Fa una setmana...

Imatge: El Verde Sofa, per Fabián Pérez.


Hui, de tot això, en fa exactament una setmana.

Havíem quedat per a dinar i, com que encara era prompte i ella tenia una llavadora posada, de l'estació de la RENFE vam anar al seu pis a esperar-nos-hi, on estàvem sols perquè les seues companyes, aprofitant les festes, no hi tornarien fins un parell de dies després.

Jo em mirava els pòsters a les parets i li tafanejava el llibre que s'estava llegint per a un treball, Dubliners de James Joyce, i, mentrestant, ella feia lloc per a la bugada a un parell d'estenedors del balcó arreplegant la roba que ja s'hi havia eixugat i plegant-la al saló-menjador davant meu. Només havíem bescanviat unes quantes paraules que no comprometien a res perquè feia molt de temps que no ens havíem vist i tampoc jo no tenia gaire clar com encetar una conversa que li seria dolorosa.

De sobte, d'una revolada va arraulir-se al sofà, amb els genolls creuats, i va començar a contar-m'ho tot, allò que havia passat i com s'hi sentia, i vaig vore que se li havia esfondrat el seu món i que, tret de mi, no tenia amb qui parlar-ne, i vaig tornar temps enrere, quan vam estar molt units. Vaig intentar consolar-la, oferir-li consells i fer-li suggeriments com aleshores, en un màgic moment d'intimitat sense ningú que ens destorbara per a poder parlar lliurement i sense dissimulacions.

La llavadora, però, va acabar el seu programa, va estendre la roba i vam marxar a dinar.

Ara, tanmateix, no puc deixar de pensar-hi, i tot ha canviat, i tot torna a començar.

(Segueix)

Aquí empieza la historia

Aquí empieza la historia. Fue una noche
en que se habían puesto las palomas
más blancas, más tranquilas. Como siempre
salí al jardín. Alrededor no había
nadie: la misma flor de ayer, la misma
paz, las mismas ventanas, el sol mismo.
Alrededor no había nadie: un árbol,
un estanque, ceniza de aquel monte
lejano. Alrededor no había nadie.

Pero ¿qué es este viento, quién me coge
el corazón y lo levanta en vilo? Una
muchacha azul en la orfandad del aire
ordenaba los pájaros. Sus manos
acariciaban con piedad el árbol,
y el estanque, y aquel lejano
monte ceniciento. El jardín ardía al sol.

La miré. Nada. La miré de nuevo,
y nada, y nada. Alrededor, la tarde.

(Carlos Sahagún)

I hui en fa exactament una setmana.