El borinot del divendres

Aquest cap de setmana he anat de bòlit ja des de divendres, i el dia que he tingut una mica més de temps lliure ha sigut diumenge a la vesprada, i només perquè a mitjan matí vaig haver d'anar al poble per a un dinar familiar --la tercera celebració del meu natalici ja...i me'n queda encara una!-- i no vaig poder quedar amb ella per a anar-hi al gimnàs i fer després una bona passejada d'un parell d'hores.

Divendres, però, vaig tindre la sort de què gràcies a la celebració de carnestoltes em va quedar el dia lliure i me'l vaig passar gairebé sencer amb ella, amb dinar ràpid inclòs i paperetes per a participar en un sorteig d'una nit d'hotel amb circuit d'spa per a Sant Valentí debades; clar que vaig haver d'assistir a dues classes d'spinning, però mira, tot per estar amb ella.

De totes maneres divendres m'interessava ser-hi perquè volia vore el borinot que se li va acostar fa dos divendres amb la intenció de lligar-se-la, i a qui la setmana passada va deixar ella amb un pam de morros perquè estava parlant amb mi per mòbil --i contant-me la situació-- i va passar totalment d'ell.

La veritat és que el pobre és patètic: de pèl fosc, pell citrina i muscles enfonsats, se li va posar a la cinta de córrer del seu costat i va aprofitar per a entaular-hi conversa; després va pretendre convidar-la a cafè...però no a la cafeteria del gim, on ell no podia fumar, sinó a una altra de fora. Clar que això no li va funcionar, i ella mateixa m'ho contava per telèfon una estoneta després.

Puix aquest divendres hi era una altra vegada, i ella me'l va assenyalar des de la sala on estàvem fent spinning junts. I jo no sé si a més de borinot és bovo o què, perquè, malgrat haver-nos vist eixir junts de la classe i asseure'ns junts a parlar, quan ella se li va acostar per a acomiadar-se --i a sant de què, em continue preguntant jo--, encara li va preguntar si anava a fer una volta sola, i, quan ella li va respondre que no, encara va insistir amb si dinaria sola...i jo gairebé darrere d'ella, esperant-la per a marxar junts.

Però és que a més, amb expressió compungida, segons em va contar ella després, li havia demanat que el perdonara, que feia dues setmanes l'havia enganyada amb la seua edat, que en tenia trenta-nou i no trenta-tres o trenta-quatre com li havia dit anteriorment: jàs, coca!

I mentrestrant jo estava parlant amb un home molt més major que la coneixia només del gimnàs i que la primera pregunta que em va adreçar és si érem parella --pel que sembla no puc amagar els meus sentiments...excepte per a alguns--, i després em va demanar que la tractara molt bé, que era una xicona molt intel·ligent i bona persona.

En fi, supose que el borinot es va tornar verd d'enveja en vore'ns marxar junts, i ja no vull ni pensar en si ens haguera vist passejant junts i a l'hora de dinar també...coses totes dues de les que no donaré més detalls :P