Viatgers
Imatge: Ulisses i les sirenes, per John William Waterhouse (1891).
Escriu Brian Herbert en Dune, la casa Corrino:
Jo preferisc ser viatger, però un viatger que segueix el consell de Kavafis al seu poema Ítaca (1911):
Αλλά μη βιάζεις το ταξίδι διόλου.
Καλλίτερα χρόνια πολλά να διαρκέσει·
και γέρος πια ν' αράξεις στο νησί,
πλούσιος με όσα κέρδισες στον δρόμο (1)
(1) "Però no forcis gens la travessia. / És preferible que duri molts anys / i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa, / ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí..." (Traducció de Carles Riba).
publicat per èlsinor a les 11:30:00 a. m.
jo m'he sentit fugitiva tota la vida. Ara comence a sentir-me viatgera. M'agrada el canvi :)
Jo també triaria l'opció de viatgera, la de fugitiva em faria estar mirant enrere a cada pas, i és al davant on s'ha de mirar. O això diuen...
nimue, ainalma, jo també pense que el millor és ser 'viatger', però supose que sempre deixem enrere alguna cosa que voldríem oblidar i de la que realment estem fugint, i, de fet, no crec que hi haja ningú 'viatger' al 100%
El "viatge cap a Itaca" és ni més ni menys que el viatge que ens du a tots plegats pel camí de la vida. El que compta no és arribar-hi, sinó el viatge en sí mateix. Aquest poema de Kavafis que va musicar Lluís Llach és un cant a la vida i al seu gaudi incondicional. Tot un himne per anar de viatge... ;)