Burca

Imatge: Dones afganeses amb burca, per Misha Japaridze/AP

Ahir vaig anar al poble en tren i, en baixar a l'estació, vaig veure que ja no hi era el gos que darrerament rebia tots els viatgers esperant-ne moixaines o potser algú que l'adoptara, i que ja se'ns havia fet habitual; igual ha trobat ja un nou amo, o bé l'hi han fet fugir les obres que s'hi estan fent des de fa unes setmanes.

És curiós veure com podem acostumar-nos a algú o a alguna situació i com allò que primer és extraordinari acaba sent-nos ordinari, mentre que la primera vegada que ens ho trobem ens sobta molt; a mi, per exemple, ahir mateix em va sobtar molt trobar-me pel poble amb dues dones (?) amb burca pel carrer: amb burca! i ací!

Ja me n'havien dit alguna cosa, però cal veure-ho per a creure-s'ho, i, sobretot, per a adonar-se de la despersonalització que suposa de la dona que el porta, de la seua conversió en cosa, en un mer objecte sense forma definida.

Crec que no només és un atemptat a la seua dignitat, per més que algú vulga disfressar-ho de 'costum ancestral', sinó també una mena de tortura per privació sensorial a què les sotmeten els hòmens (més o menys com han estat fent —si és que no continuen fent-ho— els nord-americans a Guantánamo).

I, d'altra banda, serà 'costum' a la seua terra —cosa que tampoc no és acceptable— però no a la nostra societat occidental, i, si en volen els drets, hauran d'acceptar-ne també els deures mentre hi siguen, i entre ells el fonamental del respecte a la dignitat humana en general i a la dona en particular.