Eivissa

Ahir, una vegada més, va tornar a passar: va bufar el ponent, un vent que va fer pujar les temperatures fins als 21ºC a migdia a la ciutat de València i feia pensar que ja havien arribat les Falles o Setmana Santa, quan normalment l'oratge és més suau i agradívol, sobretot pel contrast amb els darrers dies que hi hem tingut, grisos i plujosos.

I, sobretot, aquest ponent neteja l'atmosfera i augmenta la visibilitat, i ahir no va ser-ne una excepció: tornant del treball a la València, a la nostra esquerra i mar endins, es perfilava blavosa i somniadora l'illa d'Eivissa sobresortint de l'horitzó i albirada com una terra promesa, mentre, més a prop, solcaven la mar les grans veles de dues o tres embarcacions en contrast amb les grans naus mercants que enfilaven cap al port.

Eivissa! Tan llunyana i tan a prop alhora, normalment amagada a la nostra vista per la calima o el mal oratge però a la que només li cal un canvi del vent per a somriure'ns titil·lant com una joia encastada al blau de la mar...Eivissa!, terra que vas acollir mon pare durant el període obligatori de la seua vida militar, i, després, una altra volta en el seu viatge de nuvis amb ma mare. I jo que encara no hi he estat!, però et promet que hi aniré, estimada terra del meu país, que sàpigues que el teu somriure ocasional no em deixa indiferent...