Finançament religiós

Imatge: Vinyeta de Romeu a El País (30/11/2005)

No sé jo de què es queixen aquests: consegueixen més diners públics per als col·legis privats concertats —els quals, sovint, no complementen la xarxa pública, sinó que la vampiritzen— i a sobre, en un Estat constitucionalment aconfessional, reben subvencions públiques que no dubten en malbaratar pagant-hi mamporreros i emissores de ràdio contràries al propi missatge evangèlic que ells diuen defensar; vegeu què en diu Luis De Sebastián (exjesuïta i catedràtic d'Economia d'Esade) a El Periódico del 29/11/2005 (enllaç alternatiu ací).

(Segueix)

El Periódico - edició impresa
Opinió

L'ARTICLE DEL DIA
MOLTS DINERS PER A L'ESGLÉSIA

• El finançament públic de la institució catòlica només s'escau si és transparent i beneficia tothom
LUIS De Sebastián
Exjesuïta i catedràtic d'Economia d'Esade

Començarem aquesta reflexió sobre un tema tan discutit comentant un parell de fets provats. El primer és que l'Església catòlica és l'única confessió religiosa de les que existeixen al territori espanyol que no s'autofinança. El segon és que en cap país desenvolupat del món l'Estat finança la catòlica, ni altres esglésies, en una mesura tan generosa com ho fa l'Estat espanyol. Alguns no ho fan en absolut.
Gran part del problema del finançament de l'Església espanyola sorgeix del primer fet. Els catòlics no sostenen adequadament la seva Església, com haurien de fer en un Estat no confessional, en el qual la Constitució consagra la separació de totes les esglésies i de l'Estat. Amb les aportacions dels catòlics no es podrien pagar els sous de les persones (clergues i seglars) que mantenen la institució funcionant, ni tampoc les despeses en formació, equips, viatges, publicacions i altres costos de funcionament de l'organització eclesiàstica. Sense rebre finançament extern, l'Església no podria funcionar. Això és una vergonya per als creients, i un defecte o un malentès en la relació entre l'Església i els seus fidels, amb unes conseqüències econòmiques que no haurien de recaure sense més ni més sobre l'esquena de les autoritats civils.

L'ESTAT finança generosament l'Església catòlica. En l'acord subscrit l'any 1979, aquesta es comprometia a buscar l'autofinançament, almenys de les seves operacions internes, encara que no necessàriament dels serveis que dóna a la societat. L'autofinançament continua sent un somni o una inútil promesa. L'Estat espera pacient que l'Església compleixi la seva promesa i mentrestant paga. Les aportacions del Govern espanyol són de cinc classes.
Primera. L'Executiu dóna i recapta l'impost eclesiàstic: el 0,52% de l'IRPF que els contribuents assignen voluntàriament a l'Església catòlica. L'Estat no solament cedeix una petita part (la qual, si tothom pagués el que toca, seria una quantitat considerable) d'un impost al qual té dret exclusiu, sinó que estalvia els costos de recaptació a l'Església i li assegura un nivell d'ingressos que d'una altra manera aquesta no recolliria.
Segona. L'Estat complementa amb aportacions directes de l'erari públic el que falta per arribar al nivell compromès en el pressupost anual (150 milions d'euros el 2005). Les aportacions dels fidels no solen superar pas gaire els 100 milions d'euros, motiu pel qual aquest any la resta, d'uns 40 o 50 milions d'euros, serà una aportació directa de l'Estat.
Tercera. L'Estat eximeix l'organització eclesial de diversos impostos: IVA (cosa que no agrada a la Unió Europea), IBI (sobre tots els immobles que posseeix, que són molts), societats, patrimoni, successions i donacions (important per a l'Església per les herències que rep). Aquestes renúncies fiscals constitueixen una discriminació positiva a favor de l'Església catòlica, que no se sol mencionar quan es parla del seu finançament, però que suposen molts centenars o milers de milions d'euros cedits per les administracions públiques a l'Església.
Quarta. L'Estat destina uns 500 milions d'euros per pagar els professors de Religió a les escoles públiques i als capellans en hospitals, presons i casernes. Així mateix paga per la conservació de monuments i obres d'art que són patrimoni de l'Església.
Cinquena. L'Estat paga més de 2.000 milions d'euros als ordes religiosos que regenten les escoles concertades. Aquesta és la xifra que dóna el vicepresident segon del Govern, Pedro Solbes. Per una altra banda, algunes administracions públiques --comunitats autònomes i ajuntaments-- contribueixen a finançar institucions de l'Església que es dediquen a obres de beneficència (hospitals, asils, orfenats i centres de caritat). A aquests serveis que presten les institucions eclesiàstiques se'ls paga de la mateixa manera que als altres proveïdors de serveis públics. S'ha de reconèixer que aquestes obres assistencials de l'Església estalvien costos --i maldecaps-- a les administracions. No tant potser en la quantia extrema que a vegades s'esmenta (¡30.000 milions d'euros és una absurda exageració!), però sí en una part important.

ARA LA qüestió és si aquesta situació continuarà o si canviarà. El principal criteri per decidir-ho és veure si l'Església catòlica utilitza el finançament que rep de tots els ciutadans en benefici exclusiu dels seus fidels o també en benefici de tota la societat. Atès que els diners públics són diners del públic, molts ciutadans que no són catòlics però sí contribuents de l'erari públic poden demanar comptes a l'Església de com utiltiza les seves contribucions.
Per posar un exemple de mal ús eclesial dels diners públics, és una vergonya que part de les aportacions dels contribuents, encara que siguin una porció petita, vagin destinats a finançar una emissora de ràdio i uns periodistes que han convertit en missió de les seves vides insultar i calumniar els membres del Govern actual i els que el recolzen.
Una qüestió a part és el que fa l'Església catòlica amb els ingressos de les seves possessions en terres, immobles, fons d'inversió (tipus Gescartera), accions i altres tipus d'actius. La institució eclesiàstica no és pobra. ¿A què dedica els rèdits del seu immens patrimoni? ¿Els destina a acumular riqueses per assegurar-se un possible futur incert? ¿O els acumula per donar- los a les missions estrangeres i als pobres de terres llunyanes?
En tot cas, als contribuents que posen de les seves butxaques els diners que l'Estat dóna a l'Església els agradaria veure els seus comptes i balanços.