Preocupació

Hui no puc escriure: no m'hi concentre, m'és impossible. Unes paraules escrites —només unes poques frases en realitat, un breu missatge— m'han descentrat. I és que m'he assabentat de què la meua amiga no s'hi sent de gust en la meua freda i vella terra de Helsingør, i no en sé la raó perquè encara no he pogut parlar-hi, però no s'hi sent de gust.

Ací, al castell, recórrec cambres i passadissos, i puge i baixe escales tot encenent al meu pas torxes resinoses, però no hi trobe cap Yorick que amb les seues pallassades em faça oblidar-me —ni que siga per un moment— del meu desassossec.

Què fa que, quan estem preocupats per algú, pensem que només amb la nostra presència física al seu costat se sol·lucionaria tot de seguida?