Plor d'home

Imatge: Nit estelada, de Vincent van Gogh (1889)


Anit, després d'haver-me afaitat, dutxat, llavat els cabells i haver-me'ls eixugat, en lloc d'escuma fixadora vaig estar a punt de posar-m'hi escuma d'afaitar, de la que ja en tenia un bon pilot a la mà.

La vaig agafar sense ni mirar-la, automàticament, perquè estava com absent, cavil·lant sobre un somni que acabava de recordar de la nit anterior. Bé, no era del somni sencer sinó d'una part en què, estant-hi a soles, em posava a plorar pensant en el decès de mon pare ara fa uns deu mesos.

És curiós, això, perquè de vegades he arribat a sentir-me culpable per ser incapaç d'amollar-hi una sola llàgrima, i, com a màxim, només se m'han humitejat els ulls i sempre sense cap testimoni; pel que sembla només puc plorar-hi en algun somni...i també sense ningú que m'hi veja fer-ho.

Però, clar, com els diuen les seues mares als xiquets: 'els homes no ploren'; i, si aquests s'han après bé la lliçó, fins i tot en somnis se n'han d'amagar. Com jo.