dilluns, de febrer 05, 2007

Nobody's perfect

Divendres vam eixir a sopar, el meu amic, la seua xicona i jo, i m'hi vaig enamorar.

Feia algun temps que, sobretot pel mal oratge i el fred, no eixíem a sopar un divendres a la nit, però aquest cap de setmana sí que ho vam fer i vàrem anar a un lloc prop de casa on no havíem estat encara mai: a la Pizzeria Diablito, a la zona de l'Avinguda d'Aragó a l'altre costat del Mestalla.

No és que siga una pizzeria en el sentit propi i estricte de la paraula, sinó que hi tenen menjar tex-mex, unes pizzes sui generis i amanides de diferents tipus en un ambient informal de llums molt tènues --fins i tot massa-- de color carabassa a to amb la decoració, una música de fons chill-out i uns espais molt flexibles per la mobilitat de les tauletes, que els permeten ajuntar-les o separar-les segons les seues necessitats.

Nosaltres vam arribar-hi a dos quarts de deu de la nit ja tocats, i, encara que el lloc va trigar un o dos quarts més en omplir-se, estava tot reservat: la seua sol·lució va ser oferir-nos una tauleta baixa del pis de dalt vorejada d'un sofà i amb tamborets també baixos, i des de la que es veia perfectament la barra i el saló de baix; com que no ens va semblar pas tan malament ens hi vam quedar.

I allí, atenent-nos i aconsellant-nos, portant-nos l'oli amb espècies picants i el tabasco, estava ella, de negre --l'uniforme de la casa--, amb uns cabells rossos i arrissats arreplegats en una cua, amb la pell clara i els muscles drets, sense arronsar en cap moment les espatlles, una veritable aparició angelical en un antre pretesament diabòlic, així que ¿com no anava a atraure la meua atenció?

Va ser, i vos ho puc ben assegurar, un enamorament sobtat i gairebé incondicional...fins que ens va portar el compte, en què constava que ens havia atés...Vicente! Vicente!? I les daixonses i les dallonses i tot allò que tenia ben a la vista?? No vaig poder estar-me'n i, quan va tornar a passar pel nostre costat, li vaig preguntar:

--Però tu no ets molt bonica per a dir-te Vicente??

I ella va somriure i es va quedar parada per una galanteria que sembla que no s'esperava, i em va respondre, encara vermella:

--I no em puc haver canviat de sexe?

I jo, sense poder evitar-ho, com un nou Osgood Fielding III a la Daphne interpretada per Jack Lemmon a Con faldas y a lo loco (Some Like It Hot, 1959), li vaig respondre sense pensar-m'ho:

--Doncs mira, ningú no és perfecte...

I ara estic pensant-me si tornar-hi o no el cap de setmana vinent.

Etiquetes de comentaris: , , ,

9 Comentaris:

Anonymous Chat ha escrit...

Torna-hi home, torna-hi,
que diuen que la imperfecció és atractiva... ;-)

05 de febrer, 2007 18:48  
Blogger èlsinor ha escrit...

I un menjar picant sempre hi ajuda...

05 de febrer, 2007 19:02  
Blogger nimue ha escrit...

pero pero peroooo!!!! tornaaaaaaa! i conta com acaba la historia, hooooome!

05 de febrer, 2007 19:48  
Blogger Pedra Lletraferida ha escrit...

Êlsinore: Els clàssics grecs (i ja em corregiràs si vaig errat, que tú d'això en saps una estona, d'història, vull dir!) tenien menys prejudicis a l'hora de gaudir de veritat de l'amistat. S'ha perdut tot allò ja, i ara ens ho prenem amb certa distància.
No sóc qui per opinar en el teu lloc, però jo me'n hi anava de cap i de cop a xerrar una estona amb la cambrera rossa.
Qui sap?. No hi perds res en fer-ho (xerrar!), o si més no, tampoc hi guanyaràs res si acabes confirmant que, efectivament, es diu Vicente. I què?.
No existeix la perfecció, ni en ell(a), ni en nosaltres, ni en ningú, ni ganes!.
Ara més seriosament et diré que el que crec que ha succeit és que qui et va fer el compte a l'hora de pagar no era qui et va atendre si no el tal "Vicente", que ves per on, encara pot arribar a ser l'amo del negoci, o més encara, el marit de la rossa. Apa!... ;)
Ens llegim!
(Si s'escau, explicans com abae tot plegat!).

06 de febrer, 2007 10:53  
Blogger èlsinor ha escrit...

nimue, pedra, en realitat no hi va haver res de res tret que la xica em va cridar l'atenció, però no tant com escric al post, que és una exageració còmica.
I sí, el Vicente del text era el qui estava a càrrec de la caixa, però la floreta a la xica --i les respostes d'ella i meua-- també van ser reals, i ella certament es va quedar una mica parada perquè no s'ho esperava... però li va agradar ;)

06 de febrer, 2007 18:59  
Blogger Ainalma ha escrit...

Home, jo crec que hi hauries de tornar, no? Almenys per eixir de dubtes... I després poder escriure la crònica!!

06 de febrer, 2007 21:33  
Blogger Pedra Lletraferida ha escrit...

Èlsinor: Explota aquest filó dialectal obert ja! Vull dir que encenguis el foc amb la guspira! Aprofita que fa baixada! Em sents?... ;)

07 de febrer, 2007 07:35  
Blogger èlsinor ha escrit...

Vaja, vaja ¿així que això és el que realment vols de mi, ainalma: la crònica? Quina decepció! Jo que esperava que volgueres altres coses... :P :D

07 de febrer, 2007 11:26  
Blogger èlsinor ha escrit...

I això de focs i guspires no estarà mai més ben dit, pedra, tenint en compte que el nom de la pizzeria és Diablito, hehehe...

07 de febrer, 2007 11:28  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home