Déu.
Imatge: Capella Sixtina: Creació d'Adam, per Miquel Àngel (1511).
Aquest matí he estat sentint a El matí de Catalunya Ràdio la secció El sentit de la vida, i el tema n'era: Hi ha raons per a creure en Déu?
No m'hi he fixat gaire en els comentaris perquè estava afaitant-me i abillant-me per a eixir i la veritat és que no estava per a perdre-hi gaire temps, així que, a més de l'experiència vital d'algun oient en contra, l'única cosa que n'he tret clara ha sigut l'existència d'unes reflexions del matemàtic Blaise Pascal (1623-1662), conegudes com l' aposta de Pascal, en les que per probabilitats dedueix que la creença en Déu és l'aposta més segura, argumentació molt semblant a la que —com ens recorda Gabriel Laguna en el seu bloc Tradición Clásica en un magnífic article— va usar el romà Ciceró per a convidar-nos a creure en la immortalitat de l'ànima.
A mi en concret no m'importa gens ni mica si hi ha Déu o no, i cada vegada estic més convençut que, més que no pas ser nosaltres una creació seua, és ell la nostra creació: una creació de la nostra covardia, de la nostra por a voler reconéixer que ja som majors i responsables dels nostres actes, i a què som només nosaltres els qui sols o interactuant amb els altres ens forgem el nostre destí. I també tinc molt clar que
és a dir, "cap esclavitud és més vergonyosa que la voluntària" (Sèneca, Cartes a Lucili 47, 17).
publicat per èlsinor a les 8:41:00 p. m.
Jo ja fa anys i panys que n'estic convençut. I també neix de la por de desaparèixer per sempre, de la por que estiguem sols en la immensitat de l'univers, de la por dels altres i de la por de nosaltres mateixos. Per això som tan pocs els veritables ateus i molt em temo que sempre ho serem.
Pascal no degué dir que era l'aposta més fàcil i més tranquil·litzadora... però això no vol dir que sigui real, sinó tot el contrari.