Als tres segles d'Almansa

Als tres segles d'Almansa
Jesús Huguet

Deia Joan Fuster que ja era hora d'oblidar-se un poc del Tirant i preocupar-se més per la literatura contemporània. Venint de qui venen eixes paraules caldrà avaluar-les amb atenció, perquè Fuster ha estat segurament un dels mes rigorosos estudiosos de la nostra literatura clàssica i, per tant, no crec que ens invitara a expulsar l'obra de Joanot Martorell de les nostres lectures sinó convidar-nos a llegir també allò que ens és més pròxim per temps i sensibilitats. En definitiva no tant estancar-se en el passat com interessar-se pel present i sobre tot pel futur.

En el cas d'Almansa alguna cosa semblant podríem dir. Evidentment a la Guerra de la Successió es produïren algunes de les malifetes que més han influït en la vida col.lectiva de valencianes i valencians. El sistema jurídic, polític i social va quedar afectat greument deturant una evolució històrica com a poble que va tenir conseqüències més enllà de la guerra i postguerra originals.

Però carregar a l'esquena d'Almansa totes les calamitats que ens han ocorregut en tres segles seria com ficar-se una bena als ulls o com caure en la més absoluta de les irresponsabilitats. A Almansa lluitaren dos exèrcits mercenaris, majoritàriament anglès l'un i francès l'altre encara que l'exèrcit anglès estava comandat per un general francès i el francès per un anglès. Els valencians tinguérem poc de protagonisme en aquella batalla, però en pagàrem les conseqüències. Xàtiva i Vila-real cremades, morts i ferits, collites destruïdes, refugiats i desterrats, viudes i òrfens, destrucció i represàlia. Com sempre és el poble pla qui més sofreix els efectes les conflagracions bèl.liques.

(Segueix)

Pot semblar-li a alguna persona una lleugeresa però crec que històricament el poble valencià està destinat a ser pacifista a ultrança. En totes les guerres que hem participat hem eixit esquilats. Dóna el mateix que fórem musulmans contra cristians, agermanats contra aristòcrates, maulets contra botiflers, lliberals contra absolutistes, carlins contra isabelins, republicans contra feixistes, sempre hem perdut les guerres.

Tornem però a Almansa i a la realitat valenciana. Ningú no dubta de la transcendència de la derrota de l'arxiduc Carles davant Felip V, però tampoc hem d'oblidar que quan es produeix Almansa els anteriors reis austracistes a penes s'havien interessat pels drets forals ni per l'autogovern valencià. La centralització promoguda pel pretendent francès era contrària a les normes valencianes però eixes normes i lleis estaven tan poc aprofitades que caldria parlar d'abandonament o almenys de desús. I per quina raó els valencians majoritàriament s'uniren a Carles i no a Felip? Segurament la resposta la tindríem en l'actuació de Basset i els valedors de la causa austracista que pregonaren les excel.lències que aportaria una nova política més digna a llauradors i menestrals.

No hem de valorar l'efemèride d'Almansa conseqüentment com un fet cabdal de la nostra història? Clar que l'hem de valorar! Tot poble necessita símbols i referències històriques que l'ajuden a configurar-se com una comunitat coherent i plena, a viure el dret de l'identitat col.lectiva com valor de futur. Però tot això esdevé fum de boja quan només ens quedem en planys identitaris o laments pel que podia haver estat i no va ser. Quan del victimisme fem la nostra i única raó.

L'important d'Almansa tres-cents anys després, és l'exemple d'unes gents que defensaren el que creien de dret a pesar que foren traïts per uns i els altres. L'exemple de les dones de Xàtiva que no dubtaren en anar-se'n a La Manxa en busca d'un tros de pa per alimentar uns fills que havien perdut pares i la pròpia casa. L'exemple dels llauradors de la Marina que somniaren que la Segona Germania podia triomfar i restituir les terres als qui les treballaven amb el seu esforç. L'exemple dels pobladors de Vila-real que, cremades les vivendes, no perderen ni un instant en lamentacions estèrils i es posaren a reconstruir la població amb més empenta i millor disseny que abans. Eixe és el gran exemple i el que cal celebrar: que tot un poble, el valencià, derrotat en nom d'uns altres va continuar espentejant la història per recuperar una vida més digna.

Dignitat que altres, des dels trons europeus i movent mercenaris d'ací cap enllà, mai no tingueren en consideració. Per als Carles i Felips el nostre país només fou un espai geogràfic en el que moure soldats en funció dels interessos més bastards. I les persones que sofriren, valencianes o no, una xifra d'altes o baixes en uns paperots que els servien per encendre el foc a unes llars de ceràmica de Saxònia o de Sèvres.

Ara, el missatge és tan nítid com abans. El poble pla, està abocat a perdre totes les guerres. Els manifessers pretenen guanyar-les totes, per això cal que prenguem consciència del nostre paper i de la nostra capacitat per capgirar la nefasta rutina. I qui diu la guerra diu la injustícia. Caldrà prendre la decidida actitud de qui sap que només amb el seu esforç, individual i col.lectiu, pot redreçar-se un poble, materialment i cívicament, un poble conformat per persones i no per entelèquies extravagants.

Les tres dècades que portem de democràcia han servit, entre altres coses, per restituir una part important de l'autogovern que teòricament va esmunyir-se en Almansa. També s'han presentat algunes conjuntures que ens obligaran a una nova reordenació de les nostres actituds i formes de convivència. Però tot ho podrem encarar amb èxit sempre que l'esperit de treball i esforç, de solidaritat i llibertat, del que feren ús aquells perdedors d'Almansa el recuperem. Ells s'alçaren contra la desgràcia en el dia a dia, en la quotidianeïtat més absoluta, amb la feina gens cridanera però eficient, amb la tasca de recuperar un poble sense laments inútils.

Ara ens pertoca a nosaltres.

* Secretari del Consell Valencià de Cultura.