Anit

Imatge: © A la Tetería La Kasbah, per Èlsinor (2006)

Finalment, anit vaig poder quedar amb tres amigues (la que ha retornat de Dinamarca, la Jo March i la seua parella) per a un sopar que havia hagut de cancel·lar dues setmanes abans per culpa de les meues liaisons dangereuses, i la veritat és que tenia ganes de vore-les perquè ja feia molt de temps que no havíem quedat i és bastant complicat trobar-hi un buit que ens vinga bé a tots —o hauria de dir 'totes' per majoria absoluta? :D

També ara, però, ens va colpir eixa espècie de maledicció que sembla que ens va seguint i tampoc no vam poder acabar la nit com volíem, ja que alguna cosa del sopar —i no l'alcohol, no em sigueu malpensats— junt amb l'angúnia d'uns locals plens de gom a gom i el fet d'estar en un d'eixos dies tan delicats va fer que s'indisposara una d'elles i que hagueren de marxar a casa a dos quarts de quatre, quan la nit encara era jove i ens esperava La Indiana, d'on havia aconseguit una entrada VIP per a cinc persones.

Almenys fins a aquest moment ens ho havíem passat molt bé, amb l'intercanvi de regals (eren tres els natalicis que hi celebràvem amb retard) i sopant de tapes a El Salado —en la zona d'Aragó, tot just al costat del club de jazz Black Note—, i després a la Tetería La Kasbah, on vam arribar a temps de veure l'actuació de Nadima, que ens hi va delectar vint minuts amb dances orientals i, clar està, amb la dança del ventre: com podeu vore a la fotografia, la Jo (a la dreta) no veia gens malament apuntar-s'hi als cursets, però l'amiga retornada de Dinamarca (a l'esquerra) no hi semblava gaire convençuda...

En fi, llàstima de no haver pogut rematar la nit com mereixia l'ocasió, però, mentre va durar, va estar bé; ara, per a la pròxima quedada suggeriré anar a dinar i, de ser-hi possible, un dia feiner.

I no, per més d'home que siga i de la marca Lotus, el regal que em vàreu fer no l'anomenaré mai 'polsereta', sinó, com a molt, 'adorn', i això per molt d'antic i de ment tancada que m'hi tracteu, xiques.

Per si de cas.