Soroll festiu

Imatge: © Masclets amb Correus al fons, per Èlsinor (2006)

Dijous vaig estar a la mascletà de la Plaça de l'Ajuntament, la més important de tota València, i si no hi he tornat més vegades és per evitar-me la gran gentada que hi ha sempre, i més quan arriba el cap de setmana i hi vénen tots els turistes, tant estrangers com de la resta de l'Estat.

La mascletà s'ha de viure com més prop millor per a entendre-la, tot sentint l'olor acre de la pólvora i les explosions fent tremolar el terra als teus peus i retrunyint a les teues oïdes en onades rítmiques, amb tot el teu cos com a caixa de ressonància.

I, quan acaba després de cinc intensos minuts de vaivé sonor, intensifica i estimula el teu record de l'experiència viscuda el fet de començar a sentir en la llunyania, ara ací ara allà, les mascletaes que van succeïnt-se en els diferents barris de València i que taquen el cel amb marques blanquinoses de fum.

(Segueix)




Imatge: © L'Ajuntament entre el fum de la pólvora, per Èlsinor (2006)

La festa, ací, és un colorit espectacle visual amb banderoles pertot arreu, falles gairebé a cada cantó, la cavalcada del ninot, desfilada de totes les comissions falleres per a fer-li una ofrena floral a la Mare de Déu dels Desemparats, i castells de focs artificials a mitjanit.

Més encara, però, que tot això, és sorollosa: despertaes cada matí amb coets i banda de música, mascletaes a migdia, tant a la Plaça de l'Ajuntament com als diferents barris, i ball al carrer per la nit. I petards pertot arreu i a tot hora: carcasses, coets, traques, masclets, piuletes, trons de bac..., el que siga.

La festa no s'entèn sense tot eixe xivarri, i, si no n'hi ha, és que no és festa; i de veritat que em sent molt estrany si estic en algun lloc en festes i no hi sent cap d'aquests familiars i festius sorolls...