Roma (i 2)

Imatge: Fotograma de la sèrie televisiva Roma (2005).


Ara fa poc més d'una setmana que es va acabar a Canal Cuatro la sèrie Roma —de la que ja he parlat en una altra ocasió—, una coproducció de la HBO i la BBC, cosa que ha fet recordar tothom la prestigiosa producció dels 80, Jo, Claudi.

Tot i ser una producció digna, pense que Roma no assoleix els nivells qualitatius d'aquella, objectiu molt difícil d'assolir tenint en compte que Jo, Claudi està basada en la novel·la homònima (i en la seua continuació, Claudi el déu) de l'erudit Robert Graves, qui no necessita desviar-se gaire de la veritat històrica per a crear-hi un retrat vívid de la dinastia julio-clàudia; com tampoc no ho fa Colleen McCullough en les seues novel·les ambientades en el darrer segle de vida de la República i l'ascens i mort de Cèsar (1).

(Segueix)

En canvi, en Roma, dels dos plànols en què transcorreix la història —l'un, totalment inventat, és el de la gent corrent al voltant de Vorè i Pul·ló; l'altre, l'històric, és el dels aristòcrates—, l'històric és molt fluix a tots els nivells, tant de veracitat històrica com de fictícia, i diria jo que l'única cosa aprofitable n'és com se'ns mostra la personalitat de Cèsar, un personatge clau en la història romana i mundial, i el treball de Ciarán Hinds l'actor que el representa, qui, tot i ser massa jove —i amb massa cabell!— per al paper, ens el fa creïble.

Els guionistes hi deformen la vida i els fets dels personatges històrics i n'inventen innecessariàment d'altres, quan n'hi ha de reals que podrien haver-hi jugat el mateix paper sense cap alteració històrica o, si més no, amb una mínima adaptació.

Per exemple, bé està que les vides de Vorè i Pul·ló siguen totalment inventades, i que fins i tot per raons argumentals s'hi falsegen petits detalls com canviar-los d'una legió (la XI) a una altra (la XIII) perquè aquesta darrera va creuar el Rubicó amb Cèsar, però això de convertir Àtia, la mare d'Octavi —el futur emperador August—, en una nimfòmana, i la seua germana Octàvia en amant de Servília, transferint-los els trets de les dues Júlies històriques —la filla i la néta d'Octavi—, clarament posteriors...!

I, si volien una nimfòmana, podien haver-hi usat a Clòdia, que no només era la germana de Clodi, l'agitador aliat de Cèsar, sinó també amant, entre molts d'altres, del poeta Catul —i celebrada per aquest sota el nom de 'Lèsbia'— i de Celi Rufus, a qui acusà de voler enverinar-la i de la defensa del qual es va encarregar Ciceró, qui va fer un retrat infame d'ella al seu Pro Caelio (2).

En fi, que de matèria en tenien i molta —vegeu-hi també la crítica de l'historiador i novel·lista Steven Saylor— els guionistes, i alguna vegada hom no pot veure-hi què els mou a escollir una cosa i a bandejar-ne una altra potser millor; així, per què inventar-li a Pompeu el Gran un fill (Quint Pompeu) quan en tenia dos (Gneu i Sext Pompeu) que van continuar la guerra contra Cèsar?

Ara, allò que sí que hi han fet molt bé és lligar la trama i entrellaçar-hi els actes dels personatges, de manera que veiem com la concatenació dels fets porta a l'inevitable —i històricament acurat—desenllaç, però que ens deixa amb el dubte de si podria haver sigut un altre d'haver-hi canviat una decisió, una paraula, i ens hi fa pensar.

Tampoc res a dir de l'ambientació, tant de decorats (s'hi van usar 20.000m² als estudis de Cinecittà, a Roma, i s'hi va reconstruir un 60% del fòrum) com de vestits (s'hi van confeccionar 4.000 peces de roba amb teixits importats de l'Índia, Tunis i el Marroc, i, a Bulgària, 1.250 parells de sandàlies i altre tipus de calçat).

Com a peccata minuta —i, per desgràcia, habitual ja en les novel·les històriques— la mala traducció de noms propis ('Cato' per 'Cató', 'Pul·lo' per 'Pul·ló'...) i l'ús incorrecte d'expressions o noms en llatí (ús del singular 'miliarium' tant en singular com en plural; ús del plural 'euocati' tant en plural com en singular; en una invocació, ús del nominatiu 'Iuppiter Optimus Maximus' en lloc del vocatiu 'Iuppiter Optime Maxime'...).

En fi, malgrat tot, una sèrie per a veure-la i gaudir-ne, ja que, si més no, acaba sent històricament més acurada que l'Espàrtac (1960) de Stanley Kubrick i que el Gladiator (2000) de Ridley Scott, al que s'assembla per la seua estètica i afany d'espectacle.




Notes:

(1) Ara com ara, la seua sèrie 'Amos de Roma' té sis llibres: El primer home de Roma (The First Man In Rome, 1990), La corona d'herba (The Grass Crown, 1991), Favorits de la fortuna (Fortune's Favorites, 1993), Les dones de Cèsar (Caesar's Women, 1996), Cèsar (Caesar, 1997) i El cavall de Cèsar (The October Horse, 2002).

(2) Per a una versió novel·lada, vegeu-hi La sort de Venus (The Venus Throw, 1995) i Assassinat a la Via Àpia (Murder on the Appian Way, 1996), dues obres de la sèrie 'Roma sub rosa' de Steven Saylor; o també Lesbia mía, d'Antonio Priante (1992).