Maledicció foragitada

Per sort hui no m'ha afectat i he pogut dormir almenys set hores seguides després d'haver eixit de copes, perquè és com una mena de maledicció la que aquest estiu he hagut de suportar cada cap de setmana: qualsevulla que fóra l'hora a la que em gitava, acabava despertant-me sobre les deu del matí...i hi havia vegades en què havia anat al llit a quarts de sis o a les sis ja ben passades.

Ací, a València, alguna vegada m'havia passat, però era perquè m'arribava algun soroll o parlada dels veïns pel celobert de l'edifici, o, fins i tot, el taloneig de la veïna de dalt —que supose que treballa a tandes— a les nou del matí en diumenge, però és que per a aquest estiu no hi havia cap explicació, a no ser la calor. I no és que em desvetllara del tot, ja que em quedava al llit unes dues o tres horetes més i encara podia dormir a estones, però la sensació quan m'alçava era la d'haver descansat poc i de necessitar més hores de son veritable.

Almenys ara sé que ja puc estar-ne tranquil, i que, en tot cas, sempre em puc tombar un parell d'horetes per la vesprada sense que em moleste ningú i recobrar així forces i son per a la nit, que aquest pont he decidit passar-lo tranquil·lament a València; bé, tranquil·lament de dia, clar, que no pas de nit.