Fent-hi la viu-viu

A fi de viure més o menys bé, o fins i tot de sobreviure i prou, sempre hi ha hagut qui s'ha espavilat i s'ha buscat la vida com ha pogut o millor ha sabut.

Així, hi ha una anècdota molt curiosa que conta dels sicilians el general Patton a les seues memòries, recollides en War As I Knew It, que em vaig llegir ja fa temps.

No sé si a ell se'l van rifar o què, però al capítol en què parla de la invasió de Sicília pels aliats (juliol - agost 1943) destaca que li va cridar l'atenció el gran nombre de torres costaneres de vigilància i de castells normands que hi havia a l'illa.

Aquestes torres daten dels segles XVI i XVII, i la seua missió, com les del nostre litoral, era avisar amb temps de les incursions de barbarescs i turcs, que aleshores assolaven les costes cristianes.

Çò curiós, però, és que a Sicília —segons diu Patton— de primer les torres les edificaven particulars per a viure-hi ells i els seus familiars, i després s'hi oferien a les autoritats locals per a vigilar la costa...per un mòdic sou de l'erari públic, i que aquesta és la raó de què n'hi hagen més de les que caldrien i tot.

No sé si aquesta explicació serà certa o no, però tenint en compte que passa a un país mediterrani, que a més pertanyia aleshores a la Corona d'Espanya en una època en què hi abundaven vividors, bandolers i pícaros, si non è vero, è ben trovato.