El límit més pur
al seu límit més pur,
mescla presència i oblit al cor de les donzelles
i ens incita quietament a la tendresa.
(Martí i Pol, Cançó [L'arrel i l'escorça])
Etiquetes de comentaris: literatura, Martí i Pol, xiques
publicat per èlsinor a les 5:32:00 p. m.
a mi l'hivern m'incita a hivernar com si fóra una ossa! jorrrr! que poquet m'agrada! mecatxislamar!
També té l'avantatge que pots trobar-hi voluntaris per a fer-los servir de bufanda i que et lleven el fred del cos, hehehe..., que això t'ho has callat, nimue
Eixes columnes dretes, fortes i ben formades, s'assemblen a les del Partenó (posats a ser clàssics, va!), i talment com elles, aguanten de veres l'hivern més gèlid i l'ànima més dura... ;-)
I encara t'oblides d'eixa pura llum que la envolta, pedra...