Amics

Imatge: ©Èlsinor, 2006.

Ahir va arribar de Barcelona el meu amic músic i vam quedar per a sopar.

Ja s'hi va allotjar una altra vegada, a València, i li va agradar molt el centre històric, amb els seus palaus mitgevals d'amples portes, escuts nobiliaris, pesades baldes i patis interiors gòtics.

És pianista, i en la seua visita anterior va tocar al Talía en una producció del Gran Teatre del Liceu adaptada per a xiquets: La petita flauta màgica, de Mozart; ara ho farà al Principal amb una altra producció del Liceu: Hansel i Gretel, òpera amb titelles, d'Engelbert Humperdinck.

Ens coneixem des que teníem catorze o quinze anys, i el nostre vincle continua sent l'apartament: abans ens hi veiem a l'estiu, però ara, tret d'ocasions com aquesta, no arribarà ni a una setmana a l'any. Tanmateix, en parlar d'amics —dels íntims, d'aquells amb qui pots comptar-hi incondicionalment— és en ell i en l'altre de Castelló —a qui actualment veig igual de poc— en qui pense.

No hi fa res la distància que ens separa, el temps que estiguem sense vore'ns o fins i tot la nostra diferent visió del món, gairebé diametralment oposada: som amics i prou. I ara està ací.