Violència

Imatge: Fotografia al diari Clarín.com (2005).

Aquest migdia, aprofitant el Dia internacional per a l'eliminació de la violència contra les dones, ha hagut una aturada d'uns minuts i una concentració pretesament silenciosa.

Jo no l'he seguida, la concentració, perquè em sembla que, en convocar-ne una a la mínima ocasió possible, estem banalitzant-les i convertint-les en un mer gest social en què çò que importa és que t'hi vegen, i tot per a acabar no conseguint-hi tampoc res, perquè no és només amb gestos buits com se sol·lucionen les coses.

Supose que més d'un dels meus companys —i, sobretot, companyes— haurà pensat que no m'hi solidaritze, que sóc un masclista, etcètera, però s'hi equivoquen i de molt, perquè segur que jo sóc molt més intransigent que no pas ells amb tot aquell qui s'aprofita de la seua superioritat —siga del tipus que siga— per a abusar d'altri, i pense que als agressors se'ls han d'aplicar mètodes més punitius, més directes i contundents.

La qüestió és que cada vegada la societat —i jo m'hi incloc, ep!— és més superficial, només s'hi fixa en les aparences, i, en lloc d'aprofundir en l'arrel dels problemes, es limita a (d)enunciar-los i a fer-hi gestos simbòlics tot esperant que siga algú altre qui els resolga, fins i tot quan són problemes propis.

Doncs no, gràcies, jo no vull entrar en aquest joc del gest, de l'aparença i d'allò políticament (=hipòcritament) correcte, que Déu ajuda a qui s'ajuda a ell mateix i no a qui s'asseu esperant-ne l'ajut.