuiners.

A La Estafeta (Passeig Pérez Bayer, 35) el nostre plat fort va ser la carn a la brasa, que, malgrat estar bé, no arriba a igualar la de Pipes i carasses; bons també els entrants i les coses de 'picoteo, però amb plats amb un preu desmesuradament desproporcionat: per exemple, per una amanida ens van cobrar 12€...més que per un dels plats de carn que havíem demanat (10€)!! El lloc està molt bé, en una casa antiga ben decorada; o, si ho preferiu, podeu menjar també a la terrassa exterior.

El més fluix, potser perquè n'esperàvem més, va ser Divino, resto-bar (C./ Sant Tomàs, 98), un lloc --també amb terrassa exterior-- de carns argentines: panada argentina, molt bona; i entrecot de vedella argentina a la brasa, més fluixa (tant, que jo diria que la vedella seria argentina, però borda). Molt bones també les postres, de les que jo vaig menjar el 'panqueque de manzana'. Per cert, i jo no ho sabia, que també a la platja tenen un altre local al complex 'Centrocasim', un poc més enllà de la zona de l'Eurosol.

I, de La Manduca (C./ Sant Tomàs, 69 i C./ Dolors, 5)...de La Manduca o com morir d'èxit en parlarem en un altre post, com deien --bé, no exactament, així-- el Tip i Coll.

Misteriosa amor

La teua galta commosa
mai no sabrà decidir
si has de ser misteriosa
fins a l'hora de morir.

(Carles Salvador, El goig i el turment)

Les 'fibers'

Això va ser fa dos dissabtes, quan el FIB, i el divendres de després.

Eixe dia no havia vingut la gent de València i anava jo amb un amic pel Passeig Marítim de camí als locals de la platja després d'haver aparcat ell el cotxe bastant lluny perquè eixos són els únics llocs oberts després del toc de queda de la ZAS i hi va tota la gent, així que sempre estan de gom a gom i és difícil estacionar-hi prop.

Puix ja arribant-hi, i entre dos d'ells, ens hi trobem a dues conegudes de Castelló del meu amic, a les que encara no havíem vist en tot l'estiu. Li diuen que per culpa del tancament d'horaris tan prompte no baixaven al poble i que, com els seus pares tenien la vil·la prop, preferien eixir tota la nit pels --aleshores-- únics dos locals que hi havien a la platja. Clar que eixe cap de setmana, a més, i com que estava en marxa el FIB, hi havien anat a algun concert, elles que encara estaven en l'edat de fer-ho.

Com? En l'edat de fer-ho? Era això una indirecta? Però si segur que no tenen ni deu anys menys que nosaltres! I a una d'elles, amb el pam i mig de maquillatge que porta sempre, caldria vore-la sense...! En fi, que el comentari ens va caure garres avall i ens en vam venjar comentant entre nosaltres que segurament l'únic concert del FIB on podien haver-se sentit a gust era el de l'Iggy Pop, que, per la seua edat, està més arrugat que una pansa, i per això les vam batejar amb to burleta com 'les fibers' :P

Ara, el millor de tot va ser tornar a trobar-nos-les el divendres següent al poble: estaven amb dos de Castelló, majors que nosaltres i que semblaven els seus pares pels seus cabells totalment canosos! Jàs, coca! I quin fart de riure-nos-en nosaltres dos! I, a més, per a quan ens les tornem a trobar a soles, hem decidit felicitar-les per tindre uns pares tan 'marxosos' que les trauen de nit i van de copes amb elles i tot...

Panoràmica del Desert

Imatge: © Panoràmica del Desert de les Palmes des de la costa,
per Èlsinor (2007)

Diuen que una imatge val més que mil paraules...

(Cliqueu en la imatge per a vore-la millor)

A les Santes

Ahir, de colp, en la meua excursió setmanal vaig portar a terme dues de les rutes pel Desert de les Palmes que hi proposen els fullets de la Conselleria de Territori i Habitatge: la pujada al cim del Bartolo (729m) per la Porteria Vella i continuació cap a l'ermita de les Santes, a l'altre vessant de les muntanyes (nº 3), i un itinerari circular de 3,8km per l'ermita de les Santes (nº 9).

Per a tornar, però, no vaig seguir la ruta del fullet muntanya amunt sinó que la vaig allargar eixint a la carretera de Cabanes a Orpesa (CV-148) i entrant pel camí de la Font Tallada fins a baixar per la senda entre les Agulles, com solc fer habitualment; en total, 34.7km, i amb un horari calcat del de l'excursió anterior. Certament que hi he fet menys quilòmetres, però també ara hi havia més dificultat per haver-me mogut gairebé sempre per muntanya, com podeu vore ací o en el perfil del terreny recorregut ací.

Potser són aquestes dues rutes les que jo vos recomanaria si no heu estat mai al Desert de les Palmes, i les raons en són també dues: primer, si no voleu fer una gran caminada, tant al cim del Bartolo com a l'ermita de les Santes (que té zona d'aparcament, taules i bancs de fusta per a menjar-hi, i espais per a cuinar-hi) podeu accedir-hi en vehicle propi; i, després, perquè les vistes des del cim del Bartolo són espectaculars, mentre que l'entorn de l'ermita de les Santes i la seua font és d'allò més notable amb la seua luxuriosa vegetació: roures, alzines, marfull, pi roig, brucs, llentiscles, alborços, margallons..., i indicis de vida animal.

En canvi, si feu tota la caminada per les pistes forestals, tindreu vistes que no vos decebran tant de l'interior de la província com de la costa de Castelló al pla de Cabanes, i, en primer pla, dels cingles calcaris que formen la Sufera, al més llunyà dels quals hi ha gairebé invisibles les restes d'un poblat àrab; les pinades vos acompanyaran també tot el trajecte, però és quan comences a baixar pel vessant nord quan et sembla estar-hi en algun indret alpí més que no pas mediterrani.

Siga com siga, aquests dos indrets són de visita imprescindible, i ja vos dic que no n'eixireu decebuts.


Altres fotos:

Nits al claustre

Encara esteu a temps d'anar-hi als concerts d'aquest agost:

Castelló cultural:

2 agost KRAMA (Música mediterrània) 22.30h
Els ritmes irregulars dels Balcans, Grècia i de la Mar Negra s'hi mesclen amb músiques d'Iran, l'Índia i el Marroc, amb un toc de cant flamenc.

9 agost ECUMENE (Inter-folk) 22.30h
Quan diversos continents s'hi ajunten, s'hi mesclen i hi creen junts...la màgia d'Ecumene.

16 agost SAL, MEL I VIDA (Flamenc) 22.30h
Provinents de diferents formacions, aquests joves valencians s'hi reuneixen per a oferir un espectacle ple de sentiments i sabor.

23 agost L'AFER VIRTUAL (Electro-folk) 22.30h
Trio de la nostra província que, des dels nous llenguatges musicals, arriben a les noves formes del folk.

30 agost GOVANNON (Celta) 22.30h
Música tradicional celta amb les aportacions de ritmes més contemporanis.


CLAUSTRE DEL MUSEU - ENTRADA LLIURE
SERVEI DE CAFETERIA

Museu de Belles Arts de Castelló
Avgda. Germans Bou, 28
12.003 Castelló