Perfum

Des de fa un temps, i com una concessió ja gairebé romàntica —però certament d'un contacte personal més íntim— a altres èpoques, mantinc correspondència epistolar amb una amiga. En una de les seues primeres cartes hi va desar a posta —i m'ho va dir— unes gotes del seu perfum per a fer-me-la recordar cada vegada que l'olorés en alguna altra, i de veritat que ho ha aconseguit perquè, vulga o no vulga, la memòria olfactiva acaba sempre traint-me.

Anit em van presentar una xica; nosaltres n'érem tres i elles dues, així que, tot i haver-ho volgut, era impossible defugir el contacte, com també ho era, per culpa de l'alt volum de la música, poder parlar si no era pràcticament a cau d'orella. Doncs bé, quan anit vaig arribar a casa i em vaig desvestir per a gitar-me, vaig adonar-me de què una part de la meua camisa estava impregnada amb el seu perfum, per sobre de la meua colònia i de l'olor de tabac que acabes agafant dels llocs.

Era, el seu perfum, discret i agradable, però hi era; vaig estar-hi a gust, però només va ser una nit i amb un contacte superficial; no tenia ni tinc, jo, res que amagar, ni hi ha ningú a qui li dega cap explicació, però aquest perfum m'assenyalava de manera acusadora.

He estat pensant-hi. Era una idea que ja em voltava pel cap des d'abans. Ens marquen, les dones; ens hi deixen la seua emprenta com un recordatori per a nosaltres i un avís per a possibles rivals: 'és el meu territori, no pas el teu', les avisen amb el seu perfum. Altrament no s'explica que siga més durador i més fort que no pas les nostres colònies i locions; i el pitjor del cas és que, a més de no adonar-nos-en nosaltres, a elles se'ls ha unit la indústria per a proporcionar-los una diversitat d'armes cada vegada més nombrosa. Estem perduts, vulguem o no admetre-ho.