La nostra Constitució...

Imatge: Mapa d'Espanya (1854)


Hui a l'Estat Espanyol se celebra el día de la Constitución, a la que, malgrat haver nascut fa 27 anys en un tèrbol ambient amb remor de sabres al fons, alguns no dubten en considerar-la més inamovible que les taules de pedra amb els deu manaments, tot oblidant que és ella la que ha d'estar al nostre servei i no a l'inrevés.

Per això potser fóra bo pensar com podria haver sigut el nostra present, el dels ciutadans dels Països Catalans, si el passat no haguera canviat la nostra trajectòria històrica por justo derecho de conquista ni ens haguera sotmès a las leyes de Castilla, imposant-nos-hi un absolutisme que ha acabat conduint-nos a la situació actual d'espanyolisme rabiüt i intransigent disfressat de constitucionalisme demòcrata.

Mireu què hi va escriure fa tres dies a l' Avui l'antropòleg, filòleg i escriptor Joan Francesc Mira en aquest article que cortesament m'ha fet arribar en Sebastià Giralt:

(Segueix)

Avui, 03/12/2005

Les Corts del 1705

No sé si aquests dies, entre el 28 de novembre i el 5 de desembre, la premsa, les ràdios i les televisions de Barcelona han dedicat o dedicaran encara algun espai rellevant al tema, no sé si se'n farà alguna commemoració institucional. M'agradaria que fóra així, però tinc la impressió que no ho serà, i m'agradaria més encara equivocar-me en això.

Perquè aquells dies, senyores i senyors i ciutadans en general, van ser els de l'obertura de les últimes Corts verdaderes de país o principat de Catalunya. L'últim moment en què la nació, o almenys aquest era ja el nom que circulava fa tres segles, va poder exercir un poder constituent (o aquesta era la il·lusió que se'n feien) reunida a la manera d'aquells temps, en els seus estaments i en companyia del sobirà.

El sobirà, evidentment, no era un Borbó sinó un Àustria, i no es deia Felip sinó Carles. Amb Felip, tot s'ha de dir, s'havien reunit també en Corts tres o quatre anys abans, i com que el jove Borbó encara guardava les formes jurà les Constitucions de Catalunya, convocà Corts (les primeres en més d'un segle, que els darrers Àustria castellans tampoc no eren exemplars, en aquest tema), i els catalans van poder, finalment, aconseguir alguns canvis imprescindibles per a la marxa de la cosa pública, com ara més llibertat de comerç, vaixells a Amèrica, i altres innovacions que ràpidament van quedar desvirtuades i que reapareixen, amb més força, a finals del 1705. De manera que el nou rei Carles III va entrar a Barcelona el dia 7 de novembre d'aquell any, després de la capitulació de les autoritats borbòniques, i tres setmanes després, només tres setmanes, s'obrien les Corts a la capella reial: un rècord de condescendència interessada, una necessitat del nou monarca, o una exigència dels estaments catalans. Potser les tres coses. I en tot cas, van ser unes Corts memorables, perquè mostren un verdader projecte de país, i perquè, de Corts, no n'hi ha hagut més.

No n'hi ha hagut més, per desgràcia. Si allò que els catalans demanaven, i que en part van aconseguir, s'hagués consolidat formalment i eficaçment en una nova monarquia, la història del segle XVIII, i del XIX i del XX, hauria estat una altra història. La d'Espanya no ho sé, la de Catalunya, certament que sí. I la d'Aragó, i la del País Valencià: al Regne de València, també hi hagué, bastant elaborat, un projecte de renovació institucional, un projecte de modernització, a través d'unes Corts que no es van poder arribar a celebrar.

Aquests dies, per tant, fa tres segles exactes de l'última ocasió en què els catalans van poder decidir quina mena de país volien ser, i el que volien era ser un país a l'estil d'Anglaterra o d'Holanda, no a l'estil de Castella o de França. Un país de monarquia constitucional, no sota un rei absolut. Tenien clar, massa clar, que a Castella l'autoritat reial no coneixia límits, que allà el monarca podia decidir i legislar, imposar tributs i fer qualsevol cosa, sense limitacions i sense control parlamentari de cap mena. Sabien que en alguns llocs d'Europa això no era així, i que precisament en aquells llocs, a Anglaterra i a Holanda, el control d'un Parlament, que limitava el poder absolut, anava unit a una indubtable prosperitat comercial, al dinamisme del comerç i de les noves classes urbanes, i a tot allò que suposava obertura, llibertat i progrés, dit això en termes d'ara, però també en termes de fa tres-cents anys.

Ara que fa tres-cents anys, doncs, deixem estar d'una punyetera vegada aquella pura i simple falsedat segons la qual els Borbons i el poder absolut, les leyes de Castilla que imposaren els decrets dits de Nova Planta, la nova dinastia i la seua administració militar, el centralisme i l'absolutisme del segle XVIII, van significar la modernització del país, el progrés, les llums i la il·lustració, i tot això i allò que la historiografia espanyola ens havia fet creure tant de temps. No es tractava, llavors, de "furs" i de "privilegis" (encara que sovint rebien aquest nom) medievals i obsolets, d'un sistema polític arcaic i tancat enfront del sistema "modern" dels borbònics i dels castellans.

Es tractava, en el fons i en la forma també, de constitucionalisme contra absolutisme, de la supremacia de la llei, del control i dels límits del poder del monarca. Es tractava de mantenir, adaptar, renovar i fer útil i pràctic allò que els anglesos acabaven d'aconseguir amb la seua revolució, i que els neerlandesos tenien ja consolidat: una altra forma de modernitat. Jo ho sospitava fa temps, sense arguments, i ara em reconforta comprovar que els historiadors més solvents estan en condicions de demostrar-ho.

Els recomane llegir els escrits últims d'Ernest Lluch, i llegir, com he fet jo aquests dies, una mostra de llibres, ponències i articles de Josep Fontana, Joaquim Albareda, Agustí Alcoberro, Eva Serra i Josep M. Torras i Ribé, i per al cas valencià Carme Pérez Aparicio i Vicent Baydal. Els assegure que els vindran ganes de celebrar dignament el tercer centenari d'aquelles últimes Corts.

Joan F. Mira
Escriptor