dissabte, de novembre 12, 2005

Escampant odi


Imatge: Manifestació anticatalanista a València (05/11/2005), per Santiago Carreguí.


Doncs aprofitant que aquesta nit m'he quedat en casa vetllant armes per a demà, ací teniu escanejat l'article de despús-ahir d' El País en la seua edició de la Comunitat Valenciana del qual vos en parlava l'altre dia.

(Cont.)

Escampant odi
ENRIC SÒRIA

Sé que començar un article amb una anècdota personal és una cosa que hauria d'evitar-se, però els diré que vaig passar aquest últim cap de setmana corrent pel País Valencià i parlant amb amics, i he de confessar-los que, el que em van contar, em deixà deprimit, com ells també ho estaven. El motiu central d'aquestes aprensions era l'actual campanya d'odi contra els catalans i les seues conseqüències en les esquenes dels valencians que saben que ací parlem la mateixa llengua que els nostres malvats veïns del nord. El disparador d'aquesta campanya d'insult sistemàtic ha sigut el debat del nou projecte d'estatut de Catalunya, però a València s'hi ha afegit el rebuig, diria que exacerbadament manifestat, contra un acte del Correllengua, a l'estadi de futbol del Barcelona, on es va veure un mapa dels territoris on es parla el valencià. amb la denominació de Països Catalans. Amb això ja vam tindre tots els fantasmes servits, com en els pitjors dies de la Transició. E1 PP va donar a l'acte, que a Barcelona havia passat prou desapercebut, una cobertura fastuosa, i el senyor González Pons va traure foc pels queixals, amb una retòrica digna d'un altre González, Lizondo, reviscut per a l'ocasió. Coses del nostre govern, sempre tan anhelós d'emular el Cid.

A mi, personalment, la denominació "Països Catalans" sempre m'ha fet poca gràcia, per diverses raons massa llargues d'enumerar —puc dir-ne la principal: és un error—, i els continguts polítics que alguns han associat a l'etiqueta m'han semblat un pur deliri; mal assumpte, quan la política és l'art del que és possible. Dit això, convé ressaltar que el Correllengua que tant va encendre les ires dels nostres governants feia una reivindicació estrictament lingüística i que la versió que se'n va donar a València —per exemple a Canal 9— va ser un exemple de manual de distorsió interessada. La prova que l'àmbit de reivindicació del Correllengua és lingüístic, i a tot estirar cultural, és que es va tancar amb una manifestació a Perpinyà. Resulta que des del segle XVII, a causa d'un tractat de pau mal negociat, hi ha francesos que parlen valencià. Per descomptat que les autoritats franceses no van tindre cap problema a permetre la manifestació, perqué sabien que només reclamava respecte per l'idioma. Avui, modificar les fronteres dels estats no se li passa pel cap a ningú. De la mateixa manera, les connotacions polítiques afegides al terme Països Catalans ja només escalfen el cor d'Eliseu Climent i els seus amics. A Catalunya, fa temps que això ja no s'ho creu ningú. El que continua havent-hi, entre alguns catalans —pocs, crec jo— és interés per la situació cultural i lingüística dels altres territoris, espanyols o francesos, on la gent parla igual que ells.

Podem donar un nom al conjunt de territoris on es parla valencià —com fan els francesos amb la francophonie— o podem no donar-li'n cap; en qualsevol cas, si en fem un mapa, ens eixirà el mateix que va aparéixer al Camp Nou, i això serà així mentre el valencià es parle a València. Fer creure que valencians i catalans no parlen la mateixa llengua per a conjurar un fantasma polític, és una forma particularment absurda de concebre la lingüística, i més encara la política. Però el PP, i no solament ell, sap que extrau uns rèdits electorals d'aquest malentés i no vol mirar més lluny. Tot plegat recorda la vesànica demonització dels jueus a què es dedicà el nazisme als anys 30. Les conseqüències són conegudes: primer; els jueus foren exterminats; després, les ciutats alemanyes foren arrasades.

És evident que entre la demonització dels jueus i la dels catalans hi ha una diferència important d'escala, però la crispació no s'atia mai debades, i ací més d'un inepte està jugant amb foc. Les conseqüències, de moment, són de detall, però donen mal viure. Exemples: una amiga que intenta muntar un festival de poesia a Oliva es trobà amb la negativa a col·laborar d'un banc perquè, entre els poetes convidats, vinguts de tot Espanya, n'hi havia també de catalans. Dissabte, a la taula del meu costat, un exaltat vociferava que el nou estatut català havia de ser eradicat per sempre, i que els catalans eren una rastellera inacabable d'insults. Conclusió: haurien d'eradicar-los també. No m'invente res; calia sentir-lo.

Mentre això passa, apareixen pintades que afirmen que cal acabar amb el català a les escoles, i Juan García Sentandreu —cada dia més grosset— es despenja dient que "el boicot contra els productes catalans és la resposta més adequada a una classe empresarial que riu les gràcies al Tripartit". Els empresaris catalans riuen les gràcies de qui es presente, incloent-hi Mariano Rajoy, però no votarien mai al partit de Sentandreu. L'empresariat català tendeix a adscriure's a la dreta civilitzada, i, llevat d'excepcions, tampoc aplaudiria mai un feixista. És una llarga tradició democràtica, que Dionisio Ridruejo ja constatà als anys 40, i més que fer-li boicots, em pareix que
convindria imitar-la. Quant a les pintades, el que volen, per descomptat, és fer desaparéixer el valencià de l'escola. Mentre el valencià s'ensenye, no hi haurà manera d'impedir que s'assemble al català més del compte, i ells sempre posaran el crit al cel. Sense valencià a l'escola, no tindran cap problema, i sense valencià enlloc, menys encara. "Muerto el perro, se acabó la rabia".

Vist el panorama, no és estrany que els meus amics estiguen deprimits, perquè els plats trencats de tot aquest embolic els pagarà precisament la gent que més s'estima aquest país, els qui s'han pres el treball d'aprendre bé la llengua dels valencians, la fan servir amb dignitat i es preocupen pel seu futur. No tinc cap dubte que els energúmens serien molt feliços eradicant aquesta gent. El que podrien fer del meu país els energúmens, solts, no vull ni imaginar-ho.

2 Comentaris:

Anonymous Fabullus ha escrit...

Avui, modificar les fronteres dels estats no se li passa pel cap a ningú??

12 de novembre, 2005 10:18  
Blogger èlsinor ha escrit...

La veritat és que no sé què pensar-ne, d'aquesta afirmació, de tan agosarada com és; però tenint en compte el país on estem i d'on vénen les subvencions directes o indirectes per publicitat, no m'estranyaria gens que el comentarista volguera nadar i guardar la roba alhora.

12 de novembre, 2005 12:16  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home