Impertorbabilitat

Imatge: © Èlsinor (2006).


Quan vàrem arribar a sopar ja hi era.

Estava sol, en una tauleta a un racó del corredor, envoltat de tot el renou que pot haver-hi un divendres a la nit en un bar de tapes del barri del Carme ple sobretot de gent jove —majoritàriament universitaris, tant d'ací com estrangers— i amb les tres o quatre cambreres anant d'un lloc a un altre prenent-ne nota i portant-hi el menjar.

No recorde haver-lo vist sopar —potser ho havia fet més d'hora—, ni tampoc semblava estar esperant-hi ningú: només llegia, rodejat de bullícia, drings i xivarri, com si no estiguera allí sinó en alguna de les més tranquil·les tertúlies de l' Hotel Inglés, i la seua presència impertorbable hi aportava un no sé què de tranquil·litzadora intemporalitat, de perdurabilitat i de serenitat.

En cert moment va alçar els ulls del llibre i, adreçant-se a un dels cambrers, li va demanar si tenien porto per a prendre'n una copeta; no, no n'hi havia, sinó una altra beguda pareguda, li van respondre, possiblement sorpresos per una petició que semblava extemporània en aquell lloc.

La resposta no el degué satisfer, o és que ja pensava anar-se'n, però va demanar el compte i, tancant el llibre, va marxar.

No sé si hi tornarà, però jo, si hi vaig una altra vegada, miraré cap al racó on era assegut per veure si hi és.