Calor

Ahir vaig anar al poble a primera hora de la vesprada, i en València, només eixir al carrer, ja em va sorprendre l' alta temperatura que hi feia a causa del ponent: era com un esclat de primavera, com un avís de l'estiu, com un dia gairebé festiu amb la mascletà encara a les meues oïdes i els carrers amb banderoles i més d'un casal ja instal·lat, tot combinat amb l'olor a paella que m'arribava des d'algun restaurant o bar.

Era tebi, el suau vent que hi bufava, i jogasser, i va fer tot el viatge amb mi perquè, en baixar del tren, allí hi era ell, sense banderoles ni sons festers, però carregat de sensacions viscudes feia anys, i m'hi veia una altra vegada ben menut, acompanyant el meu avi a l'hort per recapte per als conills que criava en gàbies al corral de casa.

Recorde que portava una corbella per a segar-hi l'herba, que desava en un fardell al portaequipatge d'una vella bicicleta, i jo, mentrestant, corria entre els tarongers o explorava els reguers, i alguna vegada em gitava sobre l'herba humida entre dos cavallons i mirava el cel, un cel blau i límpid creuat a voltes per algun núvol de cotó en el que jo ara veia una figura ara una altra, i escoltava el refilar dels ocells i, de vegades, el motors llunyans d'algun avió allà dalt.

Benestar. Felicitat. Pau. Despreocupació. Tot això que sentia aleshores em fan sentir ara aquests records, evocats per la tebiesa de l'ambient i l'escalfor del sol a la meua pell.

Ahir, més que no pas en el tren, vaig viatjar en el temps.