Nobody's perfect

Divendres vam eixir a sopar, el meu amic, la seua xicona i jo, i m'hi vaig enamorar.

Feia algun temps que, sobretot pel mal oratge i el fred, no eixíem a sopar un divendres a la nit, però aquest cap de setmana sí que ho vam fer i vàrem anar a un lloc prop de casa on no havíem estat encara mai: a la Pizzeria Diablito, a la zona de l'Avinguda d'Aragó a l'altre costat del Mestalla.

No és que siga una pizzeria en el sentit propi i estricte de la paraula, sinó que hi tenen menjar tex-mex, unes pizzes sui generis i amanides de diferents tipus en un ambient informal de llums molt tènues --fins i tot massa-- de color carabassa a to amb la decoració, una música de fons chill-out i uns espais molt flexibles per la mobilitat de les tauletes, que els permeten ajuntar-les o separar-les segons les seues necessitats.

Nosaltres vam arribar-hi a dos quarts de deu de la nit ja tocats, i, encara que el lloc va trigar un o dos quarts més en omplir-se, estava tot reservat: la seua sol·lució va ser oferir-nos una tauleta baixa del pis de dalt vorejada d'un sofà i amb tamborets també baixos, i des de la que es veia perfectament la barra i el saló de baix; com que no ens va semblar pas tan malament ens hi vam quedar.

I allí, atenent-nos i aconsellant-nos, portant-nos l'oli amb espècies picants i el tabasco, estava ella, de negre --l'uniforme de la casa--, amb uns cabells rossos i arrissats arreplegats en una cua, amb la pell clara i els muscles drets, sense arronsar en cap moment les espatlles, una veritable aparició angelical en un antre pretesament diabòlic, així que ¿com no anava a atraure la meua atenció?

Va ser, i vos ho puc ben assegurar, un enamorament sobtat i gairebé incondicional...fins que ens va portar el compte, en què constava que ens havia atés...Vicente! Vicente!? I les daixonses i les dallonses i tot allò que tenia ben a la vista?? No vaig poder estar-me'n i, quan va tornar a passar pel nostre costat, li vaig preguntar:

--Però tu no ets molt bonica per a dir-te Vicente??

I ella va somriure i es va quedar parada per una galanteria que sembla que no s'esperava, i em va respondre, encara vermella:

--I no em puc haver canviat de sexe?

I jo, sense poder evitar-ho, com un nou Osgood Fielding III a la Daphne interpretada per Jack Lemmon a Con faldas y a lo loco (Some Like It Hot, 1959), li vaig respondre sense pensar-m'ho:

--Doncs mira, ningú no és perfecte...

I ara estic pensant-me si tornar-hi o no el cap de setmana vinent.